Un munt de webs i blogs especialitzats ja han publicat les seves setmanes enrere, però jo he decidit esperar fins que la dècada passés del tot per fer-ho. Partint de la base que fer llistes d’aquestes sovint és injust i molt complicat, vull deixar ben clar les dues premises principals: 1- pel·lícules estrenades entre 2000 i 2009; 2- prevalen els criteris personals, per això vull remarcar el “meves” del títol.
Cliqueu a la imatge per veure el tràiler. Comença la llista!
50 – ZOMBIES PARTY (Edgar Wright, 2004)
Començo el compte enrere amb una genial paròdia britànica del cinema de zombies. Grans dosis d’humor absurd, canalla i a vegades una mica infantil, però també un bon retrat de la nostra societat actual. D’altra banda, la peli va propiciar el descobriment d’aquest singular actor anomenat Simon Pegg, i el seu increïble registre d’expressions facials, i el gran i mític pub anomenat “Winchester’s”.
49 – ENEMIGO A LAS PUERTAS (Jean Jacques Annaud, 2001)
Potser no és la més popular del gènere bèl·lic, però per mi és de les millors que he vist en els últims anys. Manté una intensitat que t’atrapa des del principi i planteja escenes de gran tensió i suspens, en què tens la mateixa por de respirar que els seus dos protagonistes. Autèntic cara a cara entre Jude Law i Ed Harris, que va molt més enllà d’un simple “bo contra dolent”.
48 – GRACIAS POR FUMAR (Jason Reitman, 2005)
Intel·ligent comèdia americana sobre les grans multinacionals del tabac a Estats Units. Plena d’ironia, subtilesa i amb un potent missatge darrere respecte el control que aquestes empreses volen exercir sobre nostre i la seva capacitat per capgirar o distorsionar tot allò negatiu que els involucra. Gran Aaron Eckhart i memorables les seves trobades amb els seus homòlegs de l’alcohol i les armes.
47 – EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD (Andrew Dominik, 2007)
Un d’aquells westerns per a assaborir sense presses, apreciant-ne cada paisatge, cada diàleg i cada detall. Les dues hores i mitja llargues no són un impediment per a gaudir d’aquesta cuidada història i l’encant dels seus personatges. Grans actuacions de Brad Pitt i Casey Affleck, i genial banda sonora de Nick Cave. Sabem que Robert Ford matarà Jesse James, però no quan ni com.
46 – EL PROTEGIDO (M. Night Shyamalan, 2000)
Era difícil igualar El Sexto Sentido, potser per això molta gent la va menysprear el segon film de Shyamalan. No obstant, a mi em sembla una genuïna, insòlita i brillant història de super herois portada a la realitat. Bruce Willis i Samuel L. Jackson formen una parella de luxe sota una gran direcció del cineasta indi. Encara recordo aquella sensació d’impressió just en acabar de veure-la.
45 – SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle, 2008)
Tot i que, per mi, va ser una mica sobrevalorada en el seu moment, mereix formar part de la llista per la originalitat del seu magnífic plantejament inicial i l’excel·lent ritme del muntatge. A més, toca la fibra amb un dur retrat de la situació dels nens a l’Índia i la perillosa transformació de les seves ciutats. Tot i que el final no em va acabar de convèncer, ha estat una de les millors pelis d’aquest any, sens dubte.
44 – DONNIE DARKO (Richard Kelly, 2001)
Una de les pel·lícules que més converses i discussions ha generat dels últims anys. Diuen que cada cop que la veus t’aporta coses noves o, per contra, et fa canviar per complet la interpretació sobre els fets. En tot cas, la considero una de les més suggerents i misterioses que he vist mai, i a més té un aire de serie B que li dóna encara més personalitat i accentua el seu punt freaky.
43 – UNA HISTORIA DE VIOLENCIA (David Cronenberg, 2005)
Poques vegades he llegit opinions tan diferents sobre un film, però jo només sé que la seva hora i mitja em va deixar totalment enganxat a la pantalla. Fosca, inquietant i misteriosa de principi a fi, en què apareix un brillant William Hurt que remata la feina de Viggo Mortensen i Ed Harris. Lluny del seu estil, Cronenberg sorprèn amb una trama mafiosa concentrada i quasi auto-paròdica.
42 – UP (Pete Docter i Bob Peterson, 2009)
La última creació de Pixar va demostrar un cop més que, actualment, aquesta factoria no té competidor en el món de l’animació en 3D. La commovedora història del vell Carl Fredriksen i el seu inesperat acompanyant Russell va fascinar-nos de nou gràcies la seva increïble originalitat. Tot i no arribar al nivell de la seva predecessora, els milers de globus de la casa l’han enlairat entre les meves preferides.
41 – GLADIATOR (Ridley Scott, 2000)
La primera gran pel·lícula èpica de la dècada. Va convertir-se en referent de moltes que han vingut després i que han intentat igualar-la sense èxit. La recreació de la Roma antiga va suposar tota una revolució a nivell visual i, a més, compta amb una de les millors bandes sonores de la dècada. A mi, sincerament, em va emocionar. Com a curiositat, va ser la primera peli que vaig tenir en DVD.
Martí
