Ying
Director: Zhang Yimou
Intèrprets: Deng Chao, Sun Li, Ryan Zheng, Guan Xiaotong, Wang Qianyuan, Wang Jingchun, Hu Jun, Lei Wu.
Gènere: Acció, drama. Xina, 2018. 105 min.
A la Xina antiga, el petit comtat de Pei viu sota el control del rei Liang, perillós pel seu caràcter i la seva impulsivitat. El seu principal home de confiança és el comandant Zhou, que vetlla per la seguretat del comtat, però també per a mantenir la pau amb la ciutat rebel de Jing. Però Zhou és en realitat un doble (una “ombra”, com s’anomena allà) del veritable comandant, malferit en una batalla anterior, que en secret l’està entrenant per al més que probable combat amb el cap dels guerrers de Jing.
Durant aquella màgica etapa en què vaig començar a descobrir tota la magnitud del cinema oriental, el nom de Zhang Yimou em va quedar gravat de forma instantània. Tot i que la seva és una filmografia molt més rica, en aquell moment la culpa va ser bàsicament de dues pel·lícules: Hero (2002) i La Casa de las Dagas Voladoras (2004). La forma amb què els colors omplen la pantalla, la capacitat de convertir lluitadors sanguinaris en autèntics ballarins i el subratllat de tot l’entorn natural eren aspectes que no havia vist mai fins llavors. Ara, han hagut de passar massa anys perquè Yimou tornés a acostar-se de veritat a tot això. Sombra substitueix els colors vius per una extensa gama de grisos que gairebé la situa (sense ser-ho) en el blanc i negre, però recupera la visió realçada de moviments i textures de forma espectacular, convertint cada escena en un petit ritual i també en un petit prodigi a nivell de composició.
L’argument de Sombra, tot i ser bastant acotat, és d’aquells que no juga a favor de l’espectador occidental; sobretot perquè en aquest cas Yimou el planteja a base de petites dosis, cosa que fa que, durant la primera meitat de pel·lícula, puguem anar un pèl perduts amb alguns conflictes i personatges. El ritme, pausat i pacient, encara augmenta una mica més el perill de feixuga. Ara bé, cal entendre el tipus de cinema al que ens enfrontem, i que el director necessita mostrar amb certa cura molts detalls que, segurament per una qüestió cultural, ens poden semblar de farcit. En tot cas, la factura tècnica de cada escena i la riquesa de cada entorn -ja sigui exterior o interior- ja són suficients per a gaudir també d’aquests trams de preparació i contextualització de la història. En el fons, la personalitat global de Sombra ja no seria la mateixa si Zhang Yimou hagués tirat pel dret sense més.
Sigui com sigui, és evident que tot el potencial del film es desferma durant la seva segona meitat. Les coreografies dels combats, la majestuositat dels escenaris i l’originalitat dels diferents elements que entren en acció atribueixen a Sombra el veritable segell de Zhang Yimou. El director ressegueix els moviments, alenteix la imatge en els moments precisos i busca sempre l’harmonia amb l’entorn; en aquest cas, una pluja omnipresent que dóna al film un aire crepuscular, i que dóna un particular sentit als “paraigües” que protagonitzen els moments més impactants de la història. L’ambientació, sempre inhòspita i freda, accentua el retrat que Sombra fa d’aquesta època antiga, marcada per l’ambició, l’egoisme, la traïció i unes convencions socials i polítiques totalment injustes; segurament, amb la intenció per part del director de posar-les en comparació amb la Xina actual.
Darrere de tot plegat, Zhang Yimou desenvolupa el que pràcticament és una tragèdia shakespeariana. Sombra no només fa referència a aquest lluitador a l’ombra a què fa referència el seu títol, sinó també a tot allò que passa en segon pla en aquests regnes on la imatge i l’ostentació ho són tot, i bàsicament camuflen una realitat molt diferent. La cultura del ying i el yang sobrevola tota la història, ja sigui de forma completament explícita, com en un nivell més simbòlic. En aquest sentit, és cert que no tot funciona amb el mateix encert -per exemple, alguns girs finals són una mica exagerats-, però en definitiva tot acaba estant al servei d’una història que resulta prou sòlida. Així doncs, Sombra podria completar de forma digna el triplet amb les citades Hero i La Casa de las Dagas Voladoras. Tant de bo que Zhang Yimou segueixi regalant-nos de tant en tant aquest tipus de cinema, del qual n’és un mestre com cap altre.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential