Machete

Directors: Robert Rodríguez, Ethan Maniquis

Intèrprets: Danny Trejo, Michelle Rodríguez, Robert de Niro, Jessica Alba, Steven Seagal, Lindsay Lohan, Jeff Fahey, Don Johnson, Cheech Marin.

Gènere: Acció, comèdia. USA, 2010. 100 min.

El món dels tràilers sembla seguir, a excepció de casos comptats, uns cànons força definits que condueixen a un objectiu molt clar: que l’espectador es vegi atret i acudeixi al cinema a veure la pel·lícula quan aquesta s’estreni. Alguns tràilers aconsegueixen precisament el contrari, però d’altres generen l’expectació suficient per arrossegar la gent a les sales. El que ja no és tan habitual és que un tràiler d’una pel·lícula inexistent i ideat en clau d’humor tingui tal repercussió que acabi provocant el rodatge i estrena del film, sense que el director ho tingués del tot previst. Aquest és el cas de Machete, que ha vist la llum dos anys després de precedir la projecció de Planet Terror.  El resultat era una incògnita, ja que l’èxit de dos minuts de tràiler no garanteix un bon producte de més d’hora i mitja, però haig de dir que no m’ha decepcionat gens i que, en el fons, ofereix exactament el que es pot esperar, ni més ni menys.

Machete és d’aquells films que exigeix una predisposició molt concreta de l’espectador que s’asseu a la butaca del cinema. És una pel·lícula que busca l’excés de forma deliberada, però controlada, i amb una gran capacitat d’autoparodiar-se que li permet prendre’s llicències que estarien absolutament fora de lloc en qualsevol altra producció. Una mentalitat molt semblant a la que el mateix Robert Rodríguez va aplicar a Planet Terror, però sense ser una pel·lícula tan “bruta” com aquella que formava part de Grindhouse (2008). En tot cas, Rodríguez és d’aquells realitzadors que, dintre de les seves limitacions, té la virtut de rodar cinema per plaer i com a ell li dóna la gana, sovint sense prendre’s gaire seriosament a si mateix. A Machete, les ferides provoquen el triple de sang del normal, la taxa d’armes per habitant és desorbitada i els cotxes tenen suspensions que els permeten elevar-se a dos metres del terra. I si no fos així, segurament ens hauria decebut.

Deixant de banda les delirants i deliberades exageracions del film, s’ha de dir que Machete sorprèn amb una història més elaborada i complexa del que es podria esperar. És veritat que, per resoldre-la, tira de recursos més o menys rigorosos quan li convé i que cobreix intel·ligentment les seves mancances amb tocs d’humor genials i passats de rosca, però és que tampoc pretén amagar res. El film és conscient de les seves aspiracions i no vol anar més enllà de les seves possibilitats, quedant-se en un gran entreteniment de ritme vertiginós i contingut fet a mida i satisfacció d’un públic força concret. És per això que Machete és una pel·lícula amb una autenticitat molt superior a una gran nombre de pel·lícules comercials. Una altra cosa és que agradi més o menys, però el propi Robert Rodríguez és conscient que l’objectiu no és precisament agradar a tothom, i és això el que li dóna la llibertat per anar al seu aire.

No obstant, també s’ha d’apuntar que Rodríguez va aprofitar la decisió de rodar el film per afegir reclams a la producció, i aquests no són altres que el repartiment de luxe que presenta Machete. Als ja coneguts Danny Trejo, Jeff Fahey i Cheech Marin, que ja apareixien al fals tràiler, s’hi han afegit Jessica Alba i Michelle Rodríguez en tot el seu esplendor, Robert de Niro, Steven Seagal, Don Johnson i Lindsay Lohan. Tots ells se sumen a la mentalitat del film, amb actuacions que tendeixen a l’exageració i estereotipatge dels seus personatges. El posat imponent de Seagal t’enganxa des de la seva primera aparició, igual que l’obscuritat de Don Johnson. Per la seva banda, Lindsay Lohan fa una paròdia de si mateixa, en un paper que no es diferencia en excés de la seva vida real. I tot i que Danny Trejo no seria l’actor amb més carisma del món, aconsegueix dibuixar un Machete entranyable, en el que acabarà sent el personatge més destacat de la seva carrera.

Machete no és d’aquelles pel·lícules per recomanar obertament, però també et permet definir bastant clarament a qui li pot agradar i a qui no. Els amants del cinema de Tarantino i Rodríguez, aquells qui van gaudir com criatures amb Grindhouse, tenen una cita obligada amb Machete. El somriure quan comencen a sonar les guitarres de Chingón (el grup del propi Robert Rodríguez), que condueixen una banda sonora formidable, ja t’indica que t’has de posar còmode i deixar-te portar, disposat a encaixar tots els deliris que facin falta i sense miraments pel que fa a formalitats cinematogràfiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula de Machete havia de ser tal com ha resultat ser finalment i intentar canviar-la és un error. Per fer les coses diferents, ja hi ha altres pel·lícules.