M.A.Confidential

Everybody Wants Some!!

Director: Richard Linklater

Intèrprets: Blake Jenner, Ryan Guzman, Zoey Deutch, Tyler Hoechlin, Wyatt Russell, Adriene Mishler, Jonathan Breck, Jessi Mechler, Glen Powell.

Gènere: Comèdia. USA, 2016. 115 min.

Fa algunes setmanes parlava de la dura adolescència amorosa que hauria tingut el director Arnaud Desplechin després de veure la passió i el dolor que desprenia la seva Tres Recuerdos de Mi Juventud. Ara, aquest exercici autobiogràfic es fa encara més evident i explícit gràcies a Todos Queremos Algo, que deixa ben clar que Richard Linklater no s’ho va passar gens malament durant la seva etapa universitària a Texas, a principis dels anys 80. El film remunta 35 anys amb tan poc esforç i tanta naturalitat, que és obvi que només ha pogut ser concebut per algú que té tots aquests escenaris, persones i atmosfera gravats a la seva memòria. No dubto que fins i tot les olors i les textures d’aquella època deuen retornar en més d’una ocasió a la ment del director. El problema de Todos Queremos Algo, no obstant, és que Linklater ho confia tot a aquesta autenticitat, cosa que deixa en un absolut segon pla la construcció d’una trama argumental que vertebri la història.

La pel·lícula no necessita gaires minuts per a guanyar-se l’espectador gràcies a la combinació d’aquesta pura essència dels 80 amb el to sempre desenfadat que propicien les excentricitats dels seus protagonistes. No hi ha grans rialles, però sí un somriure quasi constant i també la sensació que a qualsevol lloc on hi entri aquest grup d’energumens hi passarà alguna cosa. Sense ser el súmmum de l’originalitat, Linklater sap ambientar cada situació amb la suficient nostàlgia perquè sigui un moment que mereixi ser recordat, sobretot aquells en què més es manifesta el punt de descaradura que caracteritza el protagonista Jake i -sobretot- els seus nous amics. Tots voldríem passar una nit de festa amb ells; sense preocupacions ni desconfiances, únicament amb l’objectiu de divertir-se i desfermar tota la llibertat que qualsevol estudiant que arriba a la universitat porta dins. Aquest Todos Queremos Algo que clama el títol defineix perfectament l’esperit que transmet.

Ara bé, pot la pel·lícula sobreviure només a base d’aquest esperit? Linklater així ho pretén, però el resultat no és el desitjat. Todos Queremos Algo s’acaba convertint en aquell amic que sempre té grans anècdotes per a explicar, però que quan ja en porta un cert número arriba un moment en què ja no aporten massa coses noves. Aquí, bàsicament acompanyem el grup protagonista a festes de tota mena, ambients diferents, converses de tot tipus i, en definitiva, situacions quotidianes de convivència pròpies d’una colla de joves de 20 anys; i el problema és que no s’observa una evolució en pràcticament cap sentit a mida que l’acció avança. Els personatges són totalment plans, de mode que acaben sent reiteratius, per molt que el protagonista Jake es vulgui posar relativament profund en algun moment. En realitat, la seva mitja història d’amor es podria considerar l’únic element que introdueix un mínim canvi entre l’inici i la fi del film, ja que tota la resta no presenta conflictes ni fets realment rellevants.

Aquesta manca de narrativa no és mandatària de res en relació al funcionament d’una pel·lícula, però a Todos Queremos Algo es nota massa; sobretot quan un comença a pensar què és allò que ha d’extreure del film, a banda de divertir-se veient mitja dotzena de nois horrorosament vestits que es creuen els reis del món. Endevino les intencions de Linklater a l’hora de retratar una joventut com la dels anys 80 en un moment com l’actual, ja que expressa una mena de reivindicació de l’autenticitat enfront l’estupidesa i l’artificialitat que es troba avui dia entre les noves generacions. Ara, sembla impossible passar-s’ho bé, desfasar-se i fins i tot lligar sense estar enganxat a un telèfon o a una xarxa social on poder compartir-ho, però veient Todos Queremos Algo, està clar que aquesta possibilitat existeix, i tampoc hauria de quedar tan allunyada. Tot i que la idea és valuosa i té el seu pes, es fa un pèl insuficient per a les quasi dues hores de pel·lícula.

De la mateixa manera que feia a Boyhood -en realitat, la història de Jake podria ser perfectament una extensió de la de Mason que ens va explicar fa dos anys-, Richard Linklater extreu una porció de vida sense inici ni final per a captar l’essència de l’època que vol retratar. No obstant, el que allà era una narrativa molt més rica, ajudada també per una modalitat de rodatge totalment insòlita, no troba continuïtat a Todos Queremos Algo. Un cop acabada Boyhood, recordo pensar que em podria passar tres hores més contemplant la maduresa del petit Mason i compartint aquells petits moments que marcarien la seva vida; en canvi, amb Todos Queremos Algo la sensació és que Linklater dedica massa temps als fets banals, i que en realitat la veritable substància era a un altre lloc. Respecto la seva nostàlgia, però al final el director texà s’acaba convertint en aquell amic de les anècdotes: entretén, però acaba fent-se una mica repetitiu.