M.A.Confidential

Unknown

Director: Jaume Collet-Serra

Intèrprets: Liam Neeson, Diane Kruger, January Jones, Aidan Quinn, Bruno Ganz, Frank Langella, Sebastian Koch.

Gènere: Thriller, acció, intriga. USA, 2011. 110 min.

El desconegut director català Jaume Collet-Serra va sorprendre tothom aconseguint liderar la taquilla d’Estats Units quan Sin Identidad va arribar a les sales nord-americanes, ara fa dos mesos i mig. Vistos els ingredients de la pel·lícula, semblava que realment la fórmula era encertada per atraure el públic més majoritari: thriller de plantejament interessant, ritme trepidant, intriga assegurada i un protagonista, Liam Neeson, que s’ha consolidat com a actor més que solvent en aquest tipus de films. Sense anar més lluny, l’ombra de Taken (Venganza), un dels millors títols dels últims anys dins del gènere i també protagonitzada per Neeson, planeja en tot moment sobre la pel·lícula. Un cop vista, es pot corroborar l’efectivitat de la recepta, sobretot gràcies a una notable direcció de Collet-Serra, però també les evidents mancances d’un guió que funciona fins el moment en què vol anar més enllà quan no calia fer-ho.

El plantejament de Sin Identidad resulta tan atractiu com també reiteradament utilitzat per anteriors pel·lícules d’aquest tipus, i el film va alimentant-se de diverses referències (la saga Bourne n’és la més evident) per construir un argument que, malgrat tot, aconsegueix enganxar l’espectador. L’evolució de la trama i els personatges durant bona part de la pel·lícula és més que acceptable, i dins el que es pot esperar d’un thriller d’aquestes característiques, el resultat és efectiu, però el problema arriba a la resolució, quan el film s’embolica ell solet i cau pels seus propis excessos. Com en tota obra d’aquest gènere, el guió es basa en anar sempre un pas per davant de l’espectador, però el nostre criteri i permissivitat té certs límits que Sin Identidad acaba traspassant. Al guió se li permeten certes llicències al servei de l’emoció i el ritme narratiu, però els darrers girs de la trama són massa absurds i, per tant, difícils de sostenir.

Tot i aquesta rigorositat de l’argument durant la última part de la pel·lícula, que et fa sortir del cinema amb la sensació que el film t’hagués deixat millor sabor de boca si hagués sabut quan tancar l’aixeta, Sin Identidad té aspectes a destacar com la notable direcció de Jaume Collet-Serra. Les escenes d’acció estan rodades de forma trepidant i molt neta, sense necessitat de tremolors de càmera ni efectes exagerats. També el ritme narratiu està molt ben aconseguit, tot i que es veu perjudicat quan comencen a aparèixer més secundaris i sub-trames del que potser feia falta. En tot cas, la pel·lícula frega les dues hores, però passa amb molta celeritat, ja que sap jugar amb els nivells de tensió en cada moment. Globalment, i evitant una anàlisi més acurada de la validesa dels diferents detalls, la pel·lícula està ben treballada de cara a assolir els seus objectius.

El repartiment té un paper destacat a Sin Identidad, començant per la carismàtica figura de Liam Neeson. Com ja he dit, l’actor nord-irlandès ja s’ha convertit en una icona en aquest tipus de films i, tot i que aquí el personatge no arriba a tenir la força ni implicació emocional del de Taken, torna a demostrar una gran solvència. A més a més, crea una espècie de contrapunt més veterà i força interessant al perfil més jove tipus Matt Damon, Mark Wahlberg, etc. Pel que fa als secundaris, i tot i la brevetat del seu paper, sobresurt la figura de Bruno Ganz (el tan parodiat Hitler de El Hundimiento), a qui no li calen masses minuts per mostrar el seu gran talent. D’altra banda, Diane Kruger no ho fa malament com a acompanyant de Neeson, tot i que la credibilitat del seu personatge és discutible, mentre que January Jones (coneguda per Mad Men) resulta un pèl inexpressiva.

Tot i posar-hi voluntat i aconseguir un producte bastant efectiu, Sin Identidad no marcarà un abans i un després en els thrillers d’acció, com va fer per exemple la saga Bourne. És una bona pel·lícula, fidel als seus objectius i conscient que el públic no acudeix a la sala per estudiar i buscar un sentit a tot al que passa, sinó que s’ha de deixar portar. Llàstima que aquesta confiança porti al film a donar un parell de girs extra que no calia donar, però que li permeten un final més espectacular. En tot cas, la pel·lícula assegura un bon entreteniment, és directa i frenètica, i té bons moments d’intriga i grans escenes d’acció. Dins d’aquest gènere i en la vessant més comercial, hem vist coses molt pitjors.