Seguim amb les ressenyes de la collita que ens ha deixat l’Atlántida Film Fest 2016, que va acabar la setmana passada. I seguim amb una mica de tot quant a nivell, procedència i capacitat de sorprendre, però sempre dins d’uns mínims de qualitat que no baixen excessivament. Aquí en comento cinc títols més.
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Blake Lively, Óscar Jaenada, Brett Cullen, Sedona Legge, Janelle Bailey, Angelo Josué Lozano Corzo.
Gènere: Thriller. USA, 2015. 85 min.
Després de convertir-se en el principal alimentador de la filmografia més recent de Liam Neeson fent de Liam Neeson (Sin Identidad, Non-Stop, Una Noche para Sobrevivir), Jaume Collet-Serra ha decidit reduir l’abast de la seva mirada i apostar per una història molt més acotada, quasi minimalista. I la veritat és que el canvi de format no ha afectat pràcticament gens el seu més que interessant tacte a l’hora de manejar el gènere del thriller més pur. En realitat, es podria considerar Infierno Azul més aviat com una gran prova de supervivència individual amb un objectiu ben clar i també evident: no deixar que les pulsacions de l’espectador es relaxin en cap moment. Conscient en tot moment de la col·lecció de clixés que comporta una pel·lícula d’aquest tipus, el director català tira pel dret i, ajudat d’una poderosa Blake Lively, juga amb les armes disponibles de la forma més efectiva i enginyosa possible; i el resultat no li surt gens malament.
Per a tot friki cinèfil de pro fincat a Catalunya, un any és allò que passa entre edició i edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Durant una setmana de mitjans del mes d’octubre, el Garraf es converteix en la segona residència dels qui esperem amb candeletes la inabastable programació, cada vegada més variada, d’un dels esdeveniments cinematogràfics del nostre país. Aquest any, el festival ens rebrà amb la salutació vulcaniana, ja que la 49a edició està dedicada a l’univers de Star Trek, i des de fa uns quants dies ja en coneixem alguns dels títols que ens faran suar per quadrar horaris i també matinar de forma quasi incomprensible per anar a fer el cafè a la cua del teatre Prado. Les dates marcades en vermell són del 7 al 16 d’octubre, i aquests són alguns dels primers títols que caldrà marcar en negreta.
Passats els primers dies de l’Atlántida Film Fest 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que he pogut veure fins ara. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però generalment les propostes saben oferir una lectura concreta i força polièdrica dels diferents conflictes que viu, o ha viscut, el continent europeu. Aquestes en són les meves impressions.
Director: Elmo Nüganen
Intèrprets: Märt Pius, Mait Malmsten, Ain Mäeots, Magnús Mariuson, Kristjan Sarv, Maiken Schmidt, Rain Simmul.
Gènere: Bèl·lic, drama. Estònia, 2015. 95 min.
Fa deu anys, Clint Eastwood va introduir un brillant exercici sobre la importància del punt de vista en la narració d’una mateixa història mitjançant el seu projecte de doble cara compost per Banderas de Nuestros Padres i Cartas desde Iwo Jima. No només oferia una perspectiva amb un abast molt més complet i just de tots els combatents que van participar en aquella batalla a l’illa d’Iwo Jima l’any 1944, sinó que trencava totalment la visió simplista de bàndol bo vs. bàndol enemic tan típica del seu gènere. La conclusió era clara: en l’estupidesa de la guerra, tothom acaba sent una víctima. Ara, gràcies al director Elmo Nüganen i de forma molt més modesta, constatem que aquell mateix any l’estupidesa de la guerra també es manifestava a milers de quilòmetres de distància, a Estònia, i també ho fem explorant els seus efectes des dels diferents angles possibles. El títol de 1944 indica que, per al país bàltic, aquell no va ser un any que mereixi ser recordat amb gaire orgull.
Director: Richard Linklater
Intèrprets: Blake Jenner, Ryan Guzman, Zoey Deutch, Tyler Hoechlin, Wyatt Russell, Adriene Mishler, Jonathan Breck, Jessi Mechler, Glen Powell.
Gènere: Comèdia. USA, 2016. 115 min.
Fa algunes setmanes parlava de la dura adolescència amorosa que hauria tingut el director Arnaud Desplechin després de veure la passió i el dolor que desprenia la seva Tres Recuerdos de Mi Juventud. Ara, aquest exercici autobiogràfic es fa encara més evident i explícit gràcies a Todos Queremos Algo, que deixa ben clar que Richard Linklater no s’ho va passar gens malament durant la seva etapa universitària a Texas, a principis dels anys 80. El film remunta 35 anys amb tan poc esforç i tanta naturalitat, que és obvi que només ha pogut ser concebut per algú que té tots aquests escenaris, persones i atmosfera gravats a la seva memòria. No dubto que fins i tot les olors i les textures d’aquella època deuen retornar en més d’una ocasió a la ment del director. El problema de Todos Queremos Algo, no obstant, és que Linklater ho confia tot a aquesta autenticitat, cosa que deixa en un absolut segon pla la construcció d’una trama argumental que vertebri la història.
Director: Andrew Stanton
Veus originals: Ellen DeGeneres, Albert Brooks, Ed O’Neill, Kaitlin Olson, Ty Burrell, Diane Keaton, Idris Elba, Dominic West, Hayden Rolence.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2016. 100 min.
De tots els personatges secundaris que ens ha regalat Pixar al llarg de la seva filmografia fins el dia d’avui, probablement la oblidadissa Dory era un dels que més es mereixia disposar de la seva pròpia història. És per això, i també per la certa nostàlgia de tornar a l’univers marí que tant ens va impressionar a Buscando a Nemo, que l’anunci d’aquest “spin-off” centrat en l’oblidadissa peix cirurgià blava no aixecava massa molèsties. Vist el resultat final, no goso considerar Buscando a Dory com una pel·lícula prescindible per part de Pixar, però sí que queda certa sensació que l’enfocament de la productora ha estat més acomodat del que es podia desitjar. Tot i presentar una qualitat visual insuperable, avançar amb un ritme àgil i desprendre una gran simpatia i diversió a partir dels nous personatges, la pel·lícula queda a les portes de la petjada que va deixar la seva antecessora. A Buscando a Dory li falta aquell element que eleva els films de Pixar i els dóna un valor especial i diferencial.
Directora: Sanna Lenken
Intèrprets: Rebecka Josephson, Amy Diamond, Annika Hallin, Henrik Norlén, Maxim Mehmet, Hugo Wijk, Emelie Strömberg.
Gènere: Drama. Suècia, 2015. 100 min.
Fer-se gran és una experiència fantàstica, però carregada de complexitat, degut sobretot a la creixent quantitat de condicionants que comencen a afectar la nostra visió de les coses, i sobretot de nosaltres mateixos. És per això que, davant una situació problemàtica, o fins i tot crítica, sovint és una mirada infantil la que ens pot oferir un punt de vista més clarivident, humà i desproveït d’influències de qualsevol mena. I és aquesta mirada la que defineix una pel·lícula com Mi Perfecta Hermana, que basa la seva fortalesa no tant en el contingut que presenta, sinó en els ulls a través dels quals ens convida a presenciar-ho. Per això el tractament d’un trastorn alimentari com l’anorèxia pren aquí un caire diferent, lluny de introspeccions ultradramàtiques o de posicionaments per a buscar culpables; fins i tot es converteix pràcticament en un factor secundari. Aquí, el veritable focus de la història és el camí cap a la maduresa i a la progressiva pèrdua d’innocència.
Director: Gavin Hood
Intèrprets: Helen Mirren, Alan Rickman, Aaron Paul, Barkhad Abdi, Iain Glen, Phoebe Fox, Carl Beukes, Richard McCabe, Tyrone Keogh, Babou Ceesay.
Gènere: Thriller, bèl·lic. USA, 2015. 100 min.
Un dels símptomes de les ocupacions militars nord-americanes derivades de l’11-S va ser l’auge del thriller políticobèl·lic durant la segona meitat de la passada dècada. Títols com Syriana (2005), La Sombra del Reino (2007), Red de Mentiras (2008) o Green Zone (2010) ens traslladaven a diverses localitzacions de l’Orient Mitjà per a presentar els perills constants de les accions en aquells territoris, i a la vegada afegir-hi una capa política i moral darrere que hi aportés un relatiu (i sovint forçat) esperit crític. Eren pel·lícules solvents a nivell d’intriga i acció, però quasi sempre passatgeres. Uns quants anys després, podem haver-ne trobat la successora idònia gràcies a Espías desde el Cielo, que adapta aquests continguts als nous mitjans tecnològics d’ús militar i a la vegada intensifica la càrrega moral que planteja la presa de decisions davant aquests nous escenaris. Tot i prendre’s les seves llicències, és una proposta sorprenentment sòlida.
Director: Jeremy Saulnier
Intèrprets: Patrick Stewart, Anton Yelchin, Imogen Poots, Alia Shawkat, Mark Webber, Taylor Tunes, Joe Cole, Brent Werzner, Callum Turner, David W. Thompson, Macon Blair
Gènere: Thriller, terror. USA, 2015. 95 min.
Amb la seva segona pel·lícula, la remarcable Blue Ruin, Jeremy Saulnier va situar-se en primera línia de la nova fornada de directors nord-americans. A partir de llavors, la temptació de deixar-se endur per les grans majors de Hollywood va ser evident, però la decisió de Saulnier de mantenir-se en l’escena independent no ha pogut ser més encertada. Amb l’arribada de Green Room, el director fa una transició del blau al verd que al mateix temps suposa l’amplificació i enduriment d’algunes traces ja presents al seu film de 2013, com són el control de la tensió i la cruesa a l’hora de retratar la violència. Aquests dos elements conformen una part essencial de la identitat de Green Room, que dedica tots els seus esforços en submergir-nos a l’acorralament del seu grup de protagonistes, per després acompanyar-los en la seva desesperada missió de supervivència. Un enfocament del qual Jeremy Saulnier poques vegades es desvia.
Martí
M.A.Confidential 