M.A.Confidential

1944

Director: Elmo Nüganen

Intèrprets: Märt Pius, Mait Malmsten, Ain Mäeots, Magnús Mariuson, Kristjan Sarv, Maiken Schmidt, Rain Simmul.

Gènere: Bèl·lic, drama. Estònia, 2015. 95 min.

Fa deu anys, Clint Eastwood va introduir un brillant exercici sobre la importància del punt de vista en la narració d’una mateixa història mitjançant el seu projecte de doble cara compost per Banderas de Nuestros Padres i Cartas desde Iwo Jima. No només oferia una perspectiva amb un abast molt més complet i just de tots els combatents que van participar en aquella batalla a l’illa d’Iwo Jima l’any 1944, sinó que trencava totalment la visió simplista de bàndol bo vs. bàndol enemic tan típica del seu gènere. La conclusió era clara: en l’estupidesa de la guerra, tothom acaba sent una víctima. Ara, gràcies al director Elmo Nüganen i de forma molt més modesta, constatem que aquell mateix any l’estupidesa de la guerra també es manifestava a milers de quilòmetres de distància, a Estònia, i també ho fem explorant els seus efectes des dels diferents angles possibles. El títol de 1944 indica que, per al país bàltic, aquell no va ser un any que mereixi ser recordat amb gaire orgull.

Tot i l’evident llunyania quant a dimensions i possibilitats en comparació amb les dues superproduccions del mestre Eastwood, 1944 explota les seves fortaleses amb un mèrit considerable, i aconsegueix que la particularitat de la seva narració prengui un valor especialment rellevant. Nüganen camufla la seva relativa falta de pressupost amb una acció bèl·lica molt ben dirigida, capaç de combinar algunes fogonades de força espectacularitat amb una visió molt més propera i sentida de les vivències dels soldats protagonistes. Tot i que la vessant més activa queda concentrada sobretot al tram inicial del film i també als minuts finals, la recuperació que fa de la guerra de trinxeres en tota la seva cruesa, els seus detalls estratègics i la credibilitat de les seves imatges la posen a un nivell notable dins del seu gènere. El treball fotogràfic i sonor és de primer nivell, ja que propicia tota la immersió que requereix una pel·lícula com aquesta.

És cert que 1944 no aprofundeix en excés en els personatges -tampoc és que tingui massa temps en la seva hora i mitja llarga de duració-, però Nüganen sap gestionar i acotar la narració trama per a transmetre el seu missatge de forma efectiva gràcies a l’adopció dels dos punts de vista diferents al llarg del film. D’aquesta manera, 1944 aconsegueix fer un dibuix global de la situació d’Estònia en aquella època, a cavall entre els dos bàndols de la guerra i encara buscant la seva pròpia personalitat com a país, i a la vegada tancar molt més el seu enfocament i explicar les conseqüències d’aquest escenari per a la vida de les persones que el pateixen. Fins i tot té temps per a mostrar el sense sentit a què pot conduir el posicionament dels estonians cap a un dels dos bàndols -a destacar l’escena amb els camperols-, quan en realitat tots són habitants d’un mateix país i tots plegats són, d’un mode o altre, víctimes del conflicte.

Un altre punt a destacar de 1944 és el retrat intern, encara que sigui a partir de pinzellades, que fa dels dos bàndols de la 2a Guerra Mundial; un exercici que es basa en les diferències de contingut per a acabar evidenciant els punts en comú del fons. No és casualitat que els dos soldats protagonistes, tot i estar teòricament oposats, siguin tan semblants en aparença i fins i tot en actitud; fins i tot fa que hi pugui haver un cert moment de desconcert quan el director duu a terme aquest canvi de perspectiva sense que pràcticament ens n’adonem. Elmo Nüganen demostra així l’estupidesa que suposava defensar un bàndol o l’altre, quan en realitat ningú dels afectats podia sentir pertinença respecte cap dels dos. Si la guerra ja està mancada de lògica de per si, 1944 subratlla amb un especial dolor l’absurditat que va suposar la implicació d’Estònia, que queda clarament marcada com la gran damnificada de l’enfrontament.

La condició modesta de la pel·lícula i també el seu país d’origen poden ser enganyosos, ja que 1944 té unes propietats que li justifiquen una posició destacada dins el gènere bèl·lic dels últims anys. Com a relat antibel·licista, exposa els seus principis amb fluïdesa i sense recórrer a grans melodrames, i tot i que potser no hauria acusat alguns minuts extra per a desenvolupar un pèl més algun aspecte, acaba compactant amb encert tot el que vol explicar. A més a més, per a l’espectador extern, el film descobreix una porció històrica d’Estonia i també de la guerra en conjunt que probablement era desconeguda fins ara. Tal com ja vam veure a principis d’any a El Hijo de Saúl -encara que en aquell cas de forma molt més extrema-, 1944 evidencia que l’ús concret del punt de vista és capaç de donar un caire molt particular a una pel·lícula, a part de ressaltar que darrere hi ha un director amb ganes de compartir la seva mirada sobre el que mostra. Tan senzill com això, però suficient per a sobresortir de la resta.