M.A.Confidential

Eye in the Sky

Director: Gavin Hood

Intèrprets: Helen Mirren, Alan Rickman, Aaron Paul, Barkhad Abdi, Iain Glen, Phoebe Fox, Carl Beukes, Richard McCabe, Tyrone Keogh, Babou Ceesay.

Gènere: Thriller, bèl·lic. USA, 2015. 100 min.

Un dels símptomes de les ocupacions militars nord-americanes derivades de l’11-S va ser l’auge del thriller políticobèl·lic durant la segona meitat de la passada dècada. Títols com Syriana (2005), La Sombra del Reino (2007), Red de Mentiras (2008) o Green Zone (2010) ens traslladaven a diverses localitzacions de l’Orient Mitjà per a presentar els perills constants de les accions en aquells territoris, i a la vegada afegir-hi una capa política i moral darrere que hi aportés un relatiu (i sovint forçat) esperit crític. Eren pel·lícules solvents a nivell d’intriga i acció, però quasi sempre passatgeres. Uns quants anys després, podem haver-ne trobat la successora idònia gràcies a Espías desde el Cielo, que adapta aquests continguts als nous mitjans tecnològics d’ús militar i a la vegada intensifica la càrrega moral que planteja la presa de decisions davant aquests nous escenaris. Tot i prendre’s les seves llicències, és una proposta sorprenentment sòlida.

Per plantejament i per temàtica, Espías desde el Cielo és una d’aquelles pel·lícules que tenia tots els números de caure en una completa estandardització, però se n’escapa gràcies a la voluntat de diferenciació que mostra en diferents aspectes. El primer d’ells és la seva dimensió narrativa: tota l’acció transcorre en una sola nit i en molts moments a temps real, ja que aquesta es focalitza en una sola missió; un fet que contrasta amb la típica estructura d’aquest tipus de pel·lícules, sempre tan preocupades de moure’s d’una localització a l’altra i òbviament guardant-se la traca per al final. La segona particularitat és una conseqüència de la primera, i és que la riquesa del film es produeix per l’amplitud d’elements i condicionats exteriors que es van afegint a la història, sense que en cap moment es necessiti cap salt temporal ni es perdi el fil principal. Així, Gavin Hood aconsegueix alimentar el que en realitat és una sola missió per a convertir-la en base suficient per al seu missatge.

Vista aquesta inusual estructura de la trama, Espías desde el Cielo se les empesca per a crear diversos punts de tensió de forma paral·lela, i a partir d’aquí jugar amb un magnífic muntatge (probablement l’element clau de tot el conjunt) per a generar tota la intriga i també l’espectacularitat visual que requereix un film d’aquest tipus. Tot i que l’acció principal es desenvolupa pràcticament en un sol punt, el director sud-africà aprofita la creixent varietat de punts de vista per a oferir-nos un bon assortiment de plans de tot allò que està passant, de mode que l’espectador té una completa fotografia de la situació. Naturalment, les opcions tecnològiques que se’ns mostren com a eines reals que fa servir un exèrcit avui dia no sempre es reben amb el mateix nivell de credibilitat, però no hi ha dubte que -concedint aquesta llicència, com cal fer en aquests casos- compleixen la seva funció. Siguin certs o no els resultats, la tan actual introducció dels drons també afegeix personalitat a la pel·lícula.

És precisament aquesta nova tecnologia voladora i la seva vessant potencialment més negativa allò que suscita la principal polèmica sobre la qual gira de forma cada cop més intensa Espías desde el Cielo. I és que el film mostra el que es podria descriure com la veritable revolució digital militar: una nova forma de dur a terme operacions a distància, des de qualsevol lloc del món, sense que els principals responsables d’aquestes s’hagin de desplaçar dels seus corresponents països. Gavin Hood condueix aquest escenari a situacions gairebé dantesques per a il·lustrar el cinisme i la indolència amb què quatre alts càrrecs militars i polítics, encara que estiguin escampats pel món, poden decidir sobre les vides de desenes de persones en un país africà a milers de quilòmetres de distància. Són escenes que quasi freguen l’humor en algun instant, però que contenen un rerefons indignant que de ben segur poc s’allunya del que passa actualment.

Si ens fixem en el títol original de la pel·lícula (la traducció, un cop més, es carrega aquest detall), comprovarem com Eye in the Sky és també una clara referència simbòlica a Déu, i és precisament aquesta pretensió divina, proporcionada per la possibilitat de contemplar-ho tot des de dalt sense aixecar-se d’una butaca i decidir si es posa en risc o no la vida d’altres persones, la que vol posar de manifest Espías desde el Cielo. Els dilemes morals, l’avaluació de pros i contres, l’anàlisi de les conseqüències… el film aconsegueix fer-nos partícips del conflicte entre els diferents personatges que hi participen, i tot i que no sempre ens convenci en les seves resolucions, en ocasions un pèl forçades, sí que ens activa mentalment molt més que la majoria de títols de la seva espècie. No és estrany, doncs, que compti amb un repartiment d’alçada, on noms com Helen Mirren, Aaron Paul o el desaparegut Alan Rickman encara donen més volada a la pel·lícula. I se la mereix, molt més del que pot semblar en un principi.