Després de repassar les primeres 10 pel·lícules de la part baixa de la llista del millor de 2015, ara presento les que per mi han estat les obres més destacades d’aquest any. Des d’exemplars de l’animació més artesanal, passant per algunes fantàstiques propostes de cinema independent, europeu i asiàtic, fins a grans produccions i desplegaments visuals. Si heu acabat l’any sense veure-les, esteu avisats. Crec que la llista ha quedat prou completa i variada per a encabir qualsevol tipus d’espectador. Així doncs, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2016 a M.A.Confidential:
Hell or High Water
All posts tagged Hell or High Water
Hell or High Water
Director: David Mackenzie
Intèrprets: Chris Pine, Ben Foster, Jeff Bridges, Gil Birmingham, Katy Mixon, Dale Dickey, Kevin Rankin.
Gènere: Thriller, policíac, western. USA, 2016. 100 min.
Donada la seva desesperada situació econòmica, els germans Toby i Tanner Howard planifiquen una sèrie d’atracaments a diverses sucursals d’un banc de Texas: s’hi presenten a primera hora vestits amb passamuntanyes i només s’emporten una quantitat moderada de diners. No obstant, el fort caràcter de Tanner el porta a sortir-se d’allò establert i posa en risc el pla dels dos germans, ja que dóna pistes als dos veterans Rangers de Texas que estan investigant el cas.Sempre hi ha certa percepció de que Texas és com un món a part dins dels Estats Units: una mena de territori derivat, on les lleis i els codis de conducta són concebuts i tractats d’una forma diferent, i on a vegades la dignitat o legitimitat de les persones va més enllà d’allò estrictament legal. Aquesta és probablement la gran lliçó que aprenem de Comanchería, un thriller amb regust a western que ens trasllada al cor d’aquest estat meridional nord-americà per a presentar-nos una mostra d’aquesta particular convivència, i de pas per a construir una trama policíaca tremendament efectiva. Sota la batuta del director escocès David Mackenzie, la que en principi hauria pogut ser una pel·lícula força convencional acaba adoptant una entitat molt més potent a mida que s’impregna de les particularitats del seu entorn i ens apropa als seus protagonistes. Gràcies a això, i sense que ens n’adonem del tot, Comanchería arriba a despertar-nos una connexió emocional que ben pocs films assoleixen.
Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les respectives llistes de favorites del Breixo i meva, així com una de les grans decepcions del festival. I encara anem tot just per la meitat!
Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)
El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.
La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou. (Martí)
Ja el tornem a tenir aquí a tocar, a la cantonada. El Festival de Sitges és a 10 dies de tornar a estendre la catifa vermella a les seves particulars estrelles, zombis i, principalment, frikis de tota mena que acudeixen incondicionalment a la seva cita cinèfila preferida de l’any. Després de la magnífica edició de l’any passat, tant per l’evident millora de l’organització com pel nivell sorprenentment alt que van presentar les pel·lícules projectades, aquesta edició no ho tindrà fàcil, però de nou l’oferta és d’allò més atractiva. Aquest és un primer recull dels que, a priori, poden ser els títols més destacats que s’hi veuran del 7 al 16 d’octubre. En breu, la segona part.
Per a tot friki cinèfil de pro fincat a Catalunya, un any és allò que passa entre edició i edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Durant una setmana de mitjans del mes d’octubre, el Garraf es converteix en la segona residència dels qui esperem amb candeletes la inabastable programació, cada vegada més variada, d’un dels esdeveniments cinematogràfics del nostre país. Aquest any, el festival ens rebrà amb la salutació vulcaniana, ja que la 49a edició està dedicada a l’univers de Star Trek, i des de fa uns quants dies ja en coneixem alguns dels títols que ens faran suar per quadrar horaris i també matinar de forma quasi incomprensible per anar a fer el cafè a la cua del teatre Prado. Les dates marcades en vermell són del 7 al 16 d’octubre, i aquests són alguns dels primers títols que caldrà marcar en negreta.