Alice in Wonderland

Director: Tim Burton

Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.

Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.

Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.

El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.

Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.

Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.