The Shallows
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Blake Lively, Óscar Jaenada, Brett Cullen, Sedona Legge, Janelle Bailey, Angelo Josué Lozano Corzo.
Gènere: Thriller. USA, 2015. 85 min.
Nancy és una jove estudiant de medicina que està intentant superar la mort de la seva mare, i que està passant uns dies a Mèxic amb una amiga per a practicar allò que més li agrada: el surf. Un dia, aconsegueix que un guia local la porti a una platja secreta on es poden surfejar les millors onades de la zona. Allà, coincideix amb dos altres nois, però decideix fer la seva i aprofitar tot el possible la llum del sol. tot va de fàbula fins que un tauró l’ataca, li trenca la taula i la deixa malferida, obligant a Nancy a refugiar-se en una petita roca que emergeix de l’aigua quan baixa la marea.Després de convertir-se en el principal alimentador de la filmografia més recent de Liam Neeson fent de Liam Neeson (Sin Identidad, Non-Stop, Una Noche para Sobrevivir), Jaume Collet-Serra ha decidit reduir l’abast de la seva mirada i apostar per una història molt més acotada, quasi minimalista. I la veritat és que el canvi de format no ha afectat pràcticament gens el seu més que interessant tacte a l’hora de manejar el gènere del thriller més pur. En realitat, es podria considerar Infierno Azul més aviat com una gran prova de supervivència individual amb un objectiu ben clar i també evident: no deixar que les pulsacions de l’espectador es relaxin en cap moment. Conscient en tot moment de la col·lecció de clixés que comporta una pel·lícula d’aquest tipus, el director català tira pel dret i, ajudat d’una poderosa Blake Lively, juga amb les armes disponibles de la forma més efectiva i enginyosa possible; i el resultat no li surt gens malament.
Infierno Azul és una d’aquelles pel·lícules amb les quals un mateix necessita fer una mena de pacte. Com si en una conversa imaginària ens demanés: “no em tinguis en compte tots els tòpics i elements preceptius que necessito fer servir, i a canvi et faré passar una bona estona d’intriga i espectacularitat”. No entendre el pacte pot abocar fàcilment a la frustració, o fins i tot a sentir-se ofès per segons quins passatges ens ofereix el guió, però signar-lo estableix un repte per al film que acaba resultant d’allò més estimulant. Collet-Serra no només accepta el repte, sinó que posa els cinc sentits per a superar-lo, i això repercuteix en una direcció increïblement versàtil i impactant, que aconsegueix deixar enrere les limitacions de la localització i aprofitar tots i cadascun dels angles i elements disponibles per a plasmar el calvari de la protagonista. En aquest sentit, Infierno Azul és tota una demostració de recursos.
A més del desplegament tècnic, el director català sap manegar-s’ho per a mantenir sempre al·licients actius durant els compactes 80 minuts de pel·lícula. Com he comentat al principi, el film és del tot autoconscient que cada nou element que entra en joc, cada nova adversitat sorgida del no res i cada solució enginyosa per part de la protagonista respon a una funció del tot preestablerta: allargar la tensió. Així doncs, no cal demanar massa explicacions a nivell de credibilitat; forma part d’aquest pacte signat amb el film. No per això cal obviar les dreceres i decisions poc rigoroses a les quals recorre Infierno Azul, que hi són, i algunes provocant aquell somriure de “vinga, home”, però en el fons no té massa sentit retreure aquest fet a una pel·lícula que no se n’amaga. El que sí que grinyola més és el rerefons sentimental de la història, introduït amb un calçador de la mida d’un campanar i força fallit quan pretén traslladar-nos aquest punt més emotiu.
A pesar d’aquests defectes associats a la seva espècie, Infierno Azul compleix globalment allò que promet, sense més ambició que l’establerta des d’un principi. Jaume Collet-Serra ja ho aconseguia a una pel·lícula com Non-Stop, on ja jugava en un espai relativament reduït (el 95% del film tenia lloc en un avió), o a la recent Una Noche para Sobrevivir, que precisament limitava el seu espai de temps a una sola nit i centrat en una persecució concreta. Així doncs, tot i que Infierno Azul sembla molt més una pel·lícula de sèrie B de fa 30 anys (en aquella època, de ben segur que hauria estat tota una sensació), es pot entendre com un pas lògic dins la carrera del director. A més, Collet-Serra ha encertat de ple amb la protagonista, ja que Blake Lively aguanta el pes de l’acció de forma molt meritòria i disposada a donar-ho tot per a honorar el personatge de Nancy. Un tipus de personatge que, a Hollywood, poques vegades és de gènere femení.
Infierno Azul, amb tots els seus defectes i virtuts, acaba resultant un entreteniment força eficaç. Potser esperava que oferís un grau més d’impacte a mida que avança (també cal dir que el seu tràiler estripa incomprensiblement el 80% del metratge), ja que la sensació final no és la d’haver viscut el film de forma tan immersiva com es podria desitjar, però en cap cas es detecta un producte que camufli la seva estupidesa. Al contrari, hi ha una planificació intel·ligent, unes fitxes ben mogudes i també una magnífica explotació visual de l’enganyosa bellesa de l’entorn. A partir d’aquí, tot depèn de si cadascú vol firmar el seu particular pacte amb la pel·lícula i disposar-se a gaudir de tot el que li ofereix. Jo recomano fer-ho.