M.A.Confidential

300: Rise of an Empire

Director: Noam Murro

Intèrprets: Sullivan Stapleton, Eva Green, Rodrigo Santoro, Lena Headey, Jack O’Connell, David Wenham.

Gènere: Acció, bèl·lic. USA, 2014. 100 min.

Recordo perfectament les sensacions amb què vaig sortir del cinema després d’haver vist 300: embadalit per l’inigualable espectacle visual que havia presenciat durant gairebé dues hores. Era plenament conscient que allò era el paradigma del cinema on l’estètica es troba per sobre de tota la resta, però la veritat és que aquell univers digitalitzat per on m’havia deixat portar tenia una efectivitat enorme. Vaig revisionar-la i vaig parlar d’ella durant un bon temps. No obstant, la idea d’una continuació no em generava una especial il·lusió. Ara que ha arribat, 8 anys després, les sensacions no són oposades, però sí força més tèbies. Com no podia ser d’altra forma, 300: El Origen de un Imperio recupera i mimetitza l’espectacularitat visual de la seva predecessora, però no assoleix tot l’èxit que pretén quan vol injectar èpica a la seva narració. Es queda en un bon entreteniment que, òbviament, demana a crits ser vist en una gran pantalla de cine.

Una de les vessants més interessants de 300: El Origen de un Imperio és el seu paper com a complement de 300 a nivell contextual, situant-se en una línia temporal paral·lela i fent continues referències a la proesa espartana en què es focalitzava el film de Zack Snyder. D’aquesta forma, a banda de l’argument propi d’aquesta pel·lícula, anem coneixent també els precedents, els fets simultanis i les conseqüències de la ferotge lluita de Leonidas i companyia. Un bon encert, però precisament la potència, brutalitat i carisma del rei d’Esparta es troben a faltar en aquesta segona entrega. I és que trobo que a Temístocles, sense ànim de desmerèixer la seva presència i el seu gran enginy, li falta una ànima de líder que realment ens animi a lluitar al seu costat. Els seus discursos motivadors es queden una mica curts, i tampoc els guerrers que l’envolten transmeten una especial empatia. Globalment, els “bons de la pel·lícula” estan menys treballats.

Potser tot plegat s’explica pel fet que són Xerxes i Artemisa -sobretot la segona- els qui semblen ocupar un protagonisme més rellevant a 300: El Origen de un Imperio, ja que el film dedica un bon grapat de minuts a explicar-nos les seves respectives històries. Ella és la gran novetat respecte 300, i per mi és el personatge que porta veritablement el pes de la pel·lícula, ja que demostra molta més personalitat que no pas Temístocles. Pel que fa a Xerxes, la veritat és que no acaba aportant res de nou més enllà de posar cara d’enfadat tota l’estona, un fet que tampoc quadra massa considerant tot el “background” que fan del personatge; suposo que s’ho reserven. En general, el film deixa clar que el desenvolupament de personatges no és el seu punt fort. El problema, però, arriba quan l’acció tampoc sap mantenir el nivell de principi a fi, i les millors seqüències acaben sent les de l’inici de la pel·lícula, que és realment trepidant.

A nivell d’actors, resulta una mica difícil fer-ne una anàlisi quan saps que el rodatge va ser envoltat de parets verdes, però es repeteix una mica el que he comentat al paràgraf anterior. Tinc la sensació que Eva Green es fica molt més al seu personatge i sap transmetre amb gran solvència la seva mescla de ressentiment, ambició, desobediència i poder de seducció. En canvi, a Sullivan Stapleton no se l’acaba de veure còmode; com a un actor eternament secundari que de cop es troba amb la responsabilitat de ser protagonista. Hi posa ganes, i el personatge té potencial com a gran estratega en la batalla, però falta algú amb més expressivitat i presència. I sí, encara que potser sigui injust seguir comparant, no es pot negar que l’ombra de Gerard Butler resulta massa allargada. De Rodrigo Santoro o Lena Headey, simplement en podem dir que ofereixen una continuació del que vèiem a la primera pel·lícula.

És veritat que buscar un bon desenvolupament de personatges, un guió original -és previsible a més no poder- o gran talent interpretatiu en un títol com aquest és una missió abocada al fracàs, però el cert és que a 300: El Origen de un Imperio falla especialment perquè la pel·lícula busca afegir més riquesa i amplitud narrativa. Com si ella mateixa es posés pals a les rodes. 300 tampoc tenia res d’això, però em va semblar molt més focalitzada en els seus punts forts, i crec que l’abast limitat del seu argument l’ajudava en aquest sentit. Aquí, tot vol ser més transcendental, més èpic i fins i tot més rellevant a nivell històric, i en canvi trobo que no m’ho ha transmès. Fins i tot la batalla final em sembla un pèl descafeïnada. Com a entreteniment, funciona, però així com a l’inici parlava de la repercussió que 300 va tenir un cop vista, em temo que aquesta no trigarà massa a caure en l’oblit. Veurem si la tercera part -era inevitable- remunta el vol.