M.A.Confidential

Seguim amb les ressenyes de la collita que ens ha deixat l’Atlántida Film Fest 2016, que va acabar la setmana passada. I seguim amb una mica de tot quant a nivell, procedència i capacitat de sorprendre, però sempre dins d’uns mínims de qualitat que no baixen excessivament. Aquí en comento cinc títols més.

El Juicio (Stephan Komandarev, 2014)

Tot i la sensació de distància que d’entrada pot generar un drama fronterer búlgar localitzat en un ambient rural, queda clar que les aparences poden enganyar, fins i tot en un cas com aquest. I és que el primer que cal destacar d’El Juicio és el dinamisme del seu ritme i evolució dramàtica, a pesar que tot allò que l’envolta sembla encaminar cap a la direcció oposada. No hi ajuda, per començar, la nul·la expressivitat que desprèn el seu protagonista Mityo, un pare de família vidu que perd la feina i, davant la impossibilitat de pagar el lloguer de casa seva, decideix acceptar la feina que li proposa el seu antic comandant de l’exèrcit: ajudar immigrants a creuar la frontera de Grècia cap a Bulgària. No obstant, la cara impassible d’Assen Blatechki amaga una història de superació i un pes del passat que cada cop incideix més.

Amb una temàtica que sovint recorda la de la pel·lícula americana Frozen River, El Juicio atrapa per la tensió de les seves travesses clandestines i també pels paral·lelismes entre pare i fill a l’hora de tirar endavant les seves vides, però també impressiona per la bellesa de les seves imatges (gran treball de fotografia). Tot i que la vessant que remet a la Guerra Freda no sempre s’integra de la forma més suau i que el seu desenllaç melodramàtic resulta un pèl forçat i previsible, el film resulta convincent a nivell global. És un thriller més que correcte, i a la vegada ens acosta de forma força propera a una societat que encara té moltes ferides del passat per tancar.

Drone (Tonje Hessen Schei, 2015)

Fa un parell de mesos, en aquella època un tant desèrtica de la cartellera, s’estrenava a les nostres sales la notable Espías desde el Cielo, un thriller bèl·lic que presenta les noves operacions a distància dels exèrcits occidentals gràcies als drons. Doncs bona part d’aquella ficció la trobem reflectida, ara de forma totalment real, al documental Drone, que aborda la mateixa temàtica acostant-nos a diversos testimonis que han contribuït a potenciar aquestes innovadores tècniques de guerra, i també retratant de prop tot el dolor que generen. El director noruec Tonje Hessen Schei estableix diversos punts de vista que creen un interessant contrast davant la problemàtica, i els combina amb força traça per a deixar en evidència la crueltat amb què certes persones pateixen el dolor que alguns, des d’una posició més que còmode, poden causar prement un sol botó.

A banda de la seva evident vocació de denúncia, el documental té cops amagats que l’enriqueixen i eviten que quedi encartonat com a un títol antibel·licista més. Un d’ells és el controvertit testimoni del fabricant dels propis drons, que tot i el seu punt caricaturesc exemplifica a la perfecció la mentalitat de part de la població nord-americana; l’altre és el de l’expilot dels drons, que impacta amb tota la càrrega psicològica que arrossega després de les seves operacions (com si es tractés d’una projecció del personatge d’Aaron Paul al film citat anteriorment). Drone potser peca de no acabar de tancar amb prou potència i de forma unificada el seu missatge, però obre portes que calia conèixer de més a prop, i ho fa a partir d’històries personals. I és aquest valor divulgatiu el que realment compta.

Depth Two (Ognjen Glavonic, 2016)

Sovint es diu que hi ha escenaris que contenen petites porcions del passat, i que les poden rememorar només pel fet de presenciar-los. Depth Two aplica exactament aquest concepte per a narrar la crua i violenta història d’una massacre col·lectiva durant la guerra de Kosovo i la posterior creació de fosses comunes per a intentar ocultar els fets i també els seus responsables. Dirigida pel serbi Ognjen Glavonic, la pel·lícula és una mescla estilística entre el documental i el thriller, en què cada imatge il·lustra els fets que ens expliquen, en forma de veu en off, els diferents testimonis que els van viure. L’efecte que produeix aquesta combinació és sorprenent, sobretot per la capacitat que tenen les paraules per a omplir els espais buits que observem i per a estimular a la nostra ment per tal que reconstrueixi allò que hi va passar.

La naturalesa de Depth Two és quasi experimental, però en el fons conté un punt de vista que aconsegueix ser del tot contundent -la narració no escatima en cap moment ni un detall escabrós o violent-, i a la vegada respectuós amb les víctimes de tot plegat. Ells són qui millor poden explicar els fets, però no es veuen empesos a fer-ho davant la càmera; en realitat, possiblement es transmet un component emocional molt més fort tan sols escoltant-los i apreciant el to de la seva veu. Això sí, tot i que conté trams realment esgarrifosos, la proposta com la de Depth Two es troba amb l’obstacle de mantenir el mateix grau d’atenció durant els seus 80 minuts, i donada la seva narració eminentment descriptiva i no sempre igual de rellevant, això no sempre és fàcil. En tot cas, supera el seu risc estilístic amb un mèrit considerable.

El Tesoro (Corneliu Poromboiu, 2015)

El sentit de l’humor romanès no fa pinta de casar massa amb la personalitat mediterrània, però del que no hi ha dubte és que mitjançant el seu cinema poden tenir una envejable capacitat de riure’s d’ells mateixos amb intel·ligència, i fins i tot amargor. I és així com una història tan llunyana com la de El Tesoro pot arribar a esdevenir tan propera per a un espectador de qualsevol part. El director Corneliu Poromboiu sorprèn amb una pel·lícula de trama i base relativament simples, però amb un rerefons que va creixent de forma progressiva fins arribar a mostrar-se en tot el seu esplendor durant el terç final del film. Centrada en la surrealista missió de dos veïns que volen desenterrar un suposat tresor que porta dècades enterrat al jardí d’una casa propietat d’un d’ells, El Tesoro funciona com aquelles persones que tothom creu que fan gràcia, però en realitat s’ho prenen tot seriosament. Una sensació entre còmica i llastimosa que el film desprèn a la perfecció.

La història de Robin Hood que el pare protagonista llegeix al seu fill a l’inici del film té tot el sentit del món, ja que a una societat encara tan deutora del seu passat comunista com la de Romania, qualsevol oportunitat de sortir de les constants dificultats econòmiques és bona; encara que sigui mitjançant la simple il·lusió de desenterrar un tresor. Gràcies a l’humor absurd dels seus diàlegs i la impassibilitat amb què els seus protagonistes creen situacions del tot excèntriques i fins i tot infantils, El Tesoro construeix una superfície enganyosa sota la qual s’amaguen diversos condicionants que expliquen el veritable per què de tot el que passa. De la mateixa forma que ho fan els personatges, cal anar cavant dins del film per a entendre que el que Poromboiu explica és força més cruel i descoratjador que no pas la recerca d’un tresor.

A Man Returned (Mahdi Fleifel, 2016)

El festival Atlántida Film Fest 2016 també tenia reservades algunes píndoles en forma de curtmetratges per a completar la seva oferta focalitzada en l’Europa actual. Tot i que en aquest cas l’acció té lloc en un camp de refugiats de Palestina, és evident que l’origen del conflicte és la mala gestió que la Unió Europea ha perpetrat en països com Grècia. El protagonista de A Man Returned, Reda, és un jove de 27 anys que ha hagut de tornar del país grec després que durant 3 anys intentés refer la seva vida allà; i el que queda clar és que “refer” no és precisament el verb que millor defineix la seva evolució. Enganxat a l’heroïna i també dedicat al tràfic d’ella, entre altres coses, el protagonista fa patir, però també sorprèn amb un costat gairebé entranyable lluitant pel seu somni de casar-se amb l’amor de la seva infància.

El director Mahdi Fleifel segueix Reda a totes bandes i amb absoluta llibertat, cosa que propicia imatges realment dures respecte les addiccions i altres conductes reprovables de Reda, però el que realment impacta és que aquest es deixi filmar i en parli amb tanta naturalitat. A Man Returned conté la seva força en el còctel emotiu que ens provoca el seu protagonista; en com és capaç de ser detallista, considerat i entregat vers la seva futura dona, i a la vegada pot tornar-se realment perillós quan perd els papers. Els pensaments sobre el futur que li espera, sobre la injustícia que ha hagut de viure, i sobre la certa ingenuïtat que mostra en diverses ocasions deixen un regust agredolç que costa d’esborrar; segurament perquè la part agre és la que en té el domini.