Sherlock Holmes

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Robert Downey Jr, Jude Law, Rachel MacAdams, Mark Strong, Eddie Marsan, Hans Matheson.

Gènere: Acció, suspens. Gran Bretanya, 2009. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si Sir Arthur Conan Doyle aixequés el cap, espero que no fos davant una sala de cinema on projectessin Sherlock Holmes de Guy Ritchie, perquè la temptació de veure’n el resultat podria comportar-li un trauma important. Tot i ser un dels personatges literaris més revisats i adaptats (sense anar més lluny, el film es basa en un còmic que els re-inventa per complet), el que ens presenta Ritchie de ben segur s’allunya força de l’imaginari de Conan Doyle en crear les seves aventures. Amb això no censuro aquest producte, ni molt menys, però vull deixar clar que, qui busqui l’elegància, impassibilitat, correcció i pura flema anglesa de Sherlock Holmes, descarti aquest film. Pels qui això no ens importa i només volem passar una estona entretinguda, endavant.

En tot cas, davant de Sherlock Holmes, qüestionar l’estil de l’adaptació no té cap sentit, perquè tampoc era aquest l’objectiu de la peli. L’important és que, posats a fer-ne una versió “canalla”, irreverent i pujada de pulsacions, el millor per encarregar-se’n era Guy Ritchie. Tot i que el director britànic ens ofereix una versió baixa en calories de les seves possibilitats (només cal veure el film del qual parlàvem just fa un any, RocknRolla, per no parlar de Snatch o Lock & Stock), regala una bona dosi de diversió. Això sí, diversió i poc més. Davant d’un guió més que justet i bastant trampós, les actuacions principals, els tocs d’humor i les bones escenes d’acció són els pilars que aguanten el producte.

Tenia els meus dubtes al respecte, però el cert és que el binomi Robert Downey Jr i Jude Law funciona a la perfecció. El primer, perquè fa un paper de rebel que li va com anell al dit, amb el qual es nota que gaudeix i que li permet fer això que tant li agrada que és riure’s de si mateix (tothom sap dels certs problemes de l’actor a la vida real). Tot això, sumat al carisma que desprèn en tots els seus papers. Sí, en sóc un fan. De Jude Law ja no sóc tan fan, però reconec que el seu Watson és un complement perfecte al Holmes de Downey Jr. La química existent entre els dos es fa evident des del principi, amb una relació quasi matrimonial que mescla complicitat amb un munt de diferències, i ens deixa diàlegs plens d’enginy i humor. La resta de repartiment està força discret, sobretot un Mark Strong que cada dia és més calcat a Andy Garcia.

Guy Ritchie presenta, un cop més, els seus recursos marca de la casa, com l’ús de la càmera lenta en les escenes d’acció, però no ens deixa escenes memorables com ens té acostumats. Com ja he dit, la història amb què treballa és bastant fluixeta. La trama aparenta enginy, però en realitat està plena de paranys, i aquest forma de resoldre-ho explicant-ho tot de cop al final fa que em senti una mica enganyat. A més, en ocasions té un aire a El Código da Vinci que no l’ajuda gens. Als Ritchie i companyia no els hagués costat gens treballar-se un guió amb una mica més de gràcia i qualitat, així que espero que a la segona part (ja s’ha confirmat que serà una trilogia, per qui no ho sàpiga) veiem certa millora en aquest aspecte. Els protagonistes ho mereixen.

No vull condemnar Sherlock Holmes per quedar-se en aquesta qualificació de simple entreteniment, al contrari, crec que, com a tal, resulta força efectiva. En realitat, tampoc crec que volgués aspirar a gran cosa més, però, ja posats, i tenint en compte que el projecte s’ha ampliat a tres pel·lícules, seria d’agrair que fes un salt qualitatiu. Si no, la gent se’n cansarà. No obstant, i pensant clarament en això últim, els productors ja han fet un fitxatge estrella per Sherlock Holmes 2, Brad Pitt, que tornarà a treballar amb Guy Ritchie després de la sensacional Snatch. I no perden el temps, ja que aquesta segona part es rodarà aquest mateix estiu, o sigui que no trigarem excessivament a tenir més Sherlock Holmes a les nostres pantalles.