Les deu següents, i anem pujant. Recordeu que clicant el pòster podeu veure el tràiler de cada pel·lícula…
40 – PERSÉPOLIS (Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi, 2007)
Sorprenent film autobiogràfic d’animació amb un fort caràcter de condemna i un interessant testimoni històric. Amb un estil senzill i en blanc i negre, fa un recorregut per la vida de la seva protagonista amb una capacitat narrativa enorme i un ritme idoni. Té tocs d’humor molt bons, però també una sensibilitat especial, i sap fugir del panfletisme. Tot i passar desapercebuda, va ser del millor d’aquell any.
39 – ADAPTATION. (Spike Jonze, 2002)
Genial i inclassificable comèdia engendrada pel també genial i inclassificable Spike Jonze, que va aconseguir que Nicolas Cage (que ja té mèrit) tragués una gran interpretació, acompanyat per uns enormes Meryl Streep i Chris Cooper. Pel·lícula construïda per diverses capes, sovint difícils de distingir, fins i tot pel propi protagonista, i resolta de forma brillant. La millor de Spike Jonze.
38 – 21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)
La primera d’Iñárritu en aparèixer la llista (petita pista). Sóc molt fan de les pelis “desordenades” i aquesta és indubtablement la més desordenada que he vist mai. Quan la vaig veure al cine, feia molt temps que no m’impactava tant un film pel seu dramatisme i pel nivell de totes les seves interpretacions, en especial un Benito del Toro que et deixa sense respiració cada cop que parla.
37 – SIN CITY (Robert Rodríguez, Frank Miller, 2005)
Un autèntic còmic en moviment. Rodríguez i Miller van portar a la gran pantalla, de forma increïblement fidel, les històries gràfiques creades per aquest últim amb un resultat mai vist fins llavors a nivell visual. El joc de llums i ombres amb minuciosos tocs de color i la força de les diferents històries, mesclades amb un muntatge genial, ens va atrapar completament. Fa poc la vaig tornar a veure i ho puc reiterar.
36 – ELEPHANT (Gus Van Sant, 2003)
A vegades, Gus Van Sant demostra que en sap de cine, i aquest és l’exemple més clar. Un pertorbador testimoni de la matança de Columbine que ens fa viure en primera persona tots els moments previs a través de diversos protagonistes. Tot i no ser apta per a qualsevol públic per aquella falsa sensació que “no passa res”, té alguns dels plans més inquietants que recordo i un final que et deixa fet pols.
35 – 24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom, 2002)
Fantàstic retrat de l’atmosfera musical de Manchester entre finals dels 70 i principis dels 90. Amb un inigualable Steve Coogan al capdavant, el film explica amb un ritme i una gràcia especials un munt de fets en què es mescla realitat, rumors i ficció. Si t’agrada la música, i en especial la d’aquesta època, és una peli imprescindible. Humor gamberro, bona música i direcció magistral.
34 – BABEL (Alejandro González Iñárritu, 2006)
Impactant mescla cultural i ètnica que combina quatre històries carregades de dramatisme i fatalitat. Una altra d’aquelles que m’agraden tant, amb una banda sonora espectacular i una estètica brillant. Un autèntic exercici sobre la comunicació humana, la que ens uneix, però ens separa en la mateixa mesura. Crua i commovedora, però també reveladora i carregada de sentit.
33 – APOCALYPTO (Mel Gibson, 2006)
Els falsos rumors que era una peli ultra violenta li van fer mal, però a mi em va encantar. Vaig acabar amb l’adrenalina pels núvols, gràcies als brutals últims 45 minuts, i impressionat per l’espectacularitat de les imatges i per la direcció i la narració de Mel Gibson. A banda del controvertit retrat d’aquella civilització, com a peli d’acció funciona molt millor que la majoria de produccions convencionals.
32 – MYSTIC RIVER (Clint Eastwood, 2003)
Va marcar l’inici de la que ha estat la dècada d’or de Clint Eastwood com a director. Aquesta inquietant i commovedora història de tres amics amb un gran trauma d’infància que els ha marcat per tota la vida és un drama en tota regla. Magnífics personatges, d’aquells que tenen força per allò que amaguen i que saben transmetre-ho gràcies a grans actuacions. Recordo que em va deixar força tocat.
31 – MATCH POINT (Woody Allen, 2005)
La millor pel·lícula de Woody Allen d’aquesta dècada, indiscutiblement. Amb Londres com a teló de fons per primer cop, aquest elegant drama ens mostra de forma perspicaç i intel·ligent com la vida pot canviar de forma tràgica en funció del costat on caigui la pilota. Tot rubricat amb un gran final i una Scarlett Johansson impressionant davant la qual no queda altra que caure rendit.
Martí
M.A.Confidential 
Seria incapaç de fer una llista, ja ho saps. I et felicito per saber fer-la. De moment, no sé si les col·locaria en aquesta posició o en un altre, les que he vist (17 de 20) m’han agradat totes, especialment ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’, que és una de les meves pelis de capçalera. N’hi ha tres (47, 49 i 50) que no em sonen. O no les he vistes o no em van deixar petjada. No ho sé. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Gràcies Jordi! No ha estat fàcil, però crec que m’ha quedat força representativa dels meus gustos. Respecte les que no has vist, òbviament te les recomano. No em sorpren per part de Zombies Party i Enemigo a las Puertas, que són menys conegudes, però sí per El asesinato de Jesse James… tot i que és un tipus de peli que costa més, això sí.
El cert és que fer-la m’ha fet entrar ganes de veure’n algunes un altre cop, i Adaptation és una de les que més ganes en tinc.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Bueno, dins d’aquest fragment, per mi, només has comès un gran pecat: ¿Millor Babel que 21 gramos?? Sí, Babel molt estètica, molta banda sonora i molta multiculturalitat guai, però el guió simplíssim. 21 gramos, amb la mateixa estètica i muntatge currats, té un guió i personatges més complexos. Em va impactar molt més. A més, Babel la vaig trobar manipuladora, va de progre però (SPOILERS!) els “tercermundistes” acaben tots desgraciats i els “civilitzats”, feliços, com sempre…
M'agradaM'agrada
Manipuladora i progre? Doncs serà que jo em vaig deixar manipular perquè no ho vaig veure així. I que el guió és simplíssim, osti… això és ser molt exigent eh. La història de 21 Gramos si estigués narrada linealment tampoc seria tan complexa, el que la fa complexa és el muntatge. Amb lo dels personatges sí que et dono la raó. No obstant, globalment em va agradar més Babel, però vaja, amb una distància mínima (4 posicions).
Bueno, m’alegro que aquest sigui l’únic pecat. Això significa que la resta més o menys l’he encertat…
M'agradaM'agrada
a mi adaptation no em va acabar d’agradar la veritat. pel que fa a la resta que hagi vist que en són la majoria, doncs bones pelis però com ja t’he comentat alguna vegada trobo dificilíssim classificar-les.
a l’espera de les 10 següents!
M'agradaM'agrada
adaptation al top 10 (com a mínim) !
M'agradaM'agrada
Jejeje, ja es veu que per gustos no queda… A mi Adaptation em va agradar molt, però tant com per posar-la al Top 10… no perquè no s’ho mereixi, sinó perquè hi ha hagut d’altres que personalment m’han agradat més (en el fons, aquest és el criteri de la llista).
Avui a la tarda, les 10 següents!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que dius de Nicholas Cage, quin home més pesat, és tot un mérit que fagi alguna cosa decent. Clar que, amb Spike Jonze de director, més li val. A mi també em va agradar més 21 gramos que Babel. Tinc les tres en DVD i la meva classificació és cronológica, es a dir, considero que ha anat de millor a pitjor, però de tota manera, les tres son gran pelis. Per cert, l’any passat va venir Gael García a la llibreria on jo treballava JUST unes hores abans que jo entrés, i s’hi va tirar una bona estona. Aix, cruel destino!
Sin City, clar que si. Elijah Wood fent de Kevin, ostia, qué gran! Uy, m’he equivocat de llista al comentar Apocalypto jajaja, amb tanta peli em perdo. El muntatge d’Elephant és molt bó, les diferents perspectives. La vaig veure quan anava al institut en V.O i em va deixar impactada.
I Match Point…bueno, cada cop que vaig a la Tate i pujo les escales mecániques m’imagino que sóc Scarlett, encara que sàpiga perfectament com acaba la història 🙂
M'agradaM'agrada
Ja veig que cada peli evoca una cosa diferent, aquest també era un dels objectius de fer la llista aquesta… o sigui que el donem per aconseguit, jeje.
La teva història de no-coincidencia amb el Gael Garcia Bernal podria encaixar en algun guió d’històries encreuades del Iñárritu perfectament… em sembla que hi ha alguna peli que va sobre això, de dues persones que per circumstàncies vàries no s’arriben a trobar mai…
Ah, i això de “cada cop que vaig a la Tate” ha quedat com si hi anessis cada mes o així, no? 😉
M'agradaM'agrada