9

Director: Shane Acker

Veus originals: Elijah Wood, John C. Reilly, Jennifer Connelly, Christopher Plummer, Martin Landau, Crispin Glover.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Deixant de banda la curiositat que la primera pel·lícula que veig el 2010 es digui precisament Número 9, no es pot dir que l’any hagi començat de forma gaire brillant en aquest sentit. Tot i tractar-se d’una producció amb una animació d’altíssima qualitat i un estil visual força original i atractiu, les presses per explicar-nos un argument tirant a justet i un desenllaç força desconcertant i decebedor fan de Número 9 un exemple més del “molt maco per fora, però buit per dins”. El film, dirigit per Shane Acker i desenvolupat a partir del curtmetratge homònim creat per ell mateix el 2005, ha estat produït per Tim Burton, a qui és fàcil identificar amb el disseny de l’animació. No obstant, el resultat queda lluny de les genialitats del director californià.

El principal problema de Número 9, i que arrossega des del plantejament fins al final, és que la història no té massa sentit. El punt de partida ja no en té gaire, per tant els diversos fets que es van succeint a partir d’aquí són difícils d’assimilar amb coherència i el recurs que queda és gaudir amb la qualitat de l’animació i les bones seqüències d’acció, que s’ha de reconèixer que són especialment brillants. És una llàstima perquè s’identifiquen idees interessants a Número 9, però el seu desenvolupament i el seu context (o falta d’ell) no les afavoreix gaire. No he vist el curtmetratge original de 10 minuts, però qui va tenir la genial ocurrència d’agafar-lo i dilatar-lo per fer aquesta peli no es va esforçar gaire en construir un argument sòlid.

Com ja he dit, si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli són les seves seqüències d’acció, que no són poques. L’espectacular disseny de les màquines (molt “burtonianes”) i els seus moviments “multi articulats” enfront de la complexió més aviat tèxtil dels petits personatges protagonistes resulta un duel força atractiu. La caracterització d’aquests també és força original, tot i que els seus moviments acaben sent pràcticament humans. D’altra banda, l’atmosfera post apocalíptica de la ciutat on té lloc l’acció contribueix a l’espectacularitat visual, sobretot els escenaris de la catedral i la biblioteca. Amb tot, Número 9 aconsegueix, aquí sí, tenir un estil visual propi.

Tampoc està malament la diferenciació de la personalitat dels nou ninots i la confrontació dels seus punts de vista sobre cada situació, però tampoc arribes a interioritzar-los i el que dóna títol al film no és que sigui el súmmum del carisma. Pel que fa al ritme, és molt dinàmic (el film amb prou feines arriba a l’hora i quart de durada), però també et deixa amb la sensació que no reps tota la informació necessària per entendre el que passa. És en el desenllaç de Número 9 quan aquesta sensació s’accentua i et deixa amb una cara de “ah, doncs val…”, i acabes de constatar que, tot i que no t’ho has passat malament, la història no té raó de ser.

Presentada com una de les grans produccions d’animació del moment i una alternativa als Pixar, Dreamworks i demés, Número 9 es queda, com tantes d’altres, en un lleuger record de caràcter visual i un ràpida dissolució del seu contingut. Com he llegit per algun lloc, és un film del tipus pirotècnic: molt maco mentre el veus, però després t’aixeques, te’n vas a casa i te n’oblides. Ara que ho penso, una situació que no difereix excessivament del que passa amb Avatar. Esperem que el que queda de gener compleixi les expectatives, que són moltes.