M.A.Confidential

Gran Torino

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Clint Eastwood, Bee Vang, Ahney Har, Christopher Carley, Choua Kue, Brian Haley.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No hi ha manera que Clint Eastwood baixi el llistó de les seves pel·lícules. Entre 2003 i 2008, el director de 79 anys ha dirigit sis films que no baixen del notable, i Gran Torino és un dels millors, sens dubte. I no ho és per explicar-nos una història totalment diferent, perquè no és així ni molt menys, si no per com ens l’explica. Eastwood exprimeix un guió que es podria considerar simple i convencional de forma que cada escena i cada diàleg tinguin un pes immens en el global de la peli, ja sigui pel que representen per la història o només per si sols. El mèrit de Gran Torino és com cadascuna d’aquestes escenes i diàlegs et van calant i et porten a viure amb més intensitat que mai una resolució que en qualsevol altra peli t’hagués semblat tòpica i previsible.

La presentació del protagonista, Walt Kowalski, és sensacional. Eastwood exagera el seu personatge, tant per la direcció com per la pròpia interpretació, i aconsegueix que ens fem una idea tan radical d’ell que després aprofita per sorprendre’ns en més d’una ocasió. Més d’un dirà que el fet que es rigui tant en una peli com Gran Torino és un error per part del director, però a mi em sembla un efecte completament intencionat, com ho és que el personatge sigui tan estereotipat. Amb tot, Eastwood aconsegueix que tinguem ganes d’acompanyar a Walt Kowalski en tot moment, que estiguem expectants del pròxim que farà o dirà, i fins i tot que l’arribem a comprendre, tot i els nombrosos retrets que es poden fer a la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, Walt Kowalski és un dels personatges més memorables que he vist últimament al cinema.

Bona part de culpa en té la boca torçada més famosa del cinema. Eastwood demostra que segueix tenint una presència inigualable i que és capaç de protagonitzar un dels primers plans més terrorífics que he vist mai. D’altra banda, i estic segur que és un “guinyo” de l’actor a la seva carrera cinematogràfica, molts plans et remeten directament al jove Eastwood de l’spaguetti western. Diuen que serà el seu últim treball davant la càmera (esperem que no), i potser aquesta en seria també una raó. La veritat és que fa el que podríem definir com el seu paper de sempre, aquell amb què sempre serà recordat, i un cop més no ens deixa cap altra opció que aixecar-nos i aplaudir. Això sí, imprescindible escoltar-lo en versió original.

Al seu voltant, i després d’un excel·lent treball de càsting, el cineasta té a qui millor podia interpretar a la colònia coreana hmong, o sigui ells mateixos. Les actuacions dels més joves són especialment destacables, ja que aconsegueixen crear el contrapunt perfecte al personatge de Walt i no es veuen intimidats pel fet d’actuar al costat d’una figura com aquesta. En realitat, la base del film és la relació entre Walt i els hmong, que segueix una evolució molt clara i que provoca els grans moments d’humor que ens regala Gran Torino. No només això, també planteja clarament un missatge contra el racisme i exposa que els problemes de veritat no són causats per la diferència d’ètnia o raça, sinó que provenen d’un fet comú en qualsevol societat.

Gran Torino sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament, però també sap canviar de registre quan la història ho requereix. En aquest sentit, els minuts finals són especialment intensos, d’aquells en què ningú s’atreveix a tossir per molt refredat que estigui, i és molt probable que algú segueixi emocionat mentre passen els crèdits finals. Un cop més, Eastwood fa ús d’una banda sonora mínima però amb un significat immens, i ens deixa unes quantes imatges genials, en què els detalls diuen molt més del que sembla. Realment, és un tros de pel·lícula, imprescindible per a tothom, sense excepció.

Com a apunt final, i tot i que ja se sap que els Oscars són el que són i no cal donar-hi més importància, em sembla increïble que Gran Torino no tingués ni una nominació, quan per mi estem davant d’una de les millors pel·lícules, direccions i actuacions principals de 2008. En fi, a Espanya supera de llarg a Watchmen en recaptació, ja va bé que sigui el públic qui parli.