M.A.Confidential

Encara queden quatre mesos perquè arribi, però el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges ja ha començat a caminar, i de quina manera. A banda de presentar el magnífic póster d’aquesta 51a edició, dedicada a 2001: Una Odisea del Espacio de Kubrick, el festival ha avançat una desena de títols que formaran part de la programació d’aquest any. I el resum que se’n podria fer és que el director Àngel Sala i companyia es van emportar un bon botí del passat Festival de Cannes, ja que bona part dels noms que es van erigir com a protagonistes aterraran a Sitges del 4 al 14 d’octubre. De moment, doncs, ja hi ha un bon nombre de plats forts que van directes a les llistes de prioritats de qualsevol cinèfil. Son aquests:

The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)

Després de veure el rebombori que l’amic Lars von Trier va provocar a Cannes, on es diu que un centenar de persones van abandonar la projecció degut a la violència explícita de les imatges, tot apuntava que el Festival de Sitges no desaprofitaria l’ocasió de fer-se amb The House That Jack Built i traslladar el repte als seus fans. La història ens acosta a la figura d’un assassí en sèrie (Matt Dillon) que, al llarg de 12 anys, va evolucionant en la seva forma de matar les víctimes, fins al punt de considerar-ho un art. N’hi haurà per tant?

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell, 2018)

Després de revolucionar el festival de fa quatre anys amb la seva òpera prima It Follows, era força previsible que David Robert Mitchell tornés a Sitges amb la seva segona pel·lícula. Under the Silver Lake s’allunya del gènere pròpiament de terror i aposta pel thriller psicològic, i vistos els comentaris sembla que el seu nivell de paranoia promet una bona sacsejada mental. La història es centra en un jove (Andrew Garfield) que descobreix que la seva veïna (Riley Keough) ha desaparegut de forma sobtada, deixant un misteriós rastre. La veritat és que hi ha força ganes de descobrir-la.

Burning (Lee Chang-Dong, 2018)

El flamant premi de la crítica a Cannes va ser per aquest drama sud-coreà sobre un jove que, després de fer-se amic d’una noia, coneix un altre amic d’ella que presenta una actitud cada vegada més estranya u inquietant. Burning, que adapta una novel·la del popular Haruki Murakami, sembla ser d’aquells films que es van cuinant a foc lent sense deixar que et distreguis en cap moment. La veritat és que el tràiler en té prou amb un minut per a posar-nos la tensió al cos.

Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher, 2018)

També es presenta amb un premi sota el braç des de Cannes, en aquest cas a millor guió, la italiana Lazzaro Felice. D’entrada, resulta una pel·lícula un pèl atípica per a un festival com el de Sitges, però la resposta generalitzada de la crítica apunta a la seva capacitat de sorpresa i d’anar més enllà de la seva aparença de drama rural de fa 50 anys. La seva història es centra en l’amistat de dos joves, Lazzaro i Tancredi, que farà que el primer canviï per complet la seva actitud.

Ghostland (Pascal Laugier, 2018)

El primer títol purament de terror que s’incorpora a aquesta nova edició del Festival de Sitges és Ghostland, que aposta per un argument força habitual en el gènere: una mare i les seves dues filles entren a viure a una casa que amaga un obscur secret del passat. Potser no revolucionarà res, però el cert és que la pel·lícula promet terror del més visceral i visualment pertorbador, cosa que mai pot faltar a un festival com aquest. Caldrà tenir-la en compte per a omplir aquesta dosi de mala estona que sempre requereix la visita a Sitges.

Climax (Gaspar Noé, 2018)

Un altre dels directors més polèmics i provocadors de l’actualitat és Gaspar Noé, i si acaba d’estrenar nova pel·lícula (també premiada a Cannes), havia de ser obligatòriament a Sitges. Climax explica la història d’un grup de joves que organitza una espècie de rave i que comença a degenerar cap a una combinació d’orgia i ritual satànic. L’impacte està més que assegurat i possiblement la digestió no serà fàcil per a segons quin espectador.

La Nuit a Dévoré le Monde (Dominique Rocher, 2018)

Últimament, la mirada alternativa sobre el gènere de zombies ha funcionat molt bé al Festival de Sitges (recordem Maggie el 2016 i Les Affamés el 2017), i aquest any torna a prometre amb La Nuit a Dévoré le Monde. Aquest títol francès parteix d’un jove que un dia es desperta tot sol i amb la ciutat infestada de zombies, i que per tant haurà de mirar de sobreviure com pugui. Serà interessant comprovar el seu terror minimalista i allunyat dels tòpics del gènere.

Summer of ’84 (Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell, 2018)

El fenomen Stranger Things ha estat el punt àlgid d’aquest atac de nostàlgia vuitantera que ens ha envaït durant els últims anys. Ara, cal afegir-hi Summer of ’84, un film que busca de forma més directa el terror adolescent mesclat amb l’esperit dels Goonies. Centrada en un assassí en sèrie als anys 80, la pel·lícula mirarà de tornar a despertar el nostre costat més nostàlgic i aventurer. A veure si ho aconsegueix i no es queda com un més de la llista.

Mandy (Panos Cosmatos, 2018)

A meitat dels anys 80, un home busca desesperadament els membres d’una secta que han matat la seva dona per a poder venjar-se de forma brutal. La història no tindria massa d’especial si no fos que aquest home és Nicolas Cage i que Mandy ha estat descrita com un festival de psicodèlia, bogeria i surrealisme. El director italià Panos Cosmatos està disposat a posar el festival del revés, i la veritat és que, amb Cage al capdavant, té tots els números per a fer-ho.

Piercing (Nicolas Pesce, 2018)

Des del passat Festival de Sundance, arriba aquest thriller amb tocs de terror i humor negre. Piercing presenta un pare de família que se’n va a un hotel disposat a contractar i matar una prostituta, però que es troba que aquesta no li posa gens fàcil. Amb uns aires que recorden una mica a Audition de Takashi Miike, el joveníssim Nicolas Pesce vol tornar a fer-se notar a Sitges després de portar-hi la notable The Eyes of My Mother ara fa dos anys.

A més d’aquest primer tast de la programació, el Festival de Sitges ha anunciat altres plats forts en forma de premis. Aquest any, el Gran Premi Honorífic del festival anirà a mans del gran director Peter Weir (El Club de los Poetas Muertos, El Show de Truman, Master and Commander), mentre que el Premi Màquina del Temps s’adjudicarà a l’actriu Pam Grier, recordada sobretot pel seu paper de protagonista a Jackie Brown. Com és habitual, la previsió és que a mitjans de juliol es celebri l’esperada roda de premsa en què es dóna a conèixer el gruix de la programació. Si segueix aquest ritme, tenim motius per fregar-nos les mans.