Ja és aquí la part més esperada de la llista. Abans de rebre qualsevol reacció irada i incendiària, no està de més recordar que és fruit dels meus gustos personals. Així doncs, no negaré que, posant-nos exigents, potser no són les deu pel·lícules de més qualitat que s’han fet, però sí que han estat les deu que més m’han agradat i impactat, i m’atreviria a dir que cadascuna per les seves pròpies raons. Haig de dir que he suat tinta per decidir-me pel número 1, i que, en realitat, les 5 o 6 primeres ho podrien ser.
10 – SNATCH. CERDOS Y DIAMANTES (Guy Ritchie, 2000)
Aquesta peli és una passada, de principi a fi. Serà una gamberrada o el que vulgueu, però en el fons amaga un guió espectacular i uns personatges memorables. El ritme és frenètic i té un munt d’escenes genials, delirants i plenes d’humor negre i diàlegs que no tenen pèrdua. Excepte quan parla Brad Pitt, clar. A més, la banda sonora compta amb una selecció musical de luxe. Guy Ritchie no serà un virtuós dels enquadraments, però juga a la perfecció les seves cartes i controla la narració amb una agilitat única. No em cansaré de veure-la.
9 – MEMENTO (Christopher Nolan, 2000)
No és perfecta, potser no és del tot rodona, potser necessites un segon visionat per comprendre-la (ho reconec), però és única. El plantejament, la narració i el muntatge no els has vist en cap altre film, i el resultat, amb tots els riscos que corre, acaba sent brillant. En poques pelis l’espectador ha de treballar tant, per tant, en poques pelis és tan gratificant fer encaixar les peces. Christopher Nolan no només ens presenta Leonard, fa que tu siguis Leonard i que experimentis la seva situació a la nostra ment. Fantàstica.
8 – REQUIEM POR UN SUEÑO (Darren Aronofsky, 2000)
Duríssima història sobre l’addicció. A les drogues, sí, però sobretot als somnis, a les ganes d’esborrar la realitat per poder tenir-ne una de millor i a no parar fins aconseguir-ho. Aronofsky ens deixa a tots amb la pell de gallina, ja que poques pel·lícules es viuen amb tanta intensitat com aquesta. Per segons qui, pot arribar a resultar insuportable, la magnífica banda sonora de Clint Mansell hi contribueix, però per mi és una experiència inèdita. Un cop vista, intenta esborrar-ne les imatges de la teva ment i veuràs que és impossible.
7 – IN THE MOOD FOR LOVE (Wong Kar-Wai, 2000)
L’obra mestra de Wong Kar-Wai, crec que ningú ho discuteix. Una història d’amor com no se n’ha vist cap altra, amb una intensitat emocional increïble, però carregada d’una tristesa i frustració que et deixen realment tocat anímicament. El director de Hong Kong dibuixa una passió que va creixent i creixent al mateix temps que tu et vas adonant del que realment està passant a l’interior dels personatges. En acabar, encara en ple impacte, no pots fer altra cosa que treure’t el barret. Una meravella de pel·lícula.
6 – NO ES PAÍS PARA VIEJOS (Joel Coen i Ethan Coen, 2007)
El meu tema amb aquesta peli és molt personal, potser un pèl irracional, qui sap, però és que em va deixar totalment fascinat. És un prodigi a nivell narratiu, sap arrencar i parar en el moment precís, i fins i tot sap explicar-ho tot sense mostrar res gràcies a unes el·lipsis que et deixen glaçat. El personatge d’Anton Chigurh és un dels més pertorbadors que he vist mai, no només per les seves accions, també per les seves paraules. I el missatge de com s’ha tornat la societat és tan profund que et deixen el silenci final per pensar-ho. Inapel·lable.
5 – OLDBOY (Park Chan-Wook, 2003)
Sempre que parlo d’aquesta pel·lícula ho dic: encara recordo com em tremolaven les cames en sortir del cinema. Park Chan-Wook no fa ni una concessió, no es reserva res, ens ho deixa anar tot tal com vol, amb tota la cruesa que faci falta. La força que desprèn el film comença des del primer segon (literalment) i ja et deixa atrapat fins un final indescriptible que et destrossa. Una història de venjança sense límits, que combina dosis d’acció bestials amb un sentit de l’humor totalment surrealista. El pitjor és que poca gent la coneix. Per mi, imprescindible.
4 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LA COMUNIDAD DEL ANILLO (Peter Jackson, 2001)
És la més completa de la trilogia, la que té més riquesa d’espais i personatges i la més efectiva quant a ritme i nivell narratiu. No en va, és la que he vist més vegades de les tres, la que em segueix atrapant ja des que Gandalf arriba amb carro a la Comarca amb la inoblidable banda sonora de fons. A partir d’aquí, i durant tres hores, no intueixes el llibre, el veus. Què més dóna el seu obligat no-final, saps que acabes de veure el brillant principi d’un esdeveniment cinematogràfic únic. El seu visionat ja és una tradició de cada any. Queda tot dit.
3 – AMORES PERROS (Alejandro Glez. Iñárritu, 2000)
Mai havia vist un debut tan impressionant d’un director. Fa deu anys, Iñárritu ja demostrava de què era capaç amb aquest brutal drama sobre la fatalitat i els aspectes més foscos i desapiadats de la societat mexicana. Tres històries que es mesclen de forma brillant i intel·ligent, per mostrar-nos que la vida, i tot el que la composa, ens pot portar pel pitjor camí sense que ho vulguem. Em va tenir tres hores en silenci, enganxat a la pantalla, sense voler perdre’n cap detall. Una obra magistral que mai baixaria del podi cinematogràfic de la dècada.
2 – CIUDAD DE DIOS (Fernando Meirelles, 2002)
Crec que és la que més unanimitat despertarà perquè no sé de ningú que no la deixi pels núvols. No queda altra, proveu de trobar-li defectes i veureu com costa. Argument, ritme, muntatge, personatges, banda sonora, fotografia, tot és de de tal qualitat que només queda gaudir-ne una i altra vegada. El retrat social de la vida a les “fabelas”, que aboca els nascuts allà al crim, les drogues i la mort deixa imatges molt dures i cruels, però la vitalitat del seu protagonista també en mostra una sortida. Una peli que ho té tot.
1 – EL PIANISTA (Roman Polanski, 2002)
Que una sala de cinema qualsevol en una sessió qualsevol aplaudeixi en massa la pel·lícula que acaba de veure no és un fet gens habitual. Personalment, només ho he vist amb un film, aquest. Senyal que desenes de persones havien sentit el mateix durant aquelles dues hores i mitja. Sí, l’holocaust és un tema recorrent; sí, potser Spielberg va tocar sostre amb La Lista de Schindler; per això encara té més mèrit el que va fer Roman Polanski. El Pianista era una pel·lícula necessària, pel que explica i per com ho explica.
La intensitat i extrema duresa de la primera meitat deixa pas a un autèntica odissea en solitari enmig de runes, per acabar amb una de les seqüències finals (veure imatge) més formidables que he vist. No només pel seu component poètic, també pel que significa pels dos personatges i pel que simbolitza en relació als dos bàndols d’aquella guerra. No és efectista, ni tremendista, ni panfletista, és una de les pelis més sinceres i inoblidables d’aquesta dècada. Una obra d’art.
En realitat, des que vaig començar a fer la llista, El Pianista sempre va ocupar el primer lloc. Vaig fer un munt de canvis i intercanvis, però aquesta, tot i no considerar-la definitiva fins fa poc, no la vaig arribar a tocar mai. Per si algú no ho recorda, la última capçalera de la dècada en aquest blog va ser dedicada a aquest film. Una pista enorme i un homenatge al mateix temps.
Martí
M.A.Confidential 