M.A.Confidential

Goksung

Director: Na Hong-jin

Intèrprets: Hwang Jung-min, Kwak Do-won, Chun Woo-hee, Jo Han-cheol, Jun Kunimura, Jang So-yeon

Gènere: Thriller, terror, fantàstic. Corea del Sud, 2016. 155 min.

Després de debutar amb un més que prometedor doblet format pels thrillers policíacs The Chaser (2008) i The Yellow Sea (2010), el director i guionista sud-coreà Na Hong-jin ha deixat passar un marge de sis anys fins a estrenar la seva tercera pel·lícula. Un cop vista El Extraño, és fàcil intuir les possibles raons d’aquest augment del període de gestació del projecte, ja que Hong-jin fa un important salt endavant quant a ambició i complexitat. Si bé les seves dues obres inicials ja oferien una revisió del gènere negre policíac, traslladant-lo a la cultura i l’escenari social del país asiàtic, ara ens trobem amb una base similar, però portada a una dimensió bastant més arriscada que trepitja el terreny sobrenatural. Tot i que el film acaba caient en una espiral de desconcert en el seu tram final, el cert és que la raresa del conjunt genera una atracció força particular.

Una de les novetats que aporta El Extraño en relació als dos títols anteriors de Na Hong-jin és que aquí el director s’endinsa en un ambient eminentment rural. És aquí, entre muntanyes i lluny de la civilització, on els fenomens sobrenaturals tenen més opcions de calar entre la població, ja que aquesta té una visió més espiritual de la vida. Hong-jin aprofita els elements naturals (el clima traïdor, l’entorn agrest, la mala comunicació…) per a alimentar l’atmosfera incòmoda, fins i tot opressiva en algun moment, que transmet El Extraño. Els tints esotèrics i sobrenaturals que es van introduint de forma cada cop més significativa encaixen especialment en aquest indret. El mateix passa amb la desconcertant personalitat dels personatges, començant per aquest policia d’aspecte no massa àgil, lúcid ni professional, que sembla tenir igual o menys idea que nosaltres del que realment està passant.

De fet, aquesta sensació que tot plegat no és massa seriós és una de les armes del director en aquesta enorme mescla de gèneres i tonalitats que és El Extraño. Però el mèrit de Na Hong-jin és el de fer-ho funcionar tot plegat, especialment durant la primera meitat del film. La intriga policíaca es pot veure perfectament interrompuda per una escena absurda, i de la mateixa manera podem presenciar imatges de gran violència o fregant el terror quan menys ens ho esperem. No obstant, no es percep una pel·lícula de rumb perdut, sinó que va modulant el seu sabor a mida que passa la barreja pel turmix. Aquesta evolució imprevisible, sense saber ben bé per on et sortirà el film en cada ocasió, provoquen cert magnetisme; encara que sigui només per la curiositat de veure on acaba tot plegat.

Ara bé, El Extraño comença a trontollar una mica quan evidencia els seus dos principals obstacles: els 156 minuts de durada i la resolució del misteri. Al llarg d’aquestes dues hores i mitja, Na Hong-jin fa gala d’una direcció exquisida, a la vegada que va trepitjant els diferents terrenys de la història amb convicció, però vista amb perspectiva, la història no precisava aquesta extensió. Sobretot perquè la última mitja hora conté un bon grapat de minuts en què el film es dedica a marejar la perdiu fins arribar a la seva conclusió. Quan aquesta queda desvetllada, la reacció és que no sabem ben bé com ens l’hem de prendre, potser perquè a aquelles alçades ja estem massa desconcertats per a tenir unes expectatives concretes. En tot cas, està clar que, tot i que el director juga totes les seves cartes en l’aspecte sobrenatural de la història, no suposa un colofó rotund amb el qual la pel·lícula quedi tancada de forma convincent.

Tot i acabar sent una obra a mig polir, el pòsit que deixa El Extraño segueix sent bastant positiu, sobretot perquè com a experiència cinematogràfica resulta certament genuïna. La revisió que Na Hong-jin fa del punt de vista fatalista del seu cinema pren un caire del tot diferent aquí, i no deixa de ser interessant la lectura que se’n pot extreure sobre la rebel·lió femenina dins de la societat tradicional sud-coreana. També s’hi detecten referències als conflictes de tolerància amb els japonesos, una temàtica que ja tenia pes a The Yellow Sea. Resumint, que El Extraño té espai per a tants aspectes atractius, que acaba valent la pena tot i no emportar-se una satisfacció plena després del seu llarg recorregut. Ja que s’ha estrenat aquí amb un títol que no té res a veure amb l’original (que seria El Lamento), almenys és cert que el resultat fa honor a la traducció escollida; i a nivell global, és una estranyesa en el bon sentit.