Where The Wild Things Are

Director: Spike Jonze

Intèrprets: Max Records, James Gandolfini, Catherine O’Hara, Lauren Ambrose, Forest Whitaker, Catherine Keener.

Gènere: Fantàstic, aventures, drama. USA, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Hi ha pel·lícules reservades a ments molt concretes, ments que s’escapen d’allò normal, imprevisibles, controvertides i úniques. Spike Jones és una d’aquestes ments, i la seva adaptació de Donde Viven Los Monstruos ho posa de manifest una vegada més. Només cal veure o llegir les entrevistes que el director a concedit a diversos mitjans de comunicació durant la promoció del film a Espanya per comprovar que el seu comportament és força curiós, lleugerament infantil o immadur, i fins i tot desconcertant. És exactament el que plasma el seu cinema. I, probablement, aquesta és la pel·lícula on hi trobem de forma més evident un lligam personal per part de Jonze, que no és altre que el joveníssim protagonista Max. El viatge pel qual ens transporta et deixa amb un somriure a la boca, però, igual que el seu director, desconcerta una mica per l’enfoc que fa d’alguns aspectes i, sota el meu punt de vista, crec que no t’hi submergeix tant com pretén.

La presentació de Max i el seu entorn és brillant, i no per la seva originalitat (la història del nen incomprès i conseqüentment conflictiu a casa seva no la descobrirem ara), sinó pels recursos que utilitza Jonze per a descriure-ho. Un nen que se sent més segur disfressat que vestit de forma normal, que enlloc d’un ninot de neu construeix un iglú per a refugiar-se, o que explica contes fantàstics a la seva mare quan hauria de ser a l’inrevés. Un nen que busca altres móns, perquè el real no li agrada. Aquest és el plantejament que porta Max a arribar a aquesta illa habitada per monstres, no per casualitat, sinó perquè és on ell realment vol arribar. La identificació de Max amb Spike Jonze resulta inevitable, i més tenint en compte que el director va declarar que s’havia basat en la seva infantesa per a desenvolupar l’argument (recordem que el conte original té només 37 pàgines).

L’actuació de Max Records (curiós nom, per cert) és realment entranyable i molt meritòria. Desprèn una vitalitat increïble, però també se’n surt perfectament als moments de tristesa, decepció o fins i tot de ràbia. El tracte pràcticament parental que va tenir amb Spike Jonze durant el rodatge també li haurà servit per creure’s la història que esta protagonitzant i entendre el que el director volia d’ell, fins al punt de convertir-se en el seu veritable “alter ego” a la pel·lícula. No tinc cap dubte que el caràcter de Jonze de petit era molt semblant al de Max. Això sí, a pesar del total protagonisme del nen i de l’eminent caràcter imaginatiu que governa, no crec que Donde Viven Los Monstruos sigui un film infantil ni per a nens, sinó més aviat sobre la infantesa, sobre el que es viu i el que es descobreix durant aquesta etapa de la vida.

Els monstres que rodegen el protagonista exemplifiquen allò que anem descobrint a mida que ens adonem com són les coses de veritat, però, per mi, presenten un gran problema, un aspecte que no em va convèncer ja des de la seva primera aparició: que són massa humans. M’agrada que cadascun estigui caracteritzat de forma diferent i amb un caràcter molt concret, però se’ls dóna una ingenuïtat inicial que després xoca amb el seu comportament i els seus conflictes adults. Tot plegat fa que, a vegades, no sàpigues com interpretar els canvis d’actitud o de comportament dels personatges, la qual cosa desconcerta. D’acord que Max aprèn moltes coses a l’illa, però l’evolució de la seva relació amb els monstres no acaba de ser clara i això provoca que l’espectador no s’hi acabi d’implicar. El film es viu amb intensitat, però, pel meu gust, va perdent emotivitat.

És gratificant gaudir de ments com la de Spike Jonze portades al cinema, per això Donde Viven Los Monstruos val la pena com a experiència que et fa obrir la imaginació i t’anima a acompanyar Max en aquesta aventura imaginària, però el resultat no arriba a tocar la fibra. Sé que no és bo veure un film amb expectatives, però el tràiler (probablement el millor de l’any) així ho feia preveure. Potser és que el no-esperit nadalenc s’està accentuant, però el film no em va arribar a commoure com ho han fet d’altres. Això no treu que sigui una peli recomanable, això sí, per a ments obertes i sense por de tornar per uns instants a aquells primers anys en què comencem a ser una mica conscients que els monstres no poden salvar-nos de la realitat que vivim i de la que tenim per davant.