C3PO, Cortocircuito, Wall·E, i ara… Chappie? Més enllà de la seva vessant destructiva o revolucionària, la història del cinema també ha reservat un lloc per aquells robots que aconsegueixen tocar-nos la fibra sensible pel seu humanisme, i tot sembla indicar que l’any que ve ens n’arribarà un nou exemple. Chappie és la nova pel·lícula de Neill Blomkamp, el jove director sud-africà que va entrar en escena de forma contundentment gràcies a l’aplaudida District 9, encara que després ens va desmuntar força les expectatives amb Elysium. Ara, Blomkamp segueix fidel al gènere de ciència-ficció futurista i s’endinsa en l’univers de la intel·ligència artificial amb la història -escrita per ell i Terri Tatchell- d’un robot que aprèn a pensar, sentir i actuar de forma autònoma després de ser “educat” per l’enginyer que l’ha creat, amb totes les conseqüències que això provoca.
sharlto copley
All posts tagged sharlto copley
Elysium
Director: Neill Blomkamp
Intèrprets: Matt Damon, Jodie Foster, Sharlto Copley, Alice Braga, William Fichtner, Diego Luna, Wagner Moura.
Gènere: Ciència ficció, acció, thriller. USA, 2013. 105 min.
L’any 2154, la població mundial ha crescut tant que la Terra s’ha convertit en un planeta superpoblat, mig destruït i dominat per la pobresa. Davant aquesta situació, les classes més riques s’han traslladat a Elysium, una estació espacial on gaudeixen d’una vida de luxe i sense problemes gràcies a les tecnologies més avançades. Max és un treballador d’una fàbrica de robots policia que, després de patir un greu accident laboral, emprendrà una perillosa missió per entrar a Elysium.El gènere de ciència ficció està vivint un període especialment prolífic, i tot i que evidentment no totes les propostes se’n surten igual de bé, el cert és que no ens podem queixar del nivell global. No obstant, també és un fet que cada cop que apareix un nou títol que aixeca bastant de soroll, és difícil evitar encarar-lo amb certa prudència, ja que un dels errors més habituals d’aquest gènere és tirar per terra plantejaments molt atractius que haurien pogut donar molt més de si. Amb Elysium, potser seria un pèl massa contundent dir que ho tira per terra, però la sensació que la pel·lícula es queda curta és evident. El film ofereix un ritme trepidant i bones dosis d’acció, però s’aferra a una trama principal que no té força suficient per assumir aquest rol i s’acaba veient perjudicat per aquest fet, especialment en el seu desenllaç. És un bon entreteniment si ens deixem portar; ara bé, si escarbem una mica i ens posem una mica exigents, la seva solidesa queda en entredit.
El “remake”, aquest lamentable i imparable virus de Hollywood, ja es prepara per dur a terme la que probablement serà una dels seves infeccions més doloroses. La víctima no és altra que Oldboy, de Park Chan-wook, per mi una de les millors pel·lícules de la passada dècada. El brutal thriller coreà que ens va deixar a tots amb la pell de gallina el 2003 ha caigut en mans nord-americanes i ha estat confiat a Spike Lee perquè elabori la seva pròpia versió d’aquesta història de venjança. Pels qui no han vist la pel·lícula original (que ja triguen), recordar que Oldboy explica el drama d’un home que és raptat i tancat en una habitació durant 20 anys, fins que els seus captors decideixen alliberar-lo i comença la recerca dels culpables.
Havíem vist la primera imatge dels nous integrants d’aquest equip que va marcar la infància de tota una generació, però fins el tràiler no hem pogut comprovar si la pel·lícula respectarà l’essència. Doncs la primera impressió és força bona, però no de forma completa. Com a aspectes positius, es detecta una fidelitat considerable respecte la caracterització dels personatges (m’ha sorprès especialment la gran semblança de Liam Nesson amb l’Hannibal original), diverses escenes marca de la casa i la situació de l’argument a l’inici de la formació del grup. Queda força clar que la peli explicarà l’origen de l’equip pensant en tot el públic no familiaritzat amb la sèrie. En negatiu, aquesta última flipada que veiem al tràiler, que no correspon gens amb El Equipo A que tots coneixem.
Sempre amb prudència, però de moment l’adaptació d’aquesta mítica sèrie no pinta malament. Això sí, el perill que acabi sent un film més d’acció sempre és present quan parlem d’una producció hollywoodiana com aquesta, així que caldrà veure el resultat. Aquesta és d’aquelles que caurà amb tota seguretat el pròxim estiu. Data d’estrena mundial: 11 de juny.
Font: Tu Blog de Cine
District 9
Director: Neill Blomkamp
Intèrprets: Sharlto Copley, Jason Cope, David James, Vanessa Haywood, Mandla Gaduka, John Sumner.
Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. Nova Zelanda, 2009. 110 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Fa 20 anys que una immensa nau espacial va arribar a la ciutat de Johannesburg i es va parar just a sobre. Quan la nau, pràcticament tan gran com la ciutat, ja portava un bon temps sense moure’s, els humans van decidir entrar-hi. Dins hi van trobar una pobladíssima colònia d’alienígenes en unes condicions de vida més que precàries, per la qual cosa se’ls va traslladar a tots a un camp de refugiats proper a la ciutat, però aïllada, l’anomenat “District 9”. No obstant, les complicacions en aquella zona han anat creixent, per això una unitat especial, comandada per l’excèntric Wikus van de Merwe, es disposa a traslladar tots els alienígenes a una zona molt més apartada.Un rotund “Peter Jackson presenta” és el primer que apareix en pantalla a l’inici de District 9, tota una declaració que vol donar-nos garanties que el que anem a veure no ho ha supervisat qualsevol, però que al mateix temps no ens assegura res. Després, un seguit de noms totalment desconeguts encapçalat pel director debutant Neill Blomkamp, un especialista en efectes especials dedicat bàsicament a les sèries de televisió i la publicitat, i un cartell d’actors i actrius sense cap referència prèvia. Després, de seguida comprovem que District 9 no serà un film convencional. Amb un atractiu format inicial de fals documental, l’ús del qual es va abandonant a partir de la meitat de la pel·lícula, el director dóna certs tocs de realisme a una història de ciència-ficció que conté molt més que humans i alienígenes, i que basa els seus punts forts més en el missatge que no pas en l’argument.
La primera gran particularitat de District 9 és que, contràriament a tots els films d’aquest tipus realitzats a Hollywood, no té lloc a Estats Units, sinó a Johannesburg, Sudàfrica. Fins i tot una veu en off fa referència, en clau irònica, a aquest aspecte durant els primers minuts. El fet que l’acció és desenvolupi en aquest país no és casualitat, ja que la situació plantejada té molt a veure amb una època històrica molt important del passat segle XX. I és que District 9 ens presenta, de forma bastant evident, el que podríem descriure com un apartheid alienígena, i darrere una forta crítica a la societat i a la naturalesa de l’ésser humà. El punt de partida del film és realment inusual i molt ben trobat, ja que ens presenta una curiosa convivència entre humans i extraterrestres (res a veure amb Men in Black), que fins ara era impossible en aquest tipus de cinema. A District 9, no ens volen destruir ni conquistar el nostre planeta, no són dolents ni perillosos per naturalesa; però tot canvia a mida que es van humanitzant.
La imatge d’aquests éssers vivint com nosaltres és realment inèdita i impactant, però també molt significativa. Són els mals de l’espècie humana els que els corrompen, els que els fan més violents, i la culpa no és seva, és nostra. Al mateix temps, la visió acollidora i hospitalària dels humans a l’inici del film es transforma en discriminatòria i repressiva. Els cartells de restricció d’accés només a humans o de clara separació d’espais per uns o altres (que, per cert, es poden veure contínuament pel carrer dins la campanya de marketing del film) són símbols que inevitablement ens recorden a l’apartheid viscut a Sudàfrica. Així doncs, tot i la seva condició de peli de ciència-ficció, District 9 no ens separa tant de la trista realitat. El format de fals documental, amb declaracions de suposats testimonis i especialistes, imatges d’informatius de cadenes de televisió o fins i tot de càmeres de seguretat (la mateixa fórmula que trobàvem a Redacted, per exemple) hi contribueix de forma notable.
La direcció de Neill Blomkamp és increïblement dinàmica i inquieta. Amb un estil que en ocasions recorda a Monstruoso o [REC], no resulta sempre molt còmode de veure, però també ajuda a generar aquest realisme. No obstant, això passa sobretot durant la primera part del film, que després es va tornant cada cop més convencional en aquest sentit. Malauradament, això també passa amb l’argument, que va de més a menys i que té un final, per mi, bastant fluixet i previsible. En general, tant l’argument com el missatge perden força a mida que avança la peli. Tot i que la història centrada en el personatge de Wikus van de Merwe és força bona i que la seva peculiar personalitat resulta interessant, arriba cert punt en què el film s’estanca una mica i es desvia cap un camí massa tòpic pel que havíem vist fins el moment. Això fa que, personalment, visqués amb més intensitat la primera meitat que no la segona.
District 9 té la meritòria qualitat d’obrir una nova dimensió en el cinema d’extraterrestres, en què els papers d’uns i altres es redefineixen. Amb un ús molt cuidat i efectiu dels efectes especials, que aconsegueixen integrar de forma sorprenent actors humans i alienígenes digitals en un mateix espai, i el gran encert de presentar un cartell d’actors totalment desconeguts (gran descobriment el d’aquest Sharlto Copley com a protagonista), aconsegueix distingir-se dins del seu gènere. Llàstima que la història acabi coixejant una mica i que es perdin part dels trets diferencials del principi. No crec que sigui un film memorable, però és molt recomanable als fans de la ciència ficció i interessant per la resta, sobretot pel missatge que transmet i la seva interpretació.
Peter Jackson està agafant el gustet a la seva faceta de productor, i després de saber que serà el responsable de El Hobbit i Tintín, ara ens presenta District 9. Pel que se sap fins ara, el projecte no pinta massa original: invasió alienígena, desplegament militar i efectes especials a punta pala. Potser la diferència seria que tot plegat no passa a Estats Units (com sempre), sinó a Àfrica. En fi, ja ho veurem.
El director és un tal Neill Blomkamp, que a banda de tenir un nom força complicat, és el responsable d’efectes especials de sèries com Stargate o Smallville. Amb District 9, farà el seu debut com a director, tot un repte. De moment, a Estats Units ja ha començat una forta campanya de marketing per promocionar el film, que allà s’estrena el 14 d’agost. Aquí està previst pel més d’octubre, suposo que ja s’encarregaran de fer-ho saber amb força temps.
Aquest és el tràiler, de força bona qualitat d’imatge, per cert. Premi al primer que em digui quina pel·lícula li ha vingut inevitablement al cap després de veure’l.