M.A.Confidential

Passats els primers dies de l’Atlántida Film Fest 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que he pogut veure fins ara. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però generalment les propostes saben oferir una lectura concreta i força polièdrica dels diferents conflictes que viu, o ha viscut, el continent europeu. Aquestes en són les meves impressions.

In the Crosswind (Martti Helde, 2014)

Les vies que ha utilitzat el cinema per a submergir l’espectador en algunes de les grans tragèdies de la nostra història contemporània són diverses, però m’atreveixo a dir que cap es pot comparar a la proposta del director estonià Martti Helde a In the Crosswind. Presentat en forma de flashback i inspirat en les cartes que la seva protagonista escriu al seu marit, el film explica una de les etapes més fosques del règim estalinista: la deportació a Sibèria de desenes de milers de persones dels Països Bàltics per a després repoblar la zona amb ciutadans soviètics. Partint de la ja evident crueltat dels fets, Helde realça el seu impacte mitjançant una sorprenent tècnica que “passeja” l’espectador per diverses escenes congelades, convertint la pel·lícula en una espècie de retaule tridimensional.

A partir d’aquesta successió d’escenes, molt concretes i tremendament significatives, Helde inverteix en certa manera les funcions, i deixa els actors immòbils per a atorgar tot el moviment a la càmera mitjançant llargs tràvelings. D’aquesta manera, In the Crosswind crea un efecte únic: una exploració visual de tots els detalls de cada situació que crea una sensació immersiva tan increïble com incòmoda. Combinant aquesta tècnica insòlita amb la veu en off de la protagonista, i introduint alguns petits moviments carregats de sentit, la pel·lícula construeix una de les narratives més properes i esfereïdores que s’han vist mai. Tot plegat converteix In the Crosswind en una experiència que requereix la seva assimilació inicial, però que un cop acceptada i viscuda, difícilment es podrà oblidar.

Objetivo: París (Nicolas Boukhrief, 2015)

La capacitat premonitòria d’algunes pel·lícules pot arribar a ser força cruel. El director francès Nicolas Boukhrief ho pot testificar més que ningú altre, ja que l’estrena del seu film Objetivo: París va ser cancel·lada a falta de quatre dies per culpa d’una tragèdia (els atemptats a París del passat 13 de novembre) que gairebé es podria considerar una continuació del seu argument. La pel·lícula es focalitza precisament en la creació d’una cèl·lula jihadista a la capital francesa, i en com un periodista d’origen musulmà s’hi infiltra per a intentar desmantellar-la quan arribi el moment idoni; així doncs, les opcions de ferir sensibilitats eren força elevades al seu país.

Tot i endinsar-se en una temàtica tan desgraciadament actual com aquesta, Objetivo: París és per sobre de tot un thriller que busca el ritme i els al·licients narratius necessaris per a mantenir l’espectador en tensió durant tota l’estona. Boukhrief ofereix una direcció efectiva i aprofita al màxim els seus recursos limitats, de mode que assoleix el seu objectiu en gran mesura. Això sí, quan es rasca una mica, surten a la llum les mancances d’Objetivo: París, tant pel que fa a l’escàs desenvolupament dels personatges com, sobretot, a la seva desafortunada moralitat simplista al final. L’intent del director de simbolitzar el seu missatge entre pacifista i religiós acaba sent un pegat mal posat, però fins llavors  es pot parlar d’un thriller més que digne.

Lampedusa in Winter (Jakob Brossmann, 2015)

Durant la última dècada, el nom de Lampedusa ha entrat a formar part del coneixement popular, i no per raons precisament positives. La seva situació geogràfica –un dels territoris europeus més propers al continent africà– ha propiciat que cada cop més embarcacions plenes d’immigrants apuntin a les seves costes a la recerca d’una vida millor. La trista mortalitat que això ha provocat en aquelles aigües ha omplert centenars de notícies, però el cert és que fins ara pràcticament ningú havia decidit redirigir la seva càmera per a interessar-se per la pròpia realitat de l’illa italiana. El mateix deuria pensar el director austríac Jakob Brossmann, que a Lampedusa in Winter es focalitza en uns habitants i una administració local que han de fer front a contratemps que també poden arribar a posar en perill la seva subsistència.

La naturalesa del film fa que l’expressió de “redirigir la càmera” sigui especialment precisa, ja que Brossmann prescindeix de qualsevol presentador, veu en off o narració externa i deixa que siguin els propis habitants de l’illa els qui vagin construint el relat. Són ells els qui millor poden expressar i transmetre el que passa a l’illa; des de l’emissora de ràdio local fins l’alcaldessa de la localitat, passant pels diferents testimonis personals. El director aconsegueix així combinar els conflictes derivats de la immigració amb la gran preocupació de la població local: la qualitat del subministre marítim –tant d’anada com de tornada–, indispensable per a la seva subsistència. Gràcies a la seva total llibertat de moviments per l’illa, Lampedusa in Winter ens converteix en un habitant més i ens ajuda a entendre que la seva veritable desesperació no procedeix precisament d’allò que veiem a la televisió. Un documental que, dins les seves possibilitats, busca fer justícia amb tota aquesta gent.

Democracy (David Bernet, 2015)

Tot i tractar-se d’un òrgan governamental que ens concerneix a tots de forma més directa o indirecta, la Comissió Europea no és precisament coneguda per la seva transparència. És per això que existeix una mena d’incògnita constant sobre què hi passa realment, allà dins. El traspàs d’aquesta barrera és una de les grans virtuts del documental alemany Democracy, però el que hi trobem no ajuda massa a millorar aquesta percepció. La història parteix de la proposta de regulació de la protecció de dades personals a internet presentada per l’eurodiputat Jan Philipp Albrecht, del partit ecologista alemany, i a partir d’aquí l’acompanya en tots els processos i esculls que ha de superar perquè arribi a bon port. Un camí que evidencia les incomoditats i els recels que genera qualsevol iniciativa pensada, principalment, per a protegir els ciutadans.

Democracy evoluciona en gran mesura des del punt de vista d’Albrecht i el seu equip, encadenant incomptables reunions, diàlegs i congressos a mida que van construint tots els apartats de què consta la seva proposta, però el documental presenta interessants desviaments en la seva perspectiva. La introducció de noves figures i els seus respectius papers i interessos en relació al camp de la protecció de dades digitals permet al director David Bernet comptar amb un enfocament molt més ampli, cosa que ajuda a entendre millor l’enorme complexitat que implica el fet de presentar una regulació com aquesta. Amb un títol que cada cop es va carregant més d’ironia, Democracy no només demostra que els grans poders dins de la Comissió Europea van molt més enllà del territori polític, sinó que manifesta de forma alarmant que els interessos dels ciutadans no són, ni de bon tros, la primera prioritat a defensar.

The Here After (Magnus von Horn, 2015)

Vista la seva fama de no guardar-se cap reserva quant a cruesa i gravetat en les històries de caràcter social, el cinema suec tenia a The Here After una bona oportunitat per a deixar-nos congelats de nou. La història, centrada en la reinserció familiar i social d’un menor després de passar dos anys en un reformatori per un assassinat, aborda la difícil mescla entre la complicada personalitat del protagonista i la poca ajuda que rep del seu entorn; tot plegat en un ambient rural on aquestes condicions adquireixen una duresa afegida. No obstant, l’estratègia d’ebullició lenta que aplica el director Magnus von Horn no acaba de resultar del tot efectiva, ja que la contenció acaba resultant excessiva i, en certa manera, acaba reprimint una història que prometia força més.

Els pilars sobre els quals The Here After vol edificar la història i les motivacions que la impulsen són clarament identificables. El pes del passat és aquí més contundent que mai, sobretot per l’enorme desconfiança contra la que s’ha de lluitar per a aconseguir la redempció personal en un ambient com el d’un institut. També les condicions familiars, on no existeix tot el suport necessari –fins i tot un punt de rancúnia–, hi juguen un paper important. No obstant, tot aquests factors no acaben d’aportar tot el que s’espera d’ells, i arriba un moment en què l’evolució de la pel·lícula demana a crits una marxa més; fet que no arriba. És per això que la proposta de Magnus von Horn, tot i el seu interès i la potència d’alguna de les seves escenes, queda curta i massa difusa.