Avatar

Director: James Cameron

Intèrprets: Sam Worthington, Zoe Saldana, Sigourney Weaver, Stephen Lang, Michelle Rodriguez, Giovanni Ribisi, Joel Moore.

Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2009. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

L’anunciada i promesa revolució cinematogràfica no ha arribat. L’esperat retorn de James Cameron ens ha portat una pel·lícula extraordinària a nivell tècnic i amb un gran sentit de l’èpica, però amb massa imperfeccions per aixecar-la fins a l’olimp cinematogràfic del qual molts parlen. Si més no, jo no entenc el cinema de la mateixa forma que ells com per considerar Avatar una revolució, un abans i un després. Ni molt menys. És cert que, en diverses fases del film, pot resultar una experiència totalment nova a nivell sensorial, però és sempre per allò més superficial, més immediat, el que ho provoca. Perquè, un cop més, el guió torna a ser el gran damnificat d’una superproducció milionària com aquesta. Després d’un plantejament més que interessant, la història va caient poc a poc en el convencionalisme i, per tant, es torna previsible, sense cops d’efecte i excessivament semblant a moltes d’altres.

I és que, sense voler ser purista, no entenc el bon cinema sense un bon guió. Al cap i a la fi, el nucli de tot és la història que ens expliquen i els personatges que la protagonitzen, i després ja se li pot posar l’embolcall desitjat. Avatar té un dels millors embolcalls que he vist, fins al punt de deixar-te fascinat durant dues hores i mitja sense que aquesta durada t’incomodi de veritat en cap moment, però el seu contingut no s’hi correspon. No pots vendre una revolució i oferir una evident revisió de Pocahontas, mesclada amb Bailando Con Lobos i El Último Samurái, i amb diversos tocs de Matrix i fins i tot eXistenZ de Cronenberg. I amb això no vull denunciar totes aquestes referències (quina peli no en té, avui dia), simplement constatar que no tot és trencador a Avatar i que, al mateix temps que revoluciona el seu gènere, també cau en els seus errors habituals.

Positivem-nos una mica i parlem d’allò destacable d’Avatar. Crec que, en termes de creació d’un nou món (Pandora) i els seus habitants (Na’vi), James Cameron fa un gran exercici imaginatiu i aconsegueix, aquí sí, oferir-nos quelcom realment innovador. La figura dels Na’vi, la seva forma de vida i la seva relació amb tots els éssers vius que els envolten resulta molt suggerent, i també interessant pel paral·lelisme amb algunes comunitats existents actualment arreu del món. D’altra banda, tot el disseny dels paisatges, espècies animals i vegetals, i d’altres elements propis dels Na’vi està treballadíssim i resulta molt gratificant visualment. A més a més, la direcció de Cameron posa de manifest la seva gran qualitat darrere la càmera, tot i no ser gaire prolífic. Precisament, i com a curiositat, no falten alguns guinys del director a antigues produccions seves, com Alien o Terminator 2.

Tenir una actriu que repeteix, com Sigourney Weaver, t’ho posa encara més fàcil. Llàstima que sigui de les poques coses destacables entre el repartiment, que, per mi, no passa de correcte. I és que Sam Worthington és un protagonista d’allò més inexpressiu i amb un carisma que es va deixar pel camí mentre viatjava cap a Pandora. Globalment, si parlem dels personatges, significa un nou pas enrere d’Avatar. Plans, excessivament estereotipats i, d’acord amb el guió, amb un comportament massa previsible, no desperten cap sentiment fort a l’espectador. Com a detall, sí que pot resultar graciós, per exemple, veure com la figura del coronel Quaritch es pot identificar amb cert personatge de relativa actualitat, o la vigència de l’enfrontament entre les mentalitats de científics i de militars, però no deixa de ser un aspecte més en què Avatar no aconsegueix impactar.

No puc acabar sense referir-me al 3D. Era un dels elements que contribuïen a aquesta suposada revolució cinematogràfica, però a mi no m’acaba de convèncer. S’ha de reconèixer que l’experiència resulta insòlita durant la fase inicial del film, més que res per la novetat d’experimentar-ho amb personatges reals (fins ara només ho havíem vist en animació), però acaba el film i un es pregunta si realment ha aportat alguna cosa transcendent, i s’adona que no és així. I, a més, s’adona que els 11 euros de l’entrada fan mal. En fi, veurem què passa amb les pròximes estrenes en 3D, però ara mateix ho veig com una simple estratègia comercial, un “plus” per atreure espectadors al cinema. En cap cas com un recurs amb veritable raó de ser des del punt de vista cinematogràfic.

Tot i centrar-me en els elements més negatius, no vull que quedi la sensació que m’estic carregant la peli. Siguem clars, Avatar és d’aquells films que s’ha de veure, i sobretot s’ha de veure al cine. I la penso recomanar a tothom, però amb els matisos oportuns. És un dels grans films èpics dels últims anys, espectacular a nivell visual i amb un ritme magnífic. La diversió està assegurada. No obstant, que no em diguin que marcarà una nova era en el món del cinema. Primer, perquè això és impredictible i no queda gaire modest dir-ho; i segon, perquè el cinema és la conjunció d’un munt d’elements i Avatar en descuida alguns de vitals.