M.A.Confidential

Trois Souvenirs de Ma Jeunesse

Director: Arnaud Desplechin

Intèrprets: Quentin Dolmaire, Lou Roy-Lecollinet, Mathieu Amalric, Pierre Andrau, Lily Taïeb, Raphaël Cohen, Clémence Le Gall.

Gènere: Drama, romàntic. França, 2015. 120 min.

Tot fa pensar que el director Arnaud Desplechin va tenir una adolescència complicada en l’apartat amorós, i que encara n’arrossega les doloroses seqüeles al seu interior. No es pot extreure cap altra conclusió que aquesta després de veure la forma tan implicada i personal amb què el director francès presenta Tres Recuerdos de Mi Juventud i acompanya el seu protagonista Paul en el còctel emotiu que suposa recordar els anys clau de la seva vida. Amb un estil força eclèctic, sempre acompanyant el to corresponent de cada fragment de la història, Desplechin desenvolupa un drama que es mostra singular i versàtil fins que arriba al seu veritable nucli narratiu: un primer amor que converteix la seva innocent espurna inicial en una càrrega emocional cada cop més pesada, complexa i també determinant per a la vida que vindrà després.

Tres Recuerdos de Mi Juventud està estructurada en quatre moments narratius clarament diferenciats: un situat en el present i els altres tres focalitzats en les tres etapes del passat que Paul rememora per a explicar les raons que el fan ser com és ara. Tot i que el seu equilibri en termes de durada és completament desigual, ja que l’apartat dedicat a la relació amb Esther suma el mateix -o més- que els altres tres junts, Desplechin dota cada episodi d’una personalitat diferent, tant a nivell d’escenificació com de ritme, però sempre sense perdre la cohesió del conjunt. Així doncs, el film aconsegueix que uns primers minuts força durs i visualment incòmodes mutin en un segon tram que sembla extret de qualsevol exponent de cinema d’espies de la Guerra Freda, per a acabar desembocant en una aparentment acolorida “teen movie” que, en realitat, ens té preparat un recorregut molt més extens i treballat. Tot plegat queda englobat sota la mirada perduda de l’adult que ho va recordant.

Precisament una de les particularitats que presenta Tres Recuerdos de Mi Juventud és la dualitat en la mirada de qui ens explica la història. El fet de ser el mateix personatge que es recorda a si mateix de jove queda molt ben plasmat a la pel·lícula, ja que explicar els fets amb tot el bagatge que el Paul adult té a sobre el fa remarcar especialment els punts dolorosos i també ingenus de la relació amb Esther; aquells que 20 anys després segueixen clavats de forma profunda. Desplechin no busca que ens identifiquem de forma completa amb el protagonista, ja que la seva història necessita ser viscuda de primera mà per a poder fer-ho, però sí que demostra esforçar-se al màxim per a comprendre els sentiments de Paul; és a dir, per a comprendre al propi Desplechin. Així doncs, el que no li falta a Tres Recuerdos de Mi Juventud és sinceritat i veracitat, per molt que en algun moment tot sembli sobredimensionar-se un pèl massa.

Aquesta naturalitat que desprèn la pel·lícula pren un mèrit més considerable quan es considera que els seus protagonistes, Quentin Dolmaire i Lou Roy-Lecollinet, són debutants en el món del cinema. El joc de seducció dels dos joves actors, el seu intercanvi de mirades, la seva passió i el seu patiment són d’aquells que surten de dins, però a la vegada es detecta aquest punt de no experiència que tant bé encaixa amb tot plegat. El contrapunt l’aporta Mathieu Amalric, que no necessita massa minuts en pantalla per a fer gala de tot el seu talent i dibuixar-nos un personatge que, tot i l’aparent normalitat inicial, poc a poc va exterioritzant el que realment porta dins seu. També en aquest sentit Tres Recuerdos de Mi Juventud mostra una forma de fer fidel als successos: escollint les cares adequades per a cada paper i cada situació, però sempre sense abandonar la cohesió general.

És evident que el cinema francès sempre ha mostrat un segell molt particular a l’hora d’explicar històries d’amor-desamor, i es pot afirmar clarament que Arnaud Desplechin n’és un dels exponents més evidents de l’actualitat. Si bé la lírica i la profunditat emotiva que es fa pal·lesa a Tres Recuerdos de Mi Juventud pot neguitejar a l’espectador menys avesat a aquest estil, no es pot negar que el film està fet des de la passió i a la vegada entregat al més pur significat de passió. És normal, doncs, que el regust final sigui agredolç: una mescla de la història d’amor adolescent que qualsevol hauria desitjat viure, però a la vegada la constatació que hi ha episodis del passat que cal superar el més aviat millor si no se’ls vol convertir en una pesada motxilla pesada constantment de les espatlles. El que deixa clar Tres Recuerdos de Mi Juventud és que hi ha algunes vivències que ho posen massa difícil per a ser oblidades.