M.A.Confidential

The Young Pope

Creador: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Jude Law, Diane Keaton, Silvio Orlando, Scott Sheperd, Cécile De France, Javier Cámara, Ludivine Sagnier, Toni Bertorelli, James Cromwell.

Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2016. 10 capítols de 50-60 min.

Davant la sorpresa de bona part dels cardenals, el jove nord-americà Lenny Belardo és escollit com a nou Papa, sota el nom de Pius XIII. Des del seu primer dia al capdavant del Vaticà, el nou pontífex trenca totes les convencions i comportaments que se solen a atribuir a un Papa, i estableix les seves pròpies preferències. Una de les seves primeres decisions és fer venir la germana Maria, la monja que el va criar de petit. Tot plegat fa que bona part del seu entorn se li posi en contra, especialment el cardenal Voiello, secretari d’estat del Vaticà.

Sempre he admirat la capacitat que tenen els jueus per a riure’s de si mateixos i de la seva religió. Figures com Larry David, Woody Allen, Jerry Seinfeld o els germans Coen mai han dubtat en transgredir amb els elements representatius de la seva creença i convertir-les en un motiu còmic més dins de les seves produccions. Ara bé, si ens traslladem a el catolicisme, sembla que les línies vermelles resulten molt més infranquejables, o si més no, necessiten ser abordades amb molta més cura. I és per això que resulta inevitable imaginar què deu pensar una persona creient i catòlica si s’enfronta a The Young Pope. La sèrie de Paolo Sorrentino suposa una sacsejada considerable a la màxima institució de l’Església, i en especial a la seva figura capdavantera, i ho fa sense tallar-se ni un pèl: posant potes enlaire totes aquelles convencions sagrades (mai millor dit) que en teoria garanteixen l’estabilitat del Vaticà.

Tot i la seva naturalesa de sàtira carregada d’audàcia i mala llet, The Young Pope és prou propera a la realitat perquè no resulti gaire difícil concebre la seva visió com a plausible, encara que improbable. Paolo Sorrentino no caricaturitza ni busca una provocació gratuïta, sinó que dota de significat les excentricitats i les accions polèmiques del seu protagonista. El to còmic és evident, especialment en els primers capítols, on anem descobrint totes les anomalies que presenta aquest Vaticà “alternatiu”, però la sèrie no escatima tota la solemnitat que requereix el seu entorn. De fet, això ajuda que les insercions humorístiques encara funcionin millor. Amb tot, The Young Pope propicia que ens anem familiaritzant amb el seu to i la llibertat creativa del seu univers particular, i en el fons el director italià fa que ens identifiquem amb els personatges d’una forma que cap retrat estrictament realista aconseguiria.

Un dels punts més intel·ligents de Sorrentino és que trenca els codis establerts per l’Esglesia a base d’aplicar-hi capes completament mundanes. Per què un cardenal no pot ser un seguidor acèrrim d’un equip de futbol i vestir la seva equipació? Per què una monja no pot portar una samarreta autoparòdica? Per què no poden fumar o beure fins la sacietat, o fins i tot sortir a fer una copa i coquetejar amb algú? The Young Pope impacta -i segurament escandalitza a més d’un- a base d’introduir detalls que, en aquest entorn, es perceben com a desubicats, i en el fons ens fa preguntar si no és una bestiesa que sigui així. De la mateixa manera, la sèrie retrata el Vaticà com una entitat profundament política, on les aliances, els interessos i les desconfiances estan a l’ordre del dia. Res que no ens puguem imaginar a priori, però que The Young Pope s’encarrega d’emfatitzar i representar amb clares referències  a situacions pròpies de qualsevol govern on hi entra un nou president.

Però no només correspon a la figura de president el retrat que Sorrentino fa del seu particular Papa; també al d’un monarca, una estrella de rock, un justicier, o fins i tot un autèntic tirà. Gràcies a un Jude Law estel·lar que sembla fet per a aquest paper, Pius XIII es converteix en un dels personatges televisius més fascinants dels últims anys. La seva descoberta durant els primers capítols és fascinant, bàsicament perquè les seves decisions i reaccions són del tot imprevisibles, i en més d’una ocasió també força grotesques. I és així perquè actua amb absoluta llibertat, aliè a tot allò que tothom “espera que faci un Papa”. Pot ser capritxós, cínic, vanidós i provocador -un Papa capaç de qüestionar l’existència de Déu?-, però en realitat acaba sent el personatge més transparent de tota la sèrie. The Young Pope ens planteja així si no és aquest el veritable canvi generacional necessari perquè una institució trenqui amb el passat i evolucioni.

Tot i que el contingut de cada capítol no experimenta una evolució estricta en els següents, Paolo Sorrentino presenta una evolució dramàtica clau per a entendre el seu protagonista. Un canvi que es produeix quan passa de tenir el control sobre totes les situacions a deixar de fer-ho en alguns aspectes. No és casualitat que The Young Pope aprofundeixi cada cop més en el passat de Lenny Belardo, ja que l’abandó dels seus pares quan era un nen marca per complet la seva vida, mancada d’amor paternal, i també la seva relació amb Déu. En realitat, en els últims episodis de The Young Pope -on la sèrie rebaixa lleugerament el seu nivell, però aborda amb contundència temes com la pederàstia o el paper dels missioners-, Sorrentino es focalitza molt més en l’equivalent que diu que “Déu és amor”, i es pregunta si en realitat és una sortida pels qui no s’han sentit prou estimats. Si més no, això és el que veiem als ulls d’un Papa que, a pesar de tot, resulta més humanitzat que mai.

The Young Pope és una sèrie que va com anell al dit a Paolo Sorrentino. L’elegància amb què el director modula la seva mirada no es perd ni tan sols quan aquesta és perversa o plena de mala bava, i això omple la sèrie d’imatges i seqüències inesborrables: el Papa vestint-se a ritme de “I’m sexy and I know it” és impagable, i la cerimònia solemne en què sotmet tots els cardenals té una potència increïble. Amb un estil molt proper al que ja vam poder gaudir a La Gran Belleza, i sempre recolzat en una banda sonora brillant, Sorrentino troba en Pius XIII el seu personatge idoni. El retrat complet que en fa, amb la complicitat d’un Jude Law que entén perfectament què significa aquesta figura, és tota una lliçó de direcció. Amb els seus alts i baixos, i siguis creient o no, els 10 capítols de The Young Pope són dignes de gaudir de principi a fi. Lluny de ser un atac gratuït i indiscriminat a l’Església, és en realitat una invitació a pensar en tot allò present de forma intangible a les nostres vides; es digui Déu, es digui com cadascú vulgui.