M.A.Confidential

Legion

Creador: Noah Hawley

Intèrprets: Dan Stevens, Rachel Keller, Aubrey Plaza, Jean Smart, Bill Irwin, Jeremie Harris, Katie Aselton, Amber Midthunder, Mackenzie Gray, Jemaine Clement, Hamish Linklater.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2017. 8 capítols de 40-60 min.

Des que li van diagnosticar esquizofrènia quan era petit, David Haller viu en una institució mental, on miren d’ajudar-lo a superar les visions i les veus interiors que nota de tant en tant. L’arribada al centre d’una nova i misteriosa pacient anomenada Sydney, per qui David es veu atret de seguida, fa que es replantegi si realment hauria de fer més cas a aquestes visions enlloc d’intentar fugir-ne; i també si hauria d’indagar una mica més en el seu passat per a saber com va començar tot plegat.  

Enfrontar-se a una pregunta tan innocent i bàsica com “de què tracta aquesta sèrie?” es converteix en un autèntic maldecap quan la sèrie en qüestió és Legion. Per molt que el nom de Marvel, paradigma de l’actual entreteniment de masses, aparegui a l’inici dels crèdits de cada capítol, la cadena FX i el creador Noah Hawley (el mateix binomi que ja ha triomfat amb Fargo) han apostat per un producte que en cap cas busca el beneplàcit del màxim número de públic possible. Més aviat tot el contrari. Legion és una sèrie críptica des del seu primer minut, que demana una gran concentració i que suposa tot un repte a nivell de percepció, interpretació i posterior processament de tota la informació que ofereix. La història s’endinsa al popular univers dels mutants de X-Men, però ho fa de forma insòlita: traspassant totes les capes superficials per a anar a explorar les estances més profundes. El resultat és un viatge mental surrealista, imprevisible i al·lucinant.

Legion pot desesperar als qui no suportin estar constantment per darrere d’allò que passa. Aquí, el concepte de “seguir una sèrie” és del tot desacurat, ja que la major part del temps ens la passem preguntant-nos què diantres acaba de succeir o quina explicació simbòlica hi ha sota de cada element, personatge o fet. És evident que la trama avança a partir d’una estructura que, a grans trets, és mínimament identificable, però la qüestió és que bona part de Legion no es preocupa tant de proporcionar una evolució cronològica, sinó de realitzar una exploració molt menys lineal. El focus en el personatge de David, un mutant inconscient de la seva veritable naturalesa i que viu atrapat en aquesta desconeixença d’ell mateix, condueix a un procés de descobriment que ens obliga a mirar a totes bandes: majoritàriament enrere, però també als costats, amunt i avall. I si, a més a més, ens adonem que no podem fiar-nos de la veracitat del que veiem, la cosa encara es complica més.

Però quan la complicació és entesa com un desafiament, o simplement estimula de forma suficient la nostra curiositat per a voler saber-ne més, doncs acaba generant atracció. Sense arribar a ser una sèrie irresistible o addictiva, Legion aconsegueix fer-te còmplice del seu univers; si més no, hi ha la seguretat que cada capítol et sorprendrà d’una manera o altra. I no precisament perquè doni respostes als múltiples elements que s’han de desxifrar, sinó perquè la història té potencial per a mil i una variacions, i perquè et convida a acompanyar-la en la seva experimentació. No ens enganyem, durant bona part de la història ens domina el desconcert, la sensació que allò que veiem té un significat que se’ns escapa per complet, però cal pensar que potser és realment això el que busca la sèrie. Aquesta temporada inicial de Legion no pretén empetitir-nos, no és el deliri mental d’un creador capritxós, sinó que ens inicia en un univers que té molt camí per a desenvolupar davant seu.

És important enfrontar la sèrie amb obertura de mires per a poder gaudir-la. Per molt que el recorregut sigui confús en molts moments i que la creativitat de la sèrie no segueixi un estil marcat, el tancament de la temporada dóna sentit al viatge. A més a més, Noah Hawley ens regala a Legion una altra vessant del seu talent (res a veure amb el seu treball a Fargo) molt més esbojarrada, hipnòtica i també obscura, amb un continu anar i venir entre dimensions, percepcions i capes de realitat. En el fons, estem davant d’una immersió en la ment d’un mutant que arrossega traumes que no sap d’on vénen i que ha oblidat bona part de la seva identitat, així que visualment no es podia expressar de forma planera. No és estrany, doncs, que Legion es pugui identificar amb Lynch, Kubrick, Aronofsky i altres cineastes que han volgut endinsar-se a la ment dels seus personatges i experimentar amb ella. També títols com El Club de la Lucha, ¡Olvidate de Mí!, Inception o fins i tot Matrix vénen a la memòria en diferents trams de la sèrie.

En una època en què, com apuntava al principi, parlar de Marvel és parlar d’entreteniment amb vocació massiva, cal celebrar que aprofiti el suport televisiu per a productes tan genuïns i arriscats com Legion. Per a fer-ho, l’elecció de Noah Hawley com a veu cantant és tot un encert, i a més el confirma com un dels creadors més valuosos de l’actualitat. Més enllà de la seva alta complexitat, la sèrie està carregada de moments memorables i d’imatges insòlites que aprofiten tota la llibertat visual i narrativa que permet aquest univers tan particular. Per això la seva condició d’espècie rara dins de l’actual oferta de sèries acaba tenint força més valor que la gran majoria de productes convencionals. Posats a oferir coses noves, prefereixo apostes valentes com la de Legion, que ho posin tot de potes enlaire i ens deixin amb la boca torçada, que no pas una altra lluminosa i benintencionada pel·lícula de Marvel que correrà els riscs justos per a mirar de no indignar ningú.