M.A.Confidential

Star Wars: The Force Awakens

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Daisy Ridley, John Boyega, Harrison Ford, Carrie Fisher, Oscar Isaac, Adam Driver, Domhnall Gleeson, Max von Sydow, Gwendoline Christie, Lupita Nyong’o, Andy Serkis, Anthony Daniels, Mark Hamill, Peter Mayhew

Gènere: Aventures, ciència-ficció. USA, 2015. 135 min.

Sempre s’ha parlat poc de les influències que van inspirar George Lucas a crear l’univers de Star Wars, com són les pel·lícules japoneses de samurais i els westerns clàssics. Era el cinema dels anys 50 i 60, amb el qual el director californià va créixer i va començar a modelar el seu ideari cinematogràfic fins a transformar-lo en la saga que canviaria el gènere de la ciència-ficció. Quatre dècades després, la missió de fer ressorgir Star Wars recau en J.J. Abrams, un director que va créixer i modelar el seu corresponent ideari amb les pel·lícules… de Star Wars; i és aquesta retroalimentació entre el referent i el producte actual la que millor pot definir l’essència del que ha acabat sent El Despertar de la Fuerza. La satisfacció després dels 130 minuts evidencia que era això el que necessitava la saga per a reaparèixer amb èxit i recuperar la il·lusió d’un públic encara escarmentat pel despropòsit dels episodis I, II i III. Abrams ha trobat l’equilibri per a fer-nos remontar fins a finals dels anys 70 amb un film que, a la vegada, s’adapta als nous temps.

Un dels pensaments que em va generar la recent revisió de la trilogia original de Star Wars és que els guions creats per George Lucas podrien ser perfectament soscavats a crítiques si els films s’estrenessin avui dia, ja que són nombrosos els moments en què l’acció evoluciona amb una austeritat narrativa massa concessiva. Avui, acostumats a una tolerància molt més estreta cap a la falta de motius i contextos que expliquin mínimament cada succés o personatge –i més encara en ciència-ficció–, seria complicat entomar per primer cop aquella trilogia sense qüestionar-ne un munt de detalls. A El Despertar de la Fuerza, tornem a trobar més d’una ocasió on el guió tira pel dret o utilitza dreceres hàbilment situades, però també es nota la preocupació d’Abrams per a vestir una mica més les històries personals de cadascú. El nous personatges no serien els millor construïts del món, però estan creats amb una clara intenció d’aportar quelcom nou a la saga i de seguida encaixen amb el conjunt.

En realitat, es podria entendre El Despertar de la Fuerza com un complet canvi generacional a tots els nivells. De la mateixa manera que J.J. Abrams agafa els comandaments del projecte per primer cop, darrere la gran majoria de noves incorporacions (Rey, Poe Dameron, Kylo Ren, BB-8, Maz Kanata, el General Hux) s’hi detecta una clara condició de successors dels personatges clàssics i les seves respectives posicions, amb l’afegit de Finn, qui introdueix la figura més novedosa dins de la història. La pel·lícula es converteix en una mena de prova de foc per a tots ells, on han de demostrar si són capaços d’estar a l’alçada del lloc que aspiren a ocupar, i en sintonia amb això, l’acció transcorre per un gran nombre d’escenaris ja coneguts, tant pel que fa a l’estructura de l’argument, com a escenes concretes que triguen mig segon a despertar la memòria de l’espectador. En global, es podria parlar de fórmula reciclada, però veient l’efecte emocional que aconsegueix provocar, es fa impossible interpretar-ho en negatiu.

Més enllà del recolzament emotiu, que fàcilment hauria pogut exagerar-se fins a ser la única arma que presentés la pel·lícula, J.J. Abrams sap donar a El Despertar de la Fuerza les seves pròpies senyes d’identitat. A banda de la bona rebuda dels personatges debutants, la introducció de BB-8 és una maniobra perfectament executada per a trobar un símbol que distingeixi ràpidament aquesta nova arrencada de la saga, i que a la vegada aporta un nou focus per a l’humor marca de la casa de Star Wars. Qui també respon sorprenentment bé és el repartiment nouvingut, encapçalat per una jove i fins ara desconeguda Daisy Riley capaç de dur el pes de l’acció sense que la pel·lícula li vagi gran. John Boyega, Oscar Isaac, Adam Driver o Domhnall Gleeson també funcionen, i d’altra banda queda en evidència que Harrison Ford es moria de ganes de tornar a posar-se a la pell de Han Solo. Hi ha complicitat entre la vella escola i la nova generació, això és innegable.

Menció a part mereix la banda sonora de John Williams, que fuig en tot moment de l’acomodament i s’esforça per a contribuir a aquest relleu que el director va introduint. El millor símptoma és que les peces originals de Star Wars amb prou feines sonen durant el film, però en cap moment es troben a faltar. Williams les inclou de forma subtil i incompleta, en una intel·ligent estratègia per a recordar a l’espectador que la pel·lícula està feta per a mirar cap endavant, i no constantment cap enrere. La feina d’Abrams darrere la càmera és, un cop més, precisa i versàtil; capaç de crear aquells “moments” que tan bé controla, on sap caminar un parell de passos per davant nostre, i a la vegada traient tot el nervi en unes millorades lluites cos a cos o persecucions aèries. Tot això, aconseguint que El Despertar de la Fuerza conservi el segell propi de Star Wars de principi a fi, lluny de la falsedat que es respirava a la trilogia més recent.

A ningú se li escapa que J.J. Abrams ha deixat de banda els riscos i ha fet volar El Despertar de la Fuerza a base de recuperar bona part de les peces de l’Episodi IV, però a la vegada n’ha incorporat de noves que ens han començat a assenyalar els nous camins que seguirà la nova trilogia que s’ha encarregat d’obrir. És una nova Star Wars que comença tal com havia de començar: recuperant la il·lusió dels qui havien caigut en el desencant ara fa 10 anys, i saldant el deute que la saga tenia amb tots aquells que mereixien una millor herència d’aquell cinema que va marcar les seves vides. Abrams ha aconseguit entendre la seva posició com a creador i també la seva posició com a fanàtic, i és en aquest punt mig –que tampoc no era fàcil de trobar– on ha encertat amb la tecla que havia de tocar. I això, en el fons, està per sobre de qualsevol crítica que pugui rebre la seva proposta. Era la pel·lícula que volíem veure, i aquest somriure ja no ens el treu ningú.