M.A.Confidential

Amb prou feines han passat quatre dies per a recuperar-nos de l’empatx cinèfil del Festival de Sitges, però per a no oblidar-nos-en encara, cal recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure, que no ha estat poc. Potser no ha assolit el grau d’anys recents, però en general es pot dir que ha estat un 50è aniversari de qualitat notable quant a les pel·lícules. En aquesta primera crònica (en vindran unes quantes més), hi incloc ja alguns dels títols que més han triomfat segons el criteri d’un servidor.

La Forma del Agua (Guillermo del Toro, 2017)

Minuts abans de començar la projecció, Guillermo del Toro ens va confessar que La Forma del Agua és la pel·lícula que més aprecia de totes les que ha fet. I la veritat és que, un cop vista, queda clar que el director mexicà hi ha posat l’ànima. Enmig d’una mescla considerable de gèneres i temàtiques, La Forma del Agua va trenant una història en què l’amor acaba transcendint tot tipus d’entrebancs i circumstàncies; i ho fa de forma natural, sense que ens surti el sucre per les orelles i sense suavitzar un entorn que, en realitat, és d’allò més obscur i descoratjador. Hi ha una gran història amorosa, però també un thriller d’espies, una crítica social i uns tocs de comèdia que encaixen perfectament.

La pel·lícula es centra en la peculiar relació entre una netejadora muda (brillant Sally Hawkins) i un ésser amfibi que Estats Units vol utilitzar per al seu programa espacial, però Guillermo del Toro hi amaga un potent retrat sobre la soledat i les fortes desigualtats socials en l’enganyós somni americà dels 60. També fa tota una oda al cinema, en aquest cas com a via d’escapament per als qui no tenen res més. La Forma del Agua recorda a Eduardo Manostijeras de Tim Burton, però també a El Laberinto del Fauno del propi Del Toro, i fins i tot evoca al cinema negre amb la Guerra Freda pel mig. Amb un fantàstic ús de la música i la fotografia, i una direcció plena de delicadesa, el film sap tocar la fibra sense atacar-nos el llagrimer, i ens retroba amb l’essència del cinema clàssic. Un d’aquells contes cinematogràfics que caldrà preservar al cap dels anys.

The Endless (Justin Benson i Aaron Moorhead, 2017)

Tot i mantenir-te sense saber ben bé què està passant durant bona part del temps, The Endless és una d’aquelles pel·lícules que té la capacitat de generar un magnetisme i una expectació molt particulars. Justin Benson i Aaron Moorhead produeixen, escriuen, munten, fotografien i protagonitzen una història de ciència-ficció que tenia tots els números de caure víctima dels escassíssims recursos de què disposa, però que a l’hora de la veritat cou a foc lent un misteri que no para de créixer i de fer-nos ballar el cap. La trama gira al voltant de dos germans que decideixen tornar a un campament on van passar bona part de la seva infància, i que van decidir abandonar per l’aroma sectari que respirava. A partir d’aquí, The Endless ens introdueix en una comunitat en què a la inquietud que provoquen els seus propis integrants s’hi va sumant l’aparició progressiva de diferents fets sobrenaturals sense explicació, mantenint en tot moment una viva incògnita de la veritable naturalesa d’aquell lloc.

La perícia amb què Benson i Moorhead gestionen la tensió de les escenes i la paciència amb què van avançant en la revelació d’aquest entorn dóna peu a tot tipus de teories, de manera que l’espectador es manté actiu durant tota la pel·lícula. I no és gens fàcil, ja que el joc espaciotemporal en què ens submergeix The Endless agafa una dimensió que fascina i sobrepassa a la vegada. En molts moments, és fàcil pensar en Lost o en altres cintes independents de ciència ficció recents com Coherence, sobretot perquè, dins de la lògica particular que existeix dins del microcosmos que crea la història, sempre queden caps per lligar o preguntes sense respondre. Titulant-se The Endless, no podia ser d’altra manera. Tot plegat es combina amb uns efectes especials d’allò més convincents i una direcció meritòria, confirmant així The Endless com una de les grans revelacions d’aquesta edició del festival.

The Bad Batch (Ana Lily Armirpour, 2016)

És possible fer una versió avorrida de Mad Max? Imagino que no era la seva intenció, però la directora Ana Lily Amirpour ha aconseguit que aquesta possibilitat aflori a The Bad Batch. Aquest thriller post-apocalíptic ens acosta a un futur on les persones considerades “defectuoses” són condemnades a viure de forma salvatge en ple desert. Allà, existeixen dos campaments: els vanitosos caníbals de “The Bridge” i una espècie de comuna neo-hippie anomenada “Comfort”. Tot plegat conforma un plantejament prometedor, però The Bad Batch s’entesta en ser sempre tan alternativa que desaprofita tot aquest entorn i prefereix centrar-se en unes trames i conflictes que acaben sent força insubstancials; o si més no, no saben despertar un veritable interès.

El ritme que Ana Lily Amirpour imprimeix a l’acció tampoc juga massa a favor. The Bad Batch té potencial visual de sobra per a poder gaudir-ne, però també necessitem que hi succeeixin fets que valen la pena i que van a algun lloc. Les escenes i els diàlegs s’allarguen, i l’acció és cada cop més espessa. Tampoc s’entén massa l’evolució de la jove protagonista; ni com a símbol de rebel·lió, ni com a “cowboy” solitari enmig d’aquest desert desolat. Una indefinició que, en general, és la tònica de The Bad Batch. La sensació que queda és que el film ens presenta un univers on de ben segur que passen coses molt més interessants que no pas les que ens mostra la directora.

Les Affamés (Robin Aubert, 2017)

El panorama postapocalíptic marcat per una invasió zombi ha estat tractat mil-i-una vegades al cinema, però em costa recordar un exemplar semblant al que ens proposa Les Affamés. Aquesta producció quebequesa planteja un escenari i una trama del tot alternatives: un entorn eminentment rural en què diverses persones intenten fugir i sobreviure com poden. La pel·lícula defuig qualsevol context i arranca sense preàmbuls, transitant d’aquí a allà sense massa ordre i presentant-nos una sèrie de personatges que poc a poc s’aniran trobant per a mirar d’unir forces. No obstant, al contrari que la majoria de pel·lícules d’aquest tipus, no hi ha cap pla concret de salvació, ni cap líder a qui seguir, ni cap antídot per a aconseguir; tampoc hi ha cap pauta establerta en el comportament dels infectats. Absolut desconcert i pura supervivència enmig d’un entorn imprevisible. És així com Les Affamés adopta una visió veritablement realista dins de la temàtica zombi.

El director Robin Aubert planteja la pel·lícula des d’una òptica molt particular: barrejant escenes de gran cruesa i brutalitat amb moments d’humor absurd i surrealista, fruit del desconcert general de la situació. I la veritat és que la mescla funciona, sobretot perquè Les Affamés mai perd la compostura i no cau en la paròdia involuntària. Aubert presenta uns personatges completament aleatoris, però que se’ns defineixen suficientment perquè ens arribi a afectar el seu destí. A més a més, controla el tractament visual en tot moment, sobretot quan la poca lluminositat accentua la sensació de descontrol. També s’ha de dir que el director no sempre encerta quan decideix prendre’s el seu temps en segons quin moment. A pesar del seu esperit independent, i encara que no ho sembli, Les Affamés acaba contenint totes les escenes i situacions que esperem trobar a una pel·lícula de zombis; de fet, la tensió i l’horror que viuen aquests personatges en el seu intent de supervivència acaben sent força més palpables que els d’una gran superproducció.

Dave Made a Maze (Bill Waterson, 2017)

Amb quatre duros, una mica de llibertat creativa i un gran sentit de l’humor poden sortir petites joies com Dave Made a Maze. Només cal llegir el títol per a saber de la situació inicial de la pel·lícula: Dave construeix un laberint de cartró al menjador de casa seva, s’hi perd i ha de ser rescatat per la seva nòvia i els seus amics. Partint d’aquest punt, el director debutant Bill Waterson inicia una aventura surrealista per diverses sales i passadissos que, òbviament, estableixen un simbolisme amb la ment del protagonista Dave. Una història d’autodescobriment que sembla del tot absurda, i probablement ho és, però que a la vegada no ho posa tan, tan difícil per a ser percebuda de forma mínimament seriosa.

Dave Made a Maze adopta una estètica artesana que recorda clarament el cinema de Michel Gondry (és fàcil pensar en La Ciencia del Sueño), i també incorpora diverses referències cinèfiles pel camí. De fet, no deixa de ser una gran història d’aventures al més pur estil Indiana Jones. Tot i la seva aparença infantil, a base de decorats construïts totalment amb materials de papereria, la pel·lícula demostra un grau d’imaginació i un sentit de l’humor que la fa entranyable, inclús quan es torna un pèl ensucrada al seu tram final. A més, Waterson inclou una clara autoparòdia metarreferencial en els dos personatges que graven un suposat documental de l’aventura que viuen dins del laberint. I tot això, en uns 75 minuts pelats que passen com una exhalació.

Wind River (Taylor Sheridan, 2017)

L’any passat, Hell or High Water convertia una trama policíaca relativament convencional en un film de gran entitat gràcies a la dimensió dels personatges i al retrat de les particularitats de la vida a l’estat de Texas. Ara, el seu guionista Taylor Sheridan aconsegueix un efecte semblant posant-se darrere la càmera a Wind River, un thriller banyat per la neu abundant i el fred gèlid de les muntanyes de Wyoming. La història, que parteix d’un assassinat en una reserva de nadius nord-americans, no només relata l’avanç de la corresponent investigació, sinó que ens descobreix un racó d’Estats Units on la vida és especialment difícil i cruel, fet que té una clara afectació als seus habitants. Wind River contrasta la visió de la jove agent de l’FBI acabada d’arribar de Las Vegas amb la de l’experimentat caçador autòcton, cosa que ens permet anar aprenent les particularitats que regeixen la convivència en aquella regió, i realment aconsegueix implicar-nos i fer-nos entendre les accions dels seus protagonistes.

Taylor Sheridan demostra que, a banda d’escriure d’allò més bé, té un magnífic talent darrere la càmera. El seu retrat dels personatges és senzillament brillant, però a més a més sap que la seva dimensió vagi creixent poc a poc, esvaint així l’aparent distància que ens separa d’ells. Wind River amaga escenes que són una petita joia, com per exemple aquelles en què apareix el pare de la jove assassinada o quan entrem a casa de la seva devastada família. Aquí, la pel·lícula parla per si sola, sense necessitat de verbalitzar gran cosa; per no parlar d’un extraordinari pla final carregat de contingut. D’aquesta manera, Sheridan treu tot el suc a un guió que d’entrada no és el súmmum de l’originalitat, i realment arriba a tocar-nos la fibra durant el terç final de la pel·lícula. Més enllà de l’evident missatge de defensa del poble indígena (amb racisme i masclisme inclosos), Wind River acaba parlant de la pèrdua com a motiu de vincle, i de com en un entorn així la llei de la naturalesa pot resultar molt més justa que no pas la creada pels homes.

Musa (Jaume Balagueró, 2017)

Amb títols com Els Sense Nom, Darkness, Mientras Duermes o bona part de la saga [REC] a la seva esquena, es fa difícil atribuir una pel·lícula tan mediocre com Musa a Jaume Balagueró. El director català manté part del seu segell a nivell visual, cuidant l’atmosfera obscura de l’acció i integrant amb habilitat l’apartat sobrenatural de la història, però això no resulta suficient quan el guió no està a l’alçada. Després d’una arrencada prou prometedora, Musa cau en una dinàmica efectista de girs i revelacions que, enlloc d’afegir interès, el va restant; fins al punt de fer sentir l’espectador un pèl enganyat. El poc carisma dels personatges, especialment el protagonista, tampoc hi ajuda massa.

La sensació és que l’univers esotèric que planteja Musa tampoc queda explicat o desenvolupat amb la suficient profunditat. El paper que juga cada musa i les particularitats del personatge de Rachel, per exemple, no acaben de quedar del tot clares; i no sembla que la trama tingui massa interès en què així sigui. Com si es tractés d’una espècie de Código da Vinci, el film es dedica a anar enllaçant la fórmula misteri-revelació, amb un protagonista que, enlloc d’agafar les regnes, simplement va d’una banda a l’altra amb cara de compungit. No diré que Musa cau en l’absolut avorriment, però sí que té un efecte del tot irrellevant. I no, ni tan sols fa una mica de por.