Dues setmanes després, acabem la cobertura del Festival de Sitges 2017 amb la última entrega de crítiques exprés per part del Breixo i un servidor. De nou, repassem la que es podria considerar com “classe mitja” d’aquesta edició, i que en alguns casos ha passat una mica sense pena ni glòria. En total, completem un total de 35 pel·lícules comentades del que ha estat el 50è aniversari del festival, i quedem ja esperant l’edició de l’any que ve. Hi tornarem!
A Special Lady (Lee An-Gyu, 2017)
Un dels mals que presenten certs thrillers coreans és la tendència a farcir la seva història de personatges i subtrames que poc a poc es van entrellaçant, però que al final acaben fent anar de bòlit l’espectador. A Special Lady és un d’aquests casos. El film de debut de Lee An-Gyu es presenta com un relat obscur de corrupció, xantatge i influències de tota mena entre polítics, empresaris i càrrecs del poder judicial. Enmig de tot això, el focus es situa teòricament en una dona d’actitud implacable, però que de cop veu afegida una especial implicació personal que la condiciona. I dic “teòricament” perquè fins ben bé la meitat del film no es desenvolupa el personatge amb una mínima força o, si més no, mostrant aquells trets que expliquen el títol d’A Special Lady per a la pel·lícula.
Lee An-Gyu dóna sempre un toc d’elegància a tot el que passa, cuidant escenaris i atmosferes a l’estil Michael Mann. Les ombres projectades i les tonalitats fredes omplen la pantalla i ens distancien emocionalment d’uns personatges que no tenen cap mena de dignitat. Potser per això, precisament, costa fer aquest exercici d’empatia amb la protagonista que proposa A Special Lady. D’entrada, no hi ha massa raó per la qual ens hauria d’importar més que la resta, tot i que és veritat que al tram final és la única que mostra unes prioritats una mica més humanes. Potser la vaig enganxar en un mal moment, però el cert és que A Special Lady ho posa massa difícil per a implicar-nos en la seva història. (Martí)
Blade of the Immortal (Takashi Miike, 2017)
Takashi Miike sabe rodar, nadie se lo puede negar. Si uno quiere ver dos horas y media de peleas de katanas muy bien dirigidas, algunas de ellas realmente excesivas y espectaculares, Blade of the Immortal es su película. Miike disfruta de esos momentos y se deja llevar por su estilo, pero avanza a trompicones entre las peleas por una trama que le importa bien poco.
La película funciona por acumulación en lugar de por propulsión narrativa. Va apilando personajes sacados del manga que adapta sin que tengan mucho que rascar en la historia que nos está contando. Tampoco ayuda el hecho de dividir la atención y el metraje entre un villano empeñado en montar una academia de esgrima (sí, ese es su pérfido objetivo) y la pareja protagonista de maestro y alumna, que buscan una venganza que nos llega a importar muy poco. Al final, cada nuevo golpe de katana mutila y merma un poco más nuestro interés, convenciéndonos de que la única felicidad que nos depara Blade of the Immortal es la ansiada aparición de los créditos. (Breixo)
The Little Hours (Jeff Baena, 2017)
Antes de nada, hay que decir que The Little Hours consigue arrancar unas cuantas carcajadas a lo largo de su escaso metraje y ese es un mérito nada desdeñable. Los actores y actrices, todos expertos cómicos, están cómodos y se nota que disfrutan improvisando y dejándose llevar por unos personajes que les dejan libertad de movimientos. Ese aire ligero es lo que le da sus mejores momentos a la película en su tercio inicial.
El problema es que, a partir de un punto, las risas comienzan a escasear y esa naturaleza libre y despreocupada que nos había conquistado comienza a resultar contraproducente. Las tramas empiezan a dar la impresión de no ir a ningún lado concreto y las escenas comienzan a sucederse sin solución de continuidad. Da la impresión de que el montaje podría haber sido este o el contrario. Desaparece la escasa lógica interna que regía las personalidades de los personajes y sus acciones, con lo que todo lo que viven empieza a darnos igual. Las líneas generales que marcaba el Decamerón de Bocaccio se difuminan y todo acaba dando la impresión de ser un ejercicio de improvisación en una clase de actuación que se ha ido de madre. Al final, The Little Hours es una de esas películas en las que parecen haber disfrutado más en el rodaje de lo que nunca lo hará el público en la platea. (Breixo)
Bushwick (Jonathan Milott i Cary Murnion, 2017)
En un moment polític com el que vivim, no deixa de tenir certa conya que el festival de Sitges presenti una pel·lícula en què les afores de Nova York viuen un estat de setge perquè Texas ha declarat la seva independència respecte els Estats Units. De totes maneres, més enllà d’aquestes relatives coincidències, la veritat és que el context argumental és el que menys importa a una pel·lícula com Bushwick. Estem davant d’un thriller purament d’acció que ho aposta tot al seu apartat formal, i que rarament ens implicarà d’alguna manera o altra amb els personatges o les causes que pretén comunicar. Això sí, com a producte d’entreteniment sense cap altra meta particular, no se li pot negar certa efectivitat en el transcurs del seu desplegament de recursos.
La principal ambició de Bushwick es troba en la seva direcció a base de plans seqüència. A Jonathan Milott i Cary Murnion no se’ls pot negar el dinamisme i la sensació d’immersió, així com la dificultat de planificació que suposa rodar el film amb aquesta estratègia. Això sí, la pel·lícula pretén vendre’ns una continuïtat de càmera que no és tal, ja que al muntatge se li veuen les costures pels quatre costats i les transicions són força descarades; tant, que en ocasions s’està més pendent de quan arribarà la següent que no pas de l’acció en si. També és cert que Bushwick ofereix l’espectacularitat pròpia del punt de vista en primera persona, i que manté un mínim d’interès fins el final. Això no evita, però, que quan arribem al final del camí ens qüestionem si realment valia la pena dedicar 90 minuts a una pel·lícula com aquesta. (Martí)
Matar a Dios (Caye Casas i Albert Pintó, 2017)
Matar a Dios se ha convertido en una de las mayores sorpresas del palmarés de este año (ganó el premio del público), y no está exenta de méritos. Apuesta por una estética y un tono, entre excéntricos y costumbristas, que están muy bien llevados en algunos momentos y que llegan a provocar la carcajada.
Sin embargo, la propuesta de Matar a Dios acaba resultando demasiado irregular, sobre todo a nivel interpretativo y de guión. La originalidad de la premisa no evita que la historia caiga en la monotonía en su parte central y los personajes, aunque bien trazados, no llegan a importarnos lo suficiente como para mantener el interés en esta fiesta tronada. (Breixo)
El Secreto de Marrowbone (Sergio G. Sánchez, 2017)
Es curioso que lo que mejor funcione en esta ópera prima de un guionista es lo que menos se le presuponía a su autor. En El Secreto de Marrowbone, Sergio G. Sánchez demuestra una gran mano y pulso a la hora de encuadrar, dirigir actores, crear atmósfera y mantener el foco en el centro emocional de la película: unos niños que luchan por mantener su inocencia en un mundo que se empeña en arrebatársela.
Lástima que lo que acabe fallando y lastrando un debut tan prometedor sea su propio guión, que retuerce la historia de manera innecesaria tantas veces que termina por alejar al espectador y resultar inverosímil. Quizás cierta simplicidad e inocencia infantil habrían beneficiado más a esta historia que su gusto por el giro y la trampa narrativa. (Breixo)