M.A.Confidential

Anchor and Hope

Director: Carlos Marqués-Marcet

Intèrprets: Oona Chaplin, Natalia Tena, David Verdaguer, Trevor White, Geraldine Chaplin, Lara Rossi.

Gènere: Drama, comèdia. Espanya, 2017. 110 min.

La Kat i l’Eva són una parella que viu en una barca als canals de Londres. A base de treballs precaris, subsisteixen i viuen una vida relativament tranquil·la, tot i que l’Eva comença a sentir la urgència de tenir un fill. Tot es precipita quan el Roger, amic de Kat, arriba des de Barcelona per a visitar-les i quedar-se uns dies. A la nit, i en plena borratxera, l’Eva insinua que el Roger seria un donant idoni per a poder tenir el fill, fet que comença a enrarir les coses entre ells, donades les reticències de la Kat a donar un pas tan important.

La normativa dels canals de Londres prohibeix que les barques quedin amarrades en un mateix lloc durant més de 15 dies. Quan arriba el moment, s’han de moure i instal·lar-se provisionalment en una altra zona, fins que tornin a passar dues setmanes més. Són els contrasts de viure en una barca: no tens necessitat de buscar una nova llar cada vegada, però tampoc pots arribar a establir-te permanentment en un lloc. Fins a cert punt, és un estil de vida que pot resultar pràctic, però és evident que en algun moment s’ha de deixar de navegar i tirar l’àncora de forma definitiva. Amb l’eloqüent títol de Tierra Firme, la segona pel·lícula de Carlos Marquès-Marcet aborda les dificultats que suposa aquest pas vital, sobretot per a persones acostumades a viure en constant moviment. El film transmet una gran naturalitat i senzillesa a través dels seus personatges i situacions, i retrata amb precisió els diferents obstacles a l’hora de compatibilitzar vides amb objectius desiguals.

No és casualitat que Tierra Firme comenci i acabi amb respectius plans en moviment, ja que la seva història compren un fragment intermedi d’unes vides que no s’aturen. La imatge inicial, possiblement una de les millors de la pel·lícula, ens condueix cap a una sortida de túnel que va omplint progressivament de llum la pantalla fins a mostrar-nos les dues protagonistes femenines, en el que ben bé podria ser una metàfora del conflicte maternal que ha d’arribar. A partir d’aquí, Tierra Firme posa en marxa la nostra particular relació amb la parella, marcada sobretot per la major o menor proximitat de la càmera, i també per la distància física que existeix entre elles en cada ocasió. Aquests trets encara s’enriqueixen més quan s’incorpora el personatge del Roger, ja que en tot moment la disposició dels personatges ens està parlant de la relació que hi ha entre ells, més càlida o freda segons el punt de la història. Fins i tot els instants de contacte, encara que siguin mínims, parlen per si sols.

Aquest joc de distàncies també deriva en un joc de ritmes, ja que són nombroses les escenes en què acompanyem Kat, Eva i Roger mentre caminen, corren o es persegueixen per la vora del riu, i mai és casualitat si ho fan a la mateixa alçada o hi ha un d’ells que va per davant. Tierra Firme té la sort de comptar amb un trio protagonista que s’entrega per complet als seus personatges, i això propicia que moltes situacions i sentiments es puguin descriure només a partir de les mirades. L’escena en què l’Eva i el Roger toquen el piano n’és l’exemple més brillant, ja que les mans i les mirades de tots dos fan del tot innecessari cap diàleg per a entendre què està passant pels seus caps. Globalment, Tierra Firme és un d’aquells films en què cada escena ens parla dels seus personatges, encara que sigui a partir de petits detalls o reaccions, per això al final els acabem coneixent gairebé de forma personal.

També s’ha de dir que Natalia Tena i David Verdaguer sobresurten un pèl en aquest apartat, ja que possiblement tenen més opció d’expressar-se i de fer-se entendre que no pas Oona Chaplin, a qui li falta un pèl per a transmetre tota la convicció maternal del seu personatge. Això sí, és cert que Tierra Firme la situa de seguida un pas per davant dels altres dos quant a maduresa i mentalitat de futur, i també que el principal pes dramàtic de la història acaba recaient sobre les seves espatlles. En aquest sentit, Carlos Marqués-Marcet representa aquest pas cap a la maduresa amb una evolució del to de la pel·lícula: molt més còmica i desenfadada al seu inici, però cada vegada més seriosa i transcendental fins arribar a la seva conclusió. Això sí, cap de les dues vessants deixa d’estar-hi present. Aquest equilibri permet que Tierra Firme faci arribar el seu relat de forma espontània i honesta, sense necessitat de buscar descaradament la rialla ni la llàgrima.

Carlos Marqués-Marcet proposa un contrast de mentalitats de vida diverses sense cap intenció d’indicar-nos quina és més vàlida o encertada. Cada personatge té unes motivacions pròpies que el duen a comportar-se d’una forma concreta, i de ben segur que cada espectador s’identificarà més amb unes que amb altres; aquesta és la gràcia. En el seu tram final, Tierra Firme evidencia que tots han canviat i evolucionat, sense que això suposi anar en contra del que volen, i encerta amb un final força interpretable. Com aquesta escena en què Kat creua un parc on hi ha un camí que es bifurca, o potser són dos camins que s’uneixen; depèn de com ho vulguem veure. Potser perquè en realitat Tierra Firme ens explica que es pot navegar i tocar de peus a terra a la vegada, sempre que se sàpiga quin és el rumb que cal seguir.