M.A.Confidential

Run All Night

Director: Jaume Collet-Serra

Intèrprets: Liam Neeson, Joel Kinnaman, Ed Harris, Vincent D’Onofrio, Genesis Rodriguez, Boyd Holbrook, Common

Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 110 min.

En una de les últimes visites de Liam Neeson al show de Jimmy Kimmel, l’entrevista es va veure interrompuda per la intervenció d’un suposat fan de l’actor. El seu desig no era un autògraf o una fotografia, sinó rebre una amenaça de mort per part de Neeson: “Could you threaten me?”. Ell va riure i va accedir sense cap mena de problema, sabent que, en aquest moment, és la imatge identificativa que tothom té associada a ell. Ja sigui per a buscar venjança, per a respondre una emboscada o per a protegir algun ser estimat, és el que esperem amb més ganes cada cop que el seu nom apareix a la cartellera.

En efecte, hem arribat a un punt en què resulta estrany veure Liam Neeson en una pel·lícula on no porti una pistola a la mà i deixi anar una bona amenaça per telèfon. En una espècie de segona joventut –tot i els 63 anys acabats de fer–, l’actor irlandès ha explotat com ningú la seva vessant de “veterà dur de pelar”, i s’ha convertit en l’estandard del que molts ja consideren un subgènere de thriller d’acció que sembla amollat a ell. Tot va començar amb la icònica primera entrega de la saga Taken, l’any 2008, però ha estat aquesta dècada la que ha consolidat Neeson en aquest tipus de papers, sobretot gràcies al director català Jaume Collet-Serra. Una Noche para Sobrevivir és el tercer film on ambdós es reuneixen –després de Sin Identidad (2011) i Non-Stop (2014)– i on tornen a fer ús de les mateixes armes: argument focalitzat, acció directa, ritme trepidant i regular, i gran gestió de la tensió. I, una vegada més, el producte entrega allò que promet, ni més ni menys.

Collet-Serra té la lliçó apresa, però no l’executa com qui agafa una plantilla preestablerta i la retoca una mica, sinó que potencia diferents aspectes cada vegada. Si a Non-Stop s’autolimitava l’espai a una cabina d’avió, a Una Noche para Sobrevivir es concedeix només una nit per a desenvolupar la seva història, cosa que aprofita també per a fer un salt en l’ambició de la seva realització. El film sorprèn amb una seqüència inicial a mode de “flash-forward” i amb un vistós ús de la càmera lenta i els tràvelings digitals, els quals Collet-Serra repeteix amb gran espectacularitat al llarg de la pel·lícula com a recurs per a enllaçar localitzacions. A partir de llavors, el producte ofereix tots els ingredients desitjables: persecucions en cotxe, tirotejos, lluites cos a cos i trams de suspens. Tot això, sense recargolar l’argument més del compte i mostrant un clar –i encertat– acotament dels seus objectius.

Però res seria el mateix sense la presència d’un Liam Neeson que torna a fer gala d’una gran seguretat i experiència a l’hora de portar el pes de l’acció, i que sembla haver trobat el seu aliat perfecte en el director català. A més a més, a Una Noche para Sobrevivir l’actor té el luxe de comptar amb dos acompanyants com Ed Harris (fantàstic el carisma que desprenen les escenes cara a cara entre tots dos) i un fugaç i quasi irreconeixible Nick Nolte, que ni tan sols apareix als crèdits. Òbviament, no és l’ocasió per a esperar les millors interpretacions de les seves respectives carreres, però sí que donen una entitat especial al film. El que sorprèn un pèl és la poca contundència que s’atorga a un actor tan capaç com Joel Kinnaman (The Killing), el personatge del qual té una tendència no-violenta que no casa massa amb ell. També crida l’atenció el monopoli de testosterona de la història, ja que la presència femenina és del tot irrellevant.

El principal mèrit d’Una Noche para Sobrevivir és que té les idees molt clares en tot moment. És plenament conscient de l’espècie a la qual pertany i es comporta com a tal, però ho fa sense fissures ni intencions fora de lloc. Divagacions i profunditats, les justes; rerefons personal per a presentar els personatges, el necessari. El centre d’atenció se l’emporta el joc de perseguidors i perseguits en plena nit novaiorquesa, que és l’element que dóna el veritable valor a la pel·lícula en la seva missió d’agafar-te, conservar la teva atenció durant hora i tres quarts, i després deixar-te anar. No la recordes com un gran film, però saps que si d’aquí un temps te la trobes per casualitat, el més probable és que t’hi tornis a enganxar. Mentrestant, estarem esperant la propera amenaça de Liam Neeson.