M.A.Confidential

La Piel que Habito

Director: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Antonio Banderas, Elena Anaya, Jan Cornet, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Roberto Álamo, Eduard Fernández.

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2011. 120 min.

Enfrontat amb part de la crítica espanyola després de la mala acollida que van tenir dues de les seves últimes pel·lícules, La Mala Educación (2004) i en particular Los Abrazos Rotos (2009), Pedro Almodóvar va anunciar que el seu nou projecte seria un desafiament cap als seus detractors i suposaria un important gir cap al terror psicològic. Tota una declaració d’intencions que a la pràctica potser no és tan contundent, però que, en efecte, suposa la incursió del director manxec en un gènere molt més obscur del que ens té acostumats. La Piel que Habito ens recorda un cop més que Almodóvar, agradi més o menys, és d’aquells cineastes estimulants per al món del cinema, que tenen una convicció absoluta amb el que fan i a qui agrada prendre riscos encara que aquests puguin acabar minvant el resultat final de les seves pel·lícules. Són precisament aquests riscos o capritxos del director els que eviten que La Piel que Habito sigui un film molt més rodó.

La pel·lícula està dividida en tres actes que es poden diferenciar clarament, no només a nivell temporal de la trama, també perquè marquen els pros i contres de la història. Així doncs, la força i intensitat que presenta el motiu principal de l’argument durant la part central del film, alimentat per un fantàstic gir d’aquells tan satisfactoris per a l’espectador quan descobreix com encaixa tot, es veuen perjudicades per un inici de pel·lícula totalment grotesc i desconcertant, fruit de ves a saber quin deliri d’Almodóvar. De tots és sabut ja que la firma del manxec inclou aquest tipus d’excentricitats a totes les seves pel·lícules, però crec que La Piel que Habito no era la indicada per a introduir-ne una que desentonés tant com aquesta. Les reaccions són gairebé unànimes en preguntar el per què d’aquest capítol tan ridícul enmig d’una trama tan obscura i profunda, a la qual no fa altra cosa que restar-li part de la seriositat que requereix.

A partir de l’impass entre aquest primer acte i el segon, La Piel que Habito pren força i es converteix en una experiència sensorial molt atractiva, quasi diria que addictiva. L’habilitat narrativa d’Almodóvar ens va desgranant poc a poc els motius que porten el protagonista a actuar d’aquesta manera, acostant-nos a la sempre tan suggeridora figura del “psycho-killer”. És aquí quan es percep la cura amb què Almodóvar tracta cada pla, cada enquadrament i cada element que porta el pes de la història. La fixació amb el cos humà i la seva expressivitat, i més en concret amb la pell, tant a nivell físic com simbòlic, es repeteix constantment amb imatges plenes de significat (en aquest sentit, trobo brillant el títol de la pel·lícula), en què la naturalesa dels personatges va quedant al descobert. Llàstima que, un cop més, el director s’empenyi en incloure diàlegs o situacions (involuntàriament?) còmiques puntuals que trenquen la tensió de forma incomprensible.

Tampoc és especialment intensa l’aportació dels protagonistes, en especial d’un Antonio Banderas que entén el personatge, però que crec que no està a l’altura que aquest requereix. A la seva inexpressivitat, tot i que és buscada i justificada, li falten matisos que ens facin entendre els canvis de motivacions que el personatge té al llarg de la pel·lícula, aquell moment en què canvia de parer, ja que queden una mica bruscos. Pel que fa a Elena Anaya, compleix amb nota la seva segona incursió com a “chica Almodóvar”, mentre que Blanca Suárez es veu perjudicada per un personatge, al meu entendre, poc treballat i aprofitat. Pel que fa a Marisa Paredes, està tan fluixa que fins i tot sembla una actriu amateur i contribueix al desencís de la primera part de pel·lícula, mentre que el català Jan Cornet fa un bon debut amb el director manxec en un paper gens fàcil. La Piel que Habito no serà una pel·lícula recordada per les actuacions.

Pel que sí que serà recordada, en canvi, és per tenir una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, a càrrec del gran Alberto Iglesias (un senyor amb nou Goya i dues nominacions a l’Oscar). La música acompanya l’acció de forma intensa, i aporta un ritme i valor afegit bestial a cada escena, en especial els violins que defineixen el personatge del cirurgià. Paral·lelament, la posada en escena és també fantàstica, res que no sapiguem ja d’Almodóvar, qui a nivell tècnic en general presenta una obra quasi perfecta. Llàstima que aquesta irregularitat a nivell argumental i ambigüitat en el tractament impedeixin parlar de la que podria haver estat una de les millors pel·lícules de la seva filmografia, perquè la història troncal té un potencial immens. En tot cas, el cinema necessita controvèrsies com les que aixeca La Piel que Habito i necessita l’atreviment d’Almodóvar. Els seus tocs de geni el poden trair, però en el fons són els que habiten en ell i no sempre és fàcil poder-los entendre.