M.A.Confidential

Finding Dory

Director: Andrew Stanton

Veus originals: Ellen DeGeneres, Albert Brooks, Ed O’Neill, Kaitlin Olson, Ty Burrell, Diane Keaton, Idris Elba, Dominic West, Hayden Rolence.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2016. 100 min.

De tots els personatges secundaris que ens ha regalat Pixar al llarg de la seva filmografia fins el dia d’avui, probablement la oblidadissa Dory era un dels que més es mereixia disposar de la seva pròpia història. És per això, i també per la certa nostàlgia de tornar a l’univers marí que tant ens va impressionar a Buscando a Nemo, que l’anunci d’aquest “spin-off” centrat en l’oblidadissa peix cirurgià blava no aixecava massa molèsties. Vist el resultat final, no goso considerar Buscando a Dory com una pel·lícula prescindible per part de Pixar, però sí que queda certa sensació que l’enfocament de la productora ha estat més acomodat del que es podia desitjar. Tot i presentar una qualitat visual insuperable, avançar amb un ritme àgil i desprendre una gran simpatia i diversió a partir dels nous personatges, la pel·lícula queda a les portes de la petjada que va deixar la seva antecessora. A Buscando a Dory li falta aquell element que eleva els films de Pixar i els dóna un valor especial i diferencial.

Mai és preferible parlar d’una pel·lícula posant-la constantment en relació amb una altra, però és evident que Buscando a Dory basa la seva essència en l’herència que recull de Buscando a Nemo. I ho fa en diferents aspectes i modalitats per a acabar tancant un cercle propi. D’una banda, els paral·lelismes estructurals són clars: una aventura per etapes que comença a l’oceà i que acaba arribant a un hàbitat humà per a plantejar una successió de reptes i personatges que van conduint la protagonista al seu objectiu. Si en el film de 2003 el títol es referia literalment a la recerca d’un fill per part d’un pare, aquí és evident que la veritable recerca és la que Dory fa dels seus orígens i la seva identitat mentre intenta trobar els seus pares. D’altra banda, la pel·lícula torna a plantejar la possibilitat de superar qualsevol handicap personal a l’hora d’assolir l’objectiu; sigui la por davant el risc, sigui una aleta deformada o sigui la pèrdua de memòria constant.

El problema amb què es troba Buscando a Dory és que la recuperació i reconfiguració de totes aquelles armes que van convertir Buscando a Nemo en tot un paradigma del cinema animat d’aventures no genera el mateix efecte 13 anys més tard. La influència del bagatge acumulat durant tot aquest temps -tant el de l’espectador com el de la pròpia Pixar- fa que aquesta repetició de fórmula no resulti del tot suficient per a què el film adopti una entitat pròpia de forma sòlida. La història incorpora afegits i modificacions amb encert, i ens ajuda a comprendre i estimar encara més a Dory, però tot té una efectivitat més aviat momentània. Els secundaris estan ben buscats i concebuts des d’un punt de vista humorístic, però les seves respectives funcions o motivacions estan treballades de forma un pèl justa. Només el pop Hank, qui es postula com l’únic nouvingut realment destacat d’aquesta seqüela, té un recorregut suficient per a ser recordat.

Un dels altres elements que recupera Buscando a Dory és el del missatge relativament naturalista respecte l’hàbitat en què haurien de viure tots aquests animals, però tot i que hi hauria pogut incidir molt més donat el seu escenari -un suposat centre de recuperació de la vida marina que més aviat és un zoològic-, hi acaba passant molt de puntetes. En realitat, són molt puntuals els moments en què les espècies que hi viuen en captivitat demostren patir-ne les conseqüències i no ser feliços allà, cosa que fa una mica ambigu el veritable posicionament del film en aquest sentit. És cert que del seu clímax final -sens dubte, els millors i més surrealistes minuts de la pel·lícula- se’n pot extreure un certa visió sobre el concepte d’alliberament, però en cap cas es podria afirmar que Buscando a Dory es “mulla” sobre aquesta qüestió. Entenc que l’objectiu d’un film així sigui no embolicar-se en aquestes polèmiques, però no deixa de cridar l’atenció, vist el tipus de localització triada.

Tot i aquestes mancances que no li permeten sobresortir i evitar quedar-se en “la seqüela de”, ningú pot negar a Buscando a Dory la seva condició de pel·lícula d’aventures solvent i divertida. I fins i tot sorprèn quan agafa tints força dramàtics en alguna fase de la història. A pesar de no estar entre les seves obres cabdals, Pixar no oblida la seva capacitat de generar tendresa i arrencar un somriure emotiu a partir d’un simple detall o una frase expressada en un moment precís. És cert que Buscando a Dory sembla recorrer una mica massa al manual de Disney (com els agrada allò d’inserir una frase específica a l’inici de la història i després recuperar-la en un moment clau perquè adquireixi una major dimensió), però el segell Pixar sempre hi és, encara que sigui de forma no tan brillant com altres vegades. És el problema de tenir-nos acostumats a l’excel·lència: que quan no és així, queda la sensació (potser injusta) que són capaços de fer-ho millor.