LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 30 al 21)

Posted by Martí on 19 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 6 comentaris

El tema ja comença a posar-se seriós. En aquesta tanda, realment n’hi ha per tots els gustos i colors…

30 – AMERICAN GANGSTER (Ridley Scott, 2007)

Una altra que crec que va ser infravalorada, ja que per mi és la millor que va fer Ridley Scott la passada dècada. Un genial i detallat retrat de la màfia de Harlem dels anys 60, amb un gran duel entre el mestre Denzel Washington i Russell Crowe. Potser no és espectacular, no té escenes memorables, però té una immensa profunditat en els personatges i el seu entorn, del qual no poden evitar ser esclaus.

29 – LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006)

De les moltes i bones produccions de cinema alemany d’aquests últims anys, aquesta ha estat la més impactant i també la més humana. A banda de construir i escenificar un dels millors retrats sobre la soledat que he vist mai en un film, manté un nivell de tensió de principi a fi que t’atrapa per complet. Enorme actuació d’Ulrich Muhe, l’actor protagonista, que malauradament moriria al cap d’un any.

28 – KILL BILL vol.2 (Quentin Tarantino, 2004)

D’acord que aquest segon volum no arribava al nivell del primer, però tampoc se n’allunyava tant. Tarantino va tornar a regalar-nos grandíssims moments protagonitzats per La Novia en la culminació de la seva venjança. El diàleg final amb Bill és sensacional. Amb un estil que ara s’acosta més western, més “brut” que el de la primera, però també més complex i profund.

27 – EL SEÑOR DE LOS ANILLOS: LAS DOS TORRES (Peter Jackson, 2002)

Quasi tothom coincideix que és la inferior de les tres, però quantes voldrien aquesta inferioritat. El fet de ser l’impass entre la primera i la última no l’ajuda, però té un dels moments àlgids de tota la trilogia com és la batalla a l’abismo de Helm. Manté l’esperit que havia deixat la primera, però baixa inevitablement en intensitat. Per sort, la introducció de Gollum de ple a la trama dóna molt de joc.

26 – EL SECRETO DE SUS OJOS (Juan José Campanella, 2009)

Ha estat la última gran peli de la dècada. Un guió complex, però amb una narració magistral, i uns personatges perfectament construïts. A més, és una peli que té de tot, que toca un munt de gèneres i que manté la intensitat fins el final. Campanella havia d’estar a la llista i aquesta és la seva obra més completa, sense desmerèixer El Hijo de la Novia. Feia molt que no sortia tan satisfet del cine.

25 – BIG FISH (Tim Burton, 2003)

La imaginació al poder en un dels films cabdals de Tim Burton. Un recull d’històries fantàstiques que ens van fascinar per la seva mescla de monstruositat i bellesa, de drama i comèdia, fins al punt de tocar-nos la fibra i tot. Un conte nostàlgic que tots ens agradaria protagonitzar i que amaga darrere tota una forma de veure la vida. Sens dubte, una de les imprescindibles d’aquests últims anys.

24 – MILLION DOLLAR BABY (Clint Eastwood, 2004)

Més Clint Eastwood, i no serà la última. El millor d’aquest drama és la senzillesa, humilitat i soledat de tots els seus protagonistes, a qui la vida ha tractat de forma injusta i a qui el destí tampoc els té preparat res gaire favorable. S’ha fet moltes pelis sobre boxejadors, però cap de tan íntima i sincera. Fuig del sentimentalisme barat i et deixa sense forces després d’un final impactant.

23 – LOST IN TRANSLATION (Sofía Coppola, 2003)

Veure Bill Murray amb la seva “cara de res” rodant un anunci de whisky al Japó ja no té preu. Si a això li afegeixes una de les històries romàntiques més originals i inusuals dels últims anys, plena d’ironia i profunditat, tens una peli de la qual és difícil no quedar hipnotitzat. I a sobre, ens va permetre descobrir una tal Scarlett Johansson en tota la seva plenitud. Gràcies.

22 – DOLLS (Takeshi Kitano, 2002)

Sóc bastant fan de Takeshi Kitano i, per mi, aquesta és la seva millor pel·lícula, a banda d’una debilitat personal. La sensibilitat i el respecte amb què acosta aquestes tres històries em va fascinar des del principi, juntament amb una banda sonora i una fotografia evocant l’estil clàssic japonès. Tot i diferenciar-se de l’estil de la resta dels seus films, Kitano demostra que és un geni darrere la càmera.

21 – EL CABALLERO OSCURO (Christopher Nolan, 2008)

No és una gran peli de super herois, és una gran peli a tots els nivells. Va generar unes expectatives immenses, i les va complir. A banda de presentar-nos el millor personatge de la dècada amb el Joker de Heath Ledger, Nolan demostra que és un dels cineastes clau de l’actualitat. Dosis genials d’acció combinades amb una gran profunditat moral dels personatges. Ja és tot un referent del gènere.

Del 50 al 41

Del 40 al 31

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1

4t ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2010
Posted in: General. 8 comentaris

Oliver Hardy, Cary Grant, Takeshi Kitano, Fernando Trueba, Kevin Costner i M.A.Confidential. Hi ha un element que uneix aquests il·lustres noms del món del cinema: tots van néixer un 18 de gener. Tot i desconèixer l’immens honor que suposa compartir aniversari amb aquest blog, es podria dir que tots aquests actors i cineastes han aportat alguna cosa al cinema que, a la llarga, van servir per despertar el meu interès per aquest art i van propiciar l’obertura d’aquest espai. Això sí, posats a triar, em quedo amb els tres primers.

Després de tirar de Wikipedia per començar (perquè enganyar-nos), ara un text solemne i sentimentalista s’escaparia molt del meu estil, però això no treu que arribi a aquest 4t aniversari amb dues sensacions molt clares. La primera és que no m’ha costat gens arribar-hi, bàsicament perquè escric sobre el que m’agrada i perquè la resposta dels lectors facilita encara més la motivació. La segona és que això va per llarg, i els motius són els mateixos.

Gràcies a tots els que ajudeu que el blog tiri endavant, que inclús hagi aconseguit ser dos cops finalista d’uns premis i que les ganes d’un servidor segueixin intactes per seguir fotent rollos sobre cada pel·lícula o sèrie que veu. Així que felicitats a tothom!

(actualització) Algunes dades del quart any de vida del blog:
– 157 posts
– 15.097 visites
– 578 comentaris
– Posts més visitats: El Curioso Caso de Benjamin Button / Lost – 5a temporada Cap.1-2 / Slumdog Millionaire / Sobre el doblatge de cinema en català
– Mes més actiu: Març 2009 – 1.849 visites (la xifra més alta des que vaig obrir el nou blog)

Per sort, hi ha ocasions en què fer anys no és tan traumàtic:

PADRE DE FAMILIA: ALGO, ALGO DEL LADO OSCURO

Posted by Martí on 16 de gener de 2010
Posted in: Animació. Tagged: , , , . 3 comentaris

Family Guy: Something, Something, Something Dark Side

Director: Dominic Polcino

Veus originals: Seth MacFarlane, Alex Borstein, Seth Green, Mila Kunis, H. Jon Benjamin, John G. Brennan.

Gènere: Animació, comèdia. USA, 2009. 55 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Basada en l’argument de “Star Wars: El Imperio Contraataca”. Peter Han Solo, la princesa Lois Leia, Quagmire C3PO i companyia reben els atacs de l’imperi comandat per Stewie Darth Vader, mentre Chris Skywalker, acompanyat de Cleveland R2D2, va a trobar-se amb Carl Yoda per trobar la força i poder tornar a ajudar els seus amics.

Després de la genial i aclamada Padre de Familia: Blue Harvest, en què Seth MacFarlane i els seus van adaptar i parodiar amb mà de mestre la primera part de la saga de Star Wars, aquesta continuació era esperada amb candeletes per tots els fans, però el resultat és una mica decebedor. Costa dir això de Padre de Familia, però s’ha de reconèixer que, aquest cop, no han sabut construir un guió a l’alçada ni incloure els seus gags amb la precisió habitual. Hi ha grans moments, grans frases i anades d’olla al més pur estil Padre de Familia, però massa puntuals. L’efectivitat dels gags és irregular i crec que a la trama original de El Imperio Contraataca se li hagués pogut treure una mica més de suc.

S’ha de dir que Algo, Algo del Lado Oscuro té un inici prometedor. El text del començament és delirant i a més té força mala llet, igual que la primera i única aparició de Joe al film. A partir d’aquí, la història avança a molt bon ritme combinant l’avanç de la trama amb les diferents aportacions marca de la casa, les quals, com ja he dit, no sempre aconsegueixen l’efecte desitjat. Les raons són diverses, però acostumen a ser fruït de la falta d’equilibri, sobretot tirant cap a l’acumulació, i també per un estil d’humor que a vegades és massa fàcil o fins i tot mediocre. Realment, un aspecte impropi de Padre de Familia. La meva sensació és que, al contrari que amb Blue Harvest, els 55 minuts se’ls han fet llargs i han hagut d’afegir massa farciment.

No obstant, això no treu que hi hagi situacions molt ben trobades o diversos moments brillants, d’aquells en què et parteixes de riure. Els més efectius són els que exploten una característica essencial de Padre de Familia, que és la mescla de la quotidianitat més bàsica amb moments que teòricament tenen una gran importància i solemnitat, o aplicats al personatge a qui menys li escau. Un bon exemple són els problemes de Darth Vader amb la seva dona de fer feines o la conversa d’aquest amb Palpatine en què aquest li explica la música que s’està passant a l’iPod i li ofereix els discos que no escoltarà més. D’altra banda, també es juga amb l’humor referent a la pròpia peli que s’esta parodiant i hi ha un parell de referències a gags clàssics de la sèrie que et deixen per terra. Aquí és on Algo, Algo del Lado Oscuro funciona.

Un dels altres aspectes on m’he quedat amb ganes de més ha estat l’aprofitament dels nous personatges, com Yoda o Lando, especialment el primer, a qui han atorgat un personatge massa secundari a la sèrie i relativament poc conegut per l’espectador. D’altra banda, també crec que la inclusió del pollastre gegant amb qui lluita Peter és massa testimonial. Fins i tot el propi Joe es queda amb un paper ridícul. En tot cas, Stewie Darth Vader es reafirma com el millor personatge. Un altre fet ja habitual són els diversos “cameos” d’actors famosos, en què, entre alguna sorpresa, destaquen James Caan o James Woods, dos noms que ja formen part de la sèrie. La resta de personategs segueix en la mateixa línia que a Blue Harvest.

En fi, que estem davant d’un producte amb massa alts i baixos considerant a què ens tenen acostumats aquesta gent, però que no perd l’entreteniment en cap moment, o sigui que tampoc fa mal a ningú ni és qüestió de no recomanar-la. Blue Harvest comptava amb la novetat i l’efecte sorpresa com elements favor, a més de presentar un guió molt més treballat, mentre que Algo, algo del Lado Oscuro pateix per mantenir el nivell, donat que no compta amb aquests dos factors i a la història li costa més aguantar-se. La tercera part, la que parodiarà El Retorno del Jedi, ja està en producció i es titularà We Have a Bad Feeling About This. Espero que tornin a pujar el llistó. Són capaços de fer-ho millor, porten anys demostrant-ho.

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 40 al 31)

Posted by Martí on 15 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 9 comentaris

Les deu següents, i anem pujant. Recordeu que clicant el pòster podeu veure el tràiler de cada pel·lícula…

40 – PERSÉPOLIS (Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi, 2007)

Sorprenent film autobiogràfic d’animació amb un fort caràcter de condemna i un interessant testimoni històric. Amb un estil senzill i en blanc i negre, fa un recorregut per la vida de la seva protagonista amb una capacitat narrativa enorme i un ritme idoni. Té tocs d’humor molt bons, però també una sensibilitat especial, i sap fugir del panfletisme. Tot i passar desapercebuda, va ser del millor d’aquell any.

39 – ADAPTATION. (Spike Jonze, 2002)

Genial i inclassificable comèdia engendrada pel també genial i inclassificable Spike Jonze, que va aconseguir que Nicolas Cage (que ja té mèrit) tragués una gran interpretació, acompanyat per uns enormes Meryl Streep i Chris Cooper.  Pel·lícula construïda per diverses capes, sovint difícils de distingir, fins i tot pel propi protagonista, i resolta de forma brillant. La millor de Spike Jonze.

38 – 21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)

La primera d’Iñárritu en aparèixer la llista (petita pista). Sóc molt fan de les pelis “desordenades” i aquesta és indubtablement la més desordenada que he vist mai. Quan la vaig veure al cine, feia molt temps que no m’impactava tant un film pel seu dramatisme i pel nivell de totes les seves interpretacions, en especial un Benito del Toro que et deixa sense respiració cada cop que parla.

37 – SIN CITY (Robert Rodríguez, Frank Miller, 2005)

Un autèntic còmic en moviment. Rodríguez i Miller van portar a la gran pantalla, de forma increïblement fidel, les històries gràfiques creades per aquest últim amb un resultat mai vist fins llavors a nivell visual. El joc de llums i ombres amb minuciosos tocs de color i la força de les diferents històries, mesclades amb un muntatge genial, ens va atrapar completament. Fa poc la vaig tornar a veure i ho puc reiterar.

36 – ELEPHANT (Gus Van Sant, 2003)

A vegades, Gus Van Sant demostra que en sap de cine, i aquest és l’exemple més clar. Un pertorbador testimoni de la matança de Columbine que ens fa viure en primera persona tots els moments previs a través de diversos protagonistes. Tot i no ser apta per a qualsevol públic per aquella falsa sensació que “no passa res”, té alguns dels plans més inquietants que recordo i un final que et deixa fet pols.

35 – 24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom, 2002)

Fantàstic retrat de l’atmosfera musical de Manchester entre finals dels 70 i principis dels 90. Amb un inigualable Steve Coogan al capdavant, el film explica amb un ritme i una gràcia especials un munt de fets en què es mescla realitat, rumors i ficció. Si t’agrada la música, i en especial la d’aquesta època, és una peli imprescindible. Humor gamberro, bona música i direcció magistral.

34 – BABEL (Alejandro González Iñárritu, 2006)

Impactant mescla cultural i ètnica que combina quatre històries carregades de dramatisme i fatalitat. Una altra d’aquelles que m’agraden tant, amb una banda sonora espectacular i una estètica brillant. Un autèntic exercici sobre la comunicació humana, la que ens uneix, però ens separa en la mateixa mesura. Crua i commovedora, però també reveladora i carregada de sentit.

33 – APOCALYPTO (Mel Gibson, 2006)

Els falsos rumors que era una peli ultra violenta li van fer mal, però a mi em va encantar. Vaig acabar amb l’adrenalina pels núvols, gràcies als brutals últims 45 minuts, i impressionat per l’espectacularitat de les imatges i per la direcció i la narració de Mel Gibson. A banda del controvertit retrat d’aquella civilització, com a peli d’acció funciona molt millor que la majoria de produccions convencionals.

32 – MYSTIC RIVER (Clint Eastwood, 2003)

Va marcar l’inici de la que ha estat la dècada d’or de Clint Eastwood com a director. Aquesta inquietant i commovedora història de tres amics amb un gran trauma d’infància que els ha marcat per tota la vida és un drama en tota regla. Magnífics personatges, d’aquells que tenen força per allò que amaguen i que saben transmetre-ho gràcies a grans actuacions. Recordo que em va deixar força tocat.

31 – MATCH POINT (Woody Allen, 2005)

La millor pel·lícula de Woody Allen d’aquesta dècada, indiscutiblement. Amb Londres com a teló de fons per primer cop, aquest elegant drama ens mostra de forma perspicaç i intel·ligent com la vida pot canviar de forma tràgica en funció del costat on caigui la pilota. Tot rubricat amb un gran final i una Scarlett Johansson impressionant davant la qual no queda altra que caure rendit.

Del 50 al 41

Del 30 al 21

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1

LOST – L’últim sopar

Posted by Martí on 13 de gener de 2010
Posted in: Lost. Tagged: , . Deixa un comentari

Queden 20 dies perquè comenci l’esdeveniment televisiu de l’any i, probablement, el més gran de la història de la televisió si contemplem el volum de gent que ho seguirà simultàniament arreu del món. La sisena i última temporada de Lost tancarà una sèrie inigualable, un autèntic fenomen social a nivell mundial. A diferència de les pre-temporades precedents, no s’ha publicat cap imatge corresponent als nous capítols, ja sigui en captura o en vídeo (totes les promocions o tràilers han estat muntats a partir d’escenes ja vistes), per tant l’expectació és màxima perquè el desconeixement és total. La única imatge creada expressament com a presentació de la sisena temporada ha estat aquesta, una recreació del quadre “L’últim sopar” de Leonardo da Vinci.

(click per ampliar)

Suggerent ho és. A banda del clar de la clara referència del títol del quadre amb el fet de ser la darrera temporada, resulta curiós analitzar un parell de detalls sobre algun dels personatges que hi surten i la seva posició. Queda clar que Locke ocupa el lloc de Jesucrist i que serà la peça clau, a l’entorn de la qual girarà tot (cosa d’esperar, d’altra banda). Aquesta percepció es confirma si observem que tota la resta de personatges l’estan observant directament. Pel que fa al paral·lelisme d’aquests amb els apòstols del quadre original, no disposo del coneixement suficient per poder interpretar gran cosa, però sí cal remarcar que l’espai de Judes (el traïdor) és ocupat per Sun i Jin. Si recordem el final de la cinquena temporada, no li manca lògica.

A partir d’aquí, que cadascú arribi a les seves hipòtesis o possibles interpretacions, si és que vol. En tot cas, el proper 2 de febrer començarem a saber com acaba aquest últim sopar i a qui li costarà més de digerir. Ho seguirem puntualment.

EL EQUIPO A – Tràiler

Posted by Martí on 13 de gener de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Havíem vist la primera imatge dels nous integrants d’aquest equip que va marcar la infància de tota una generació, però fins el tràiler no hem pogut comprovar si la pel·lícula respectarà l’essència. Doncs la primera impressió és força bona, però no de forma completa. Com a aspectes positius, es detecta una fidelitat considerable respecte la caracterització dels personatges (m’ha sorprès especialment la gran semblança de Liam Nesson amb l’Hannibal original), diverses escenes marca de la casa i la situació de l’argument a l’inici de la formació del grup. Queda força clar que la peli explicarà l’origen de l’equip pensant en tot el públic no familiaritzat amb la sèrie. En negatiu, aquesta última flipada que veiem al tràiler, que no correspon gens amb El Equipo A que tots coneixem.

Sempre amb prudència, però de moment l’adaptació d’aquesta mítica sèrie no pinta malament. Això sí, el perill que acabi sent un film més d’acció sempre és present quan parlem d’una producció hollywoodiana com aquesta, així que caldrà veure el resultat. Aquesta és d’aquelles que caurà amb tota seguretat el pròxim estiu. Data d’estrena mundial: 11 de juny.

Font: Tu Blog de Cine

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 50 al 41)

Posted by Martí on 11 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , . 11 comentaris

Un munt de webs i blogs especialitzats ja han publicat les seves setmanes enrere, però jo he decidit esperar fins que la dècada passés del tot per fer-ho. Partint de la base que fer llistes d’aquestes sovint és injust i molt complicat, vull deixar ben clar les dues premises principals: 1- pel·lícules estrenades entre 2000 i 2009; 2- prevalen els criteris personals, per això vull remarcar el “meves” del títol.

Cliqueu a la imatge per veure el tràiler. Comença la llista!

50 – ZOMBIES PARTY (Edgar Wright, 2004)

Començo el compte enrere amb una genial paròdia britànica del cinema de zombies. Grans dosis d’humor absurd, canalla i a vegades una mica infantil, però també un bon retrat de la nostra societat actual. D’altra banda, la peli va propiciar el descobriment d’aquest singular actor anomenat Simon Pegg, i el seu increïble registre d’expressions facials, i el gran i mític pub anomenat “Winchester’s”.

49 – ENEMIGO A LAS PUERTAS (Jean Jacques Annaud, 2001)

Potser no és la més popular del gènere bèl·lic, però per mi és de les millors que he vist en els últims anys. Manté una intensitat que t’atrapa des del principi i planteja escenes de gran tensió i suspens, en què tens la mateixa por de respirar que els seus dos protagonistes. Autèntic cara a cara entre Jude Law i Ed Harris, que va molt més enllà d’un simple “bo contra dolent”.

48 – GRACIAS POR FUMAR (Jason Reitman, 2005)

Intel·ligent comèdia americana sobre les grans multinacionals del tabac a Estats Units. Plena d’ironia, subtilesa i amb un potent missatge darrere respecte el control que aquestes empreses volen exercir sobre nostre i la seva capacitat per capgirar o distorsionar tot allò negatiu que els involucra. Gran Aaron Eckhart i memorables les seves trobades amb els seus homòlegs de l’alcohol i les armes.

47 – EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD (Andrew Dominik, 2007)

Un d’aquells westerns per a assaborir sense presses, apreciant-ne cada paisatge, cada diàleg i cada detall. Les dues hores i mitja llargues no són un impediment per a gaudir d’aquesta cuidada història i l’encant dels seus personatges. Grans actuacions de Brad Pitt i Casey Affleck, i genial banda sonora de Nick Cave. Sabem que Robert Ford matarà Jesse James, però no quan ni com.

46 – EL PROTEGIDO (M. Night Shyamalan, 2000)

Era difícil igualar El Sexto Sentido, potser per això molta gent la va menysprear el segon film de Shyamalan. No obstant, a mi em sembla una genuïna, insòlita i brillant història de super herois portada a la realitat. Bruce Willis i Samuel L. Jackson formen una parella de luxe sota una gran direcció del cineasta indi. Encara recordo aquella sensació d’impressió just en acabar de veure-la.

45 – SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle, 2008)

Tot i que, per mi, va ser una mica sobrevalorada en el seu moment, mereix formar part de la llista per la originalitat del seu magnífic plantejament inicial i l’excel·lent ritme del muntatge. A més, toca la fibra amb un dur retrat de la situació dels nens a l’Índia i la perillosa transformació de les seves ciutats. Tot i que el final no em va acabar de convèncer, ha estat una de les millors pelis d’aquest any, sens dubte.

44 – DONNIE DARKO (Richard Kelly, 2001)

Una de les pel·lícules que més converses i discussions ha generat dels últims anys. Diuen que cada cop que la veus t’aporta coses noves o, per contra, et fa canviar per complet la interpretació sobre els fets. En tot cas, la considero una de les més suggerents i misterioses que he vist mai, i a més té un aire de serie B que li dóna encara més personalitat i accentua el seu punt freaky.

43 – UNA HISTORIA DE VIOLENCIA (David Cronenberg, 2005)

Poques vegades he llegit opinions tan diferents sobre un film, però jo només sé que la seva hora i mitja em va deixar totalment enganxat a la pantalla. Fosca, inquietant i misteriosa de principi a fi, en què apareix un brillant William Hurt que remata la feina de Viggo Mortensen i Ed Harris. Lluny del seu estil, Cronenberg sorprèn amb una trama mafiosa concentrada i quasi auto-paròdica.

42 – UP (Pete Docter i Bob Peterson, 2009)

La última creació de Pixar va demostrar un cop més que, actualment, aquesta factoria no té competidor en el món de l’animació en 3D. La commovedora història del vell Carl Fredriksen i el seu inesperat acompanyant Russell va fascinar-nos de nou gràcies  la seva increïble originalitat. Tot i no arribar al nivell de la seva predecessora, els milers de globus de la casa l’han enlairat entre les meves preferides.

41 – GLADIATOR (Ridley Scott, 2000)

La primera gran pel·lícula èpica de la dècada. Va convertir-se en referent de moltes que han vingut després i que han intentat igualar-la sense èxit. La recreació de la Roma antiga va suposar tota una revolució a nivell visual i, a més, compta amb una de les millors bandes sonores de la dècada. A mi, sincerament, em va emocionar. Com a curiositat, va ser la primera peli que vaig tenir en DVD.

 

Del 40 al 31

Del 30 al 21

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1

UN TIPO SERIO

Posted by Martí on 9 de gener de 2010
Posted in: General. Tagged: , , , . 2 comentaris

A Serious Man

Director: Joel Coen, Ethan Coen

Intèrprets: Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff, Jessica McManus.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Larry Gopnik és un professor de física, de família jueva de classe mitja, a qui la vida li gira l’esquena. A pocs dies de saber si la direcció de l’institut el farà fixe i de la celebració del ‘Bar Mitzvah’ del seu fill Danny, la seva dona li proposa el divorci i li explica que està veient un altre home. A més, la presència del seu germà Arthur, que porta un temps vivint a casa seva, per inconvenient de tots, tampoc li facilita les coses.

Els germans Coen segueixen en el seu món, i d’allà no hi ha qui els tregui. Un món amb el qual no sempre resulta difícil congeniar, però, en tot cas, sempre molt particular, difús, desconcertant i inigualable. A Un Tipo Serio hi trobem tots els elements que defineixen perfectament l’estil Coen: personatges pintorescos, situacions absurdes, diàlegs enginyosos, escenes sense sentit i un final amb mala llet. En aquest cas, però, banyat amb més quotidianitat que en altres ocasions i amb un ritme més pausat. Això sí, no abandonen l’humor negre que els caracteritza i no escatimen contratemps i preocupacions pel seu pobre protagonista. A més a més, l’immens protagonisme del judaisme i tot el que representa és un element clarament autobiogràfic, molt a l’estil de Woody Allen, però força més enverinat.

Un Tipo Serio és d’aquelles comèdies que només ho són per l’espectador, perquè pel protagonista és un autèntic drama. La història és la d’un home contra qui tots els elements semblen haver-se girat en contra sense que ell hagi fet res per merèixer-ho, el que es podria definir com un autèntic desgraciat (en el sentit de “gafe”, clar). Al llarg del film, anem acompanyant Larry en una cadena de despropòsits, aparentment inacabable, tan insòlita que no pots evitar agafar-t’ho en conya, al mateix temps que amb una certa compassió cap a ell. I és que el pobre Larry ens cau bé, ningú dubta que és una bona persona, però el seu posat ridícul i la seva cara d’empanat, no deixen més remei que riure cada cop que pateix una nova complicació.

No obstant, l’humor difereix bastant del de l’esbojarrada Quemar Después de Leer. Els personatges segueixen sent lleugerament exagerats, fins i tot forçats, però els gags estan molt més basats en la reiteració d’escenes, frases o paraules. En realitat, excepte el protagonista, tots els personatges són plans, estereotipats, però en general força efectius en el seu paper (un fet habitual en els Coen, d’altra banda). Tot i que he trobat algunes escenes excessivament dilatades, l’argument avança amb més contingut del que sembla i tot acaba tenint algun tipus de repercussió o referència més endavant. No obstant, i que no se m’interpreti malament el comentari, tota l’atmosfera tan exclusivament jueva que envolta el film de principi a fi (fets, personatges i especialment banda sonora) fa que costi una mica involucrar-se.

En realitat, és força evident que Un Tipo Serio és una clara paròdia, i amb força mala intenció, del judaisme més tancat i tradicionalista. I donat que els Coen són fills de família jueva, a ningú se li escapa que no hi falta cert rancor, sentiment de culpa i voluntat de ridiculitzar el que van viure a la infantesa. En el fons, els problemes de Larry no deixen de ser els que pot patir qualsevol pare de família, però se’ns mostren de forma sobre-dimensionada i multiplicada, i la seva via per resoldre’ls segons la seva condició de jueu (visitar rabins) deixa en evidència la seva inutilitat. Tot això, sumat a petits detalls introduïts a la trama, com la relació de Larry amb el seu veí i amb un alumne coreà, que pentina subtilment la qüestió discriminatòria entre races i religions. El film no és anti-semita, sinó que ataca la versió extremista.

Amb un repartiment molt poc conegut, la peli serveix per descobrir un Michael Stuhlbarg que encaixa al 100% en l’univers Coen. També destaquen Fred Melamed, un secundari habitual de Woody Allen als 80 i 90, en el paper de Sy, i Richard Kind, més prolífic a sèries de televisió, com a Arthur. Amb això, els dos directors aprofiten per demostrar que, després de rodar amb George Clooney, Bradi Pitt, John Malkovich i Tilda Swinton a Quemar Después de Leer, són capaços de fer-ho amb un munt de noms de popularitat extraordinàriament inferior sense que el resultat perdi la seva marca de la casa. Uns genis que potser no han firmat el seu millor film, però que ens han tornat a deixar bones dosis de la seva genuïna forma de veure la realitat a través d’una càmera de cine. Que segueixin així.

BIENVENIDOS A ZOMBIELAND

Posted by Martí on 6 de gener de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 8 comentaris

Zombieland

Director: Ruben Fleischer

Intèrprets: Jesse Eisenberg, Woody Harrelson, Emma Stone, Abigail Breslin, Amber Heard, Bill Murray.

Gènere: Comèdia, terror. USA, 2009. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món dominat pels zombis, Columbus és un jove força poruc que lluita constantment per a sobreviure. La seva covardia l’ha portat a crear una sèrie de regles a seguir per a poder escapar dels zombis, però en un moment donat no pot evitar fugir de la ciutat. En plena autopista, es troba amb Tallahassee, el típic tio dur americà, amb qui s’ajunta per fugir i anar a la recerca d’un objectiu vital: trobar l’últim Twinkie (xocolatina americana) que queda al món.

Tota la crítica coincideix en definir aquesta pel·lícula com el “plaer culpable” d’aquest Nadal i el cert és que no puc fer més que afegir-m’hi. Més que una comèdia, Bienvenidos a Zombieland es podria qualificar com una gamberrada, una irreverència sense malícia i creada sense cap mena de preocupació. El més important: que la pròpia peli és conscient d’això i no se n’amaga, per tant no mostra cap mena de pretensió per anar més enllà. No busqueu un guió coherent i elaborat, personatges profunds o un desenllaç impactant i trencador perquè de seguida és evident que no ho trobareu. Així doncs, només queda deixar-se portar per les successives situacions absurdes i passades de volta, i acompanyar els quatre protagonistes en aquesta espècie de road movie envoltada de zombis.

Tot i les inevitables comparacions amb Zombies Party, la qual no deixa de ser-ne un gran referent, hi ha força elements que les diferencien. El fet que aquesta sigui americana ja hi fa molt, sobretot pel tipus d’humor i, en línies generals, per un estil molt més esbojarrat i destructiu. En fi, més ianqui. L’argument no té cap propòsit definit, és una fugida constant dels protagonistes, amb diverses parades i una quasi inexistent evolució de les relacions entre ells. Jesse Eisenberg i Woody Harrelson formen la típica parella de jove pringat i poca cosa i adult sobrat i força anat de l’olla, però funcionen molt bé per aquest tipus de peli. Emma Stone i Abigail Breslin (la nena, ja crescudeta, de Little Miss Sunshine) hi posen el contrapunt femení i creen aquesta espècie de competició per veure qui és mes llest.

Bienvenidos a Zombieland és d’aquelles pelis en què els actors s’ho deurien passar de conya mentre la rodaven, i això es nota, sobretot per part d’un Woody Harrelson que es veu en la seva salsa en les escenes d’acció, especialment quan agafa el seu bat de beisbol. D’altra banda, Eisenberg, un dels nous actors de moda, té la cara d’empanat idònia pel seu paper i es desenvolupa força bé. Els papers femenins són més fluixets, tot i que impacte veure Abigail Breslin en un paper tan diferent del que la va fer popular. Amb tot, l’aparició estel·lar no és de cap dels protagonistes, sinó d’un dels més grans: Bill Murray. El genial actor s’interpreta a si mateix i no té cap problema en auto parodiar-se, en la mateixa línia de tot el film, i introduir referències a altres pelis seves. Tot un homenatge que comparteixo i aplaudeixo efusivament, i que encara afegeix més simpatia al film.

Bienvenidos a Zombieland propicia aquella situació en què saps que la qualitat del que estàs veient no és precisament alta, però a pesar d’això gaudeixes perquè saps que no és el que hi busques. Un altre factor que contribueix a explicar-ho és la durada, 80 minuts pelats, això sí, amb un ritme molt dinàmic i un avanç molt ràpid dels fets. D’altra banda, la introducció d’elements gràfics, com els cartells que enumeren les regles que el personatge de Columbus ha creat per sobreviure i que apareixen repetidament i de forma enginyosa al llarg del film, ajuda a aquest dinamisme i a crear una atmosfera desenfadada. I és que aquesta és l’actitud adequada per veure i interpretar Bienvenidos a Zombieland.

A vegades, hi ha pel·lícules que aconsegueixen un efecte positiu per oferir exactament el que pretenen, encara que cinematogràficament siguin de mala qualitat. Aquesta és una d’elles i s’ha de dir que, de tant en tant, no van gens malament per oblidar-te de tot durant una estona. No us la prengueu seriosament perquè no toca fer-ho, i no us faci vergonya reconèixer que us ho heu passat de conya veient-la. Com molt bé diu la crítica, és un plaer culpable.

NÚMERO 9

Posted by Martí on 4 de gener de 2010
Posted in: Animació, Cine - 2009. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

9

Director: Shane Acker

Veus originals: Elijah Wood, John C. Reilly, Jennifer Connelly, Christopher Plummer, Martin Landau, Crispin Glover.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món totalment devastat per una guerra entre homes i màquines, 9 és una de les últimes criatures vives que queden, juntament amb unes altres vuit com ell, totes obra d’un científic abans de morir. A l’exterior, una ferotge bèstia metàl·lica ho controla tot, però 9 sembla tenir la clau per enfrontar-s’hi. Quan 9 coneix al número 2, la bèstia els troba i s’emporta aquest últim, però 9 anirà a buscar-lo amb l’ajuda de la resta de números.

Deixant de banda la curiositat que la primera pel·lícula que veig el 2010 es digui precisament Número 9, no es pot dir que l’any hagi començat de forma gaire brillant en aquest sentit. Tot i tractar-se d’una producció amb una animació d’altíssima qualitat i un estil visual força original i atractiu, les presses per explicar-nos un argument tirant a justet i un desenllaç força desconcertant i decebedor fan de Número 9 un exemple més del “molt maco per fora, però buit per dins”. El film, dirigit per Shane Acker i desenvolupat a partir del curtmetratge homònim creat per ell mateix el 2005, ha estat produït per Tim Burton, a qui és fàcil identificar amb el disseny de l’animació. No obstant, el resultat queda lluny de les genialitats del director californià.

El principal problema de Número 9, i que arrossega des del plantejament fins al final, és que la història no té massa sentit. El punt de partida ja no en té gaire, per tant els diversos fets que es van succeint a partir d’aquí són difícils d’assimilar amb coherència i el recurs que queda és gaudir amb la qualitat de l’animació i les bones seqüències d’acció, que s’ha de reconèixer que són especialment brillants. És una llàstima perquè s’identifiquen idees interessants a Número 9, però el seu desenvolupament i el seu context (o falta d’ell) no les afavoreix gaire. No he vist el curtmetratge original de 10 minuts, però qui va tenir la genial ocurrència d’agafar-lo i dilatar-lo per fer aquesta peli no es va esforçar gaire en construir un argument sòlid.

Com ja he dit, si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli són les seves seqüències d’acció, que no són poques. L’espectacular disseny de les màquines (molt “burtonianes”) i els seus moviments “multi articulats” enfront de la complexió més aviat tèxtil dels petits personatges protagonistes resulta un duel força atractiu. La caracterització d’aquests també és força original, tot i que els seus moviments acaben sent pràcticament humans. D’altra banda, l’atmosfera post apocalíptica de la ciutat on té lloc l’acció contribueix a l’espectacularitat visual, sobretot els escenaris de la catedral i la biblioteca. Amb tot, Número 9 aconsegueix, aquí sí, tenir un estil visual propi.

Tampoc està malament la diferenciació de la personalitat dels nou ninots i la confrontació dels seus punts de vista sobre cada situació, però tampoc arribes a interioritzar-los i el que dóna títol al film no és que sigui el súmmum del carisma. Pel que fa al ritme, és molt dinàmic (el film amb prou feines arriba a l’hora i quart de durada), però també et deixa amb la sensació que no reps tota la informació necessària per entendre el que passa. És en el desenllaç de Número 9 quan aquesta sensació s’accentua i et deixa amb una cara de “ah, doncs val…”, i acabes de constatar que, tot i que no t’ho has passat malament, la història no té raó de ser.

Presentada com una de les grans produccions d’animació del moment i una alternativa als Pixar, Dreamworks i demés, Número 9 es queda, com tantes d’altres, en un lleuger record de caràcter visual i un ràpida dissolució del seu contingut. Com he llegit per algun lloc, és un film del tipus pirotècnic: molt maco mentre el veus, però després t’aixeques, te’n vas a casa i te n’oblides. Ara que ho penso, una situació que no difereix excessivament del que passa amb Avatar. Esperem que el que queda de gener compleixi les expectatives, que són moltes.