S’acosta el final de la llista amb les deu penúltimes. Qualsevol d’elles podria formar part del “Top 10”, però potser els falta algun mínim detall significatiu i personal que fa que s’hagin quedat a les portes. Un cop presentades aquestes, els que em coneguin més ja podran intuir bona part de les que formaran la llista final, però s’hauran d’esperar a comprovar-ho a mitjans d’aquesta setmana que ve!
20 – EL VIAJE DE CHIHIRO (Hayao Miyazaki, 2002)
El viatge és cap als límits de la imaginació i fantasia de qualsevol espectador que miri aquest film. Els japonesos tenen una visió i una sensibilitat única a l’hora de crear mons fantàstics, i aquest n’és el seu màxim exponent del seu gran mestre Hayao Miyazaki. Poques pel·lícules, i menys d’animació, han posat d’acord la crítica d’arreu del món. Qualsevol descripció escrita seria injusta, s’ha de veure.
19 – CARTAS DESDE IWO JIMA (Clint Eastwood, 2006)
Després de la relativa decepció de Banderas de Nuestros Padres, Eastwood ens va fer callar amb aquesta altra cara de la moneda. La visió japonesa de la batalla d’Iwo Jima ens va mostrar la cara més sincera d’un bàndol que se’ns sol presentar com sanguinari i inhumà. Un film no tan bèl·lic, sinó sobre el bel·licisme i les seves víctimes, els qui hi participen sense saber ben bé per què.
18 – WALL·E (Andrew Stanton, 2008)
Pixar va arribar al seu punt àlgid (de moment) amb la història d’aquest petit robot amb rodes que va fascinar tothom. La primera meitat és un prodigi cinematogràfic tan a nivell visual com narratiu, mentre que la segona envia un potent missatge a la nostra societat. La increïble humanitat dels robots es contrasta amb la robotització dels humans, fent de WALL·E un film profund i, en definitiva, brillant.
17 – INFILTRADOS (Martin Scorsese, 2006)
L’ombra d’Uno de Los Nuestros sobrevola per moments aquesta fantàstica història mafiosa. Scorsese no iguala la seva obra mestra, però ens ofereix el que feia anys que tothom esperava d’ell. Amb un Jack Nicholson fent el que més li agrada, un DiCaprio que comença a demostrar del que és capaç i un Mark Wahlberg imponent, la història, tot i els seus defectes, t’enganxa inevitablement fins el final.
16 – MALDITOS BASTARDOS (Quentin Tarantino, 2009)
Tarantino ens va regalar una altra de les seves genialitats abans de tancar la dècada, una revisió del desenllaç de la 2a GM a la seva manera. Hi trobem tots els ingredients, perfectament equilibrats, però amb els habituals excessos capritxosos del director. A més, inclou una de les actuacions de l’any, la de Christoph Waltz. No és la millor tarantiniana de la dècada, però per poc.
15 – CAMINO A LA PERDICIÓN (Sam Mendes, 2002)
Obra mestra de Sam Mendes, recuperant el millor cine negre amb un clar aire clàssic i mantenint de forma fidel tots els seus elements. Una història tràgica i molt sòbria en què Tom Hanks es posa la disfressa de bon actor i on vam poder gaudir de l’última i magistral actuació de Paul Newman. Mendes demostra un talent i una elegància idònies per revifar un gènere només reservat als millors.
14 – ¡OLVÍDATE DE MÍ! (Michel Gondry, 2004)
Recordo veure els Oscars d’aquell any amb tres amics i el salt que vam fer quan el millor guió va ser pels genials Charlie Kaufman i Michel Gondry. S’ho mereixia un dels films més originals i que més sensacions m’han despertat en els últims anys. La direcció enginyosa i peculiar, i la brillant banda sonora encara afegeixen més encant a una de les millors històries d’amor de la dècada.
13 – GRAN TORINO (Clint Eastwood, 2008)
Història aparentment senzilla i convencional, però que Eastwood converteix en intensa, carregada de significat i, fins i tot, auto paròdica. El director sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament i crec que aquesta és la gran virtut del film. La mescla entre drama i humor t’acosta als protagonistes. El final pot ser previsible, però només es pot viure de forma passional.
12 – EL RETORNO DEL REY (Peter Jackson, 2003)
Potser no mereixeria estar tan separada de la que falta de la trilogia, però respon a una simple qüestió equitativa. Potser la dilatació del final és l’única pega que es pot posar a la conclusió d’aquesta obra d’art. A banda d’això, inclou dues de les millors batalles que he vist mai en un cine, es supera en quan a disseny d’espais i personatges, i tanca amb mestria la millor història fantàstica mai explicada.
11 – KILL BILL vol.1 (Quentin Tarantino, 2003)
Crec que mai podré deixar de veure aquesta peli. Ja he perdut el compte dels cops que he gaudit amb el regal que Tarantino va fer als qui volem cinema com a pur entreteniment. No és el guió de la seva vida ni el seu film més profund, però les lluites són insuperables i els capritxos cinematogràfics (brutal la part en anime) hi posen la guinda. I ja no parlo de la banda sonora perquè és un escàndol.
Martí
M.A.Confidential 