M.A.Confidential

The Kids Are All Right

Director: Lisa Chodolenko

Intèrprets: Annette Bening, Julianne Moore, Mark Ruffalo, Mia Wasikowska, Josh Hutcherson, Yaya DaCosta.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 105 min.

Nou exponent del cinema pseudoindependent nord-americà. I dic pseudo per dos motius: perquè dubto que comptar amb tres estrelles de Hollywood respongui a un pressupost “independent” i perquè el seu plantejament relativament insòlit i trencador desemboca en un final força conservador i autocomplaent. Això no significa que Los Chicos Están Bien sigui una mala pel·lícula, al contrari, és una bona pel·lícula, lleugera, simpàtica, original i amb interpretacions destacades, però que desaprofita les seves veritables opcions de transgredir quan a última hora es fa enrere per intentar deixar tothom content. Les seves quatre nominacions a l’Oscar, incloent millor pel·lícula, i el Globus d’Or guanyat en la categoria de millor comèdia han augmentat la popularitat d’un film que no molesta ningú, però que malauradament passarà sense pena ni glòria per l’espectre cinematogràfic dels espectadors.

Tot i que en la societat actual no hauria de ser res noticiable, no és habitual que una pel·lícula presenti un nucli familiar format per una parella de lesbianes i els seus fills amb la naturalitat i quotidianitat amb què ho fa Los Chicos Están Bien, per tant podem parlar d’un plantejament valent i un dels grans punts positius del film. A més a més, el desenvolupament dels fets està força ben trobat a partir del joc que dóna aquesta situació, exposant-la a les clàssiques crisis provocades per l’adolescència dels fills o el perill per a l’estabilitat familiar que suposa l’entrada a escena del personatge del pare biològic, que fins ara estava absent i es donava per obviat per part de la parella protagonista. Així doncs, el film combina amb cert enginy la intenció de demostrar que totes les famílies tenen els mateixos problemes, tinguin l’estructura que tinguin, amb les particularitats que pot presentar aquest tipus en concret.

Tot i estancar-se en algun moment, presentar un ritme irregular i recursos més o menys ben trobats, el guió manté un nivell força acceptable fins els minuts finals. Los Chicos Están Bien és d’aquelles pel·lícules on els personatges i les seves decisions són qui propicien els diferents fets, sense lloc per les casualitats o coincidències, i això sempre és un element a destacar. En tot cas, la parella protagonista, molt ben caracteritzada a partir de les seves personalitats i formes de veure les coses tan diferents, és qui porta pràcticament tot el pes dels successos, els quals, sense ser res que no haguem vist abans, tenen la seva gràcia donada la naturalesa dels personatges. És una llàstima, doncs, que el desenllaç et deixi amb aquesta estranya sensació que la pel·lícula s’espolsa de cop tots els problemes i s’acomoda en un final conformista que no acaba d’encaixar i provoca una certa fredor quan en realitat busca descaradament el somriure.

El repartiment de Los Chicos Están Bien ja fa preveure que el treball dels actors serà un valor segur. Annette Bening (nominada a l’Oscar) demostra una vegada més el seu immens talent i es converteix en l’ànima del film gràcies al que és el personatge més profund i complex de tots. La seva naturalitat i capacitat emotiva són admirables. Al seu costat, un altre pes pesat com és Julianne Moore retrata el contrapunt amb la cara més impulsiva i al mateix temps insegura de la parella, oferint també una interpretació al seu nivell, però potser amb un toc més de comèdia del que ens té acostumats. Pel que fa a Mark Ruffalo, segueix sent un actor a qui em costa trobar-li el què, ja que el trobo una mica massa pla, però s’ha de dir que funciona amb molta efectivitat en el paper de donant d’esperma una mica dispers i desconcertat pels inesperats canvis a la seva vida que li provoca tot plegat. Finalment, Mia Wasikowska (coneguda per ser l’Alícia de Tim Burton) i Josh Hutcherson completen un repartiment més que notable.

Fent honor al seu títol, Los Chicos Están Bien vol transmetre aquesta idea que, per molt diferent o atípica que sigui una família i els seus problemes, la preocupació prioritària sempre serà mantenir-ne la integritat, o dit d’una altra forma, que per sobre de tot els fills estiguin bé. Pot sonar una mica antiquat, cosa que potser justifica el final de la pel·lícula, però en el fons tampoc és cap mentida. Tot i presentar alguna contradicció i caure en més d’un tòpic, la veritat és que és d’aquelles pel·lícules agradables de veure, fàcilment digerible i amb moments força divertits. I a més, aprofita per trencar amb gran normalitat i sense cap mena d’embut qualsevol prejudici respecte la diversitat de formes que poden tenir les famílies avui en dia. Dins de les seves particularitats, és una pel·lícula correcta, amb tots els pros i contres que això comporta.