M.A.Confidential

Non-Stop

Director: Jaume Collet-Serra

Intèrprets: Liam Neeson, Julianne Moore, Michelle Dockery, Lupita Nyong’o, Scoot McNairy, Nate Parker, Anson Mount.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2014. 100 min.

Tot i que la seva filmografia segueix combinant papers de tot tipus en qualsevol gènere, Liam Neeson s’ha convertit en tota una icona del cinema d’acció. Segurament ho ha fet sense buscar-ho en cap moment, però va ser sobretot l’estrena de la trepidant Taken (Luc Besson, 2008) on es va posar de manifest la particular potència i el gran carisma de l’actor nord-irlandès en aquest tipus d’històries. I curiosament ha estat un director català, Jaume Collet-Serra, un dels qui ha fet més per a consolidar-lo en aquesta posició. Primer va ser amb Sin Identidad, amb què Collet-Serra va fer el salt a Hollywood el 2011, i ara continua amb Non-Stop, que ha arrasat a la taquilla d’Estats Units gràcies a la seva absoluta identificació amb el thriller d’acció al més pur estil nord-americà. No ens descobrirà res de nou -al contrari, se li poden trobar desenes de referents-, però exerceix la seves funcions amb ofici i eficàcia, que no és poc.

I parlo de “les seves funcions” perquè en un film d’aquestes característiques no podem oblidar que els objectius acostumen a ser força evidents: generar un clima de tensió que vagi creixent poc a poc, i gestionar-lo perquè l’espectador arribi al desenllaç sense desviar la mirada de la pantalla. Els personatges complexes, el guió elaborat i els diàlegs profunds no entren dins de les seves prioritats. I, en efecte, Non-Stop no n’és una excepció, especialment pels buits argumentals i òbviament la credibilitat global de l’acció, però carregar-se una pel·lícula com aquesta amb tals motius és com criticar un defensa perquè no marca gols. Així doncs, posem-nos en situació: l’hora i mitja llarga de viatge aeri que ens proposa Jaume Collet-Serra resulta trepidant, no només per la contundència de les escenes d’acció, sinó per com desafia la capacitat de deducció de l’espectador, i portar-lo d’una banda a l’altra per a identificar els culpables.

La gran virtut de Non-Stop és precisament aquesta, que en el fons amaga una estructura clàssica de “Cluedo”, posant el culpable a la vista des del principi, però plantejant una sèrie de dificultats per a desemmascarar-lo. Això posa al mateix nivell el protagonista i el públic, i ens anima a acompanyar-lo en la seva missió. Tots sabem que això comporta un guió trampós, amb falses aparences i pistes enganyoses, i que amaga o revela la informació quan ho necessita; i lluny de criticar-ho, el que hem de fer és acceptar el repte. La pel·lícula i els seus “dolents” sempre van un pas per davant nostre, però aquesta és la gràcia. També ho és l’estereotipatge dels personatges tan típic en aquests casos, començant pel propi protagonista, un antiheroi de comportaments i mètodes moralment qüestionables, i traumatitzat pels errors del passat, i seguint amb una sèrie de secundaris que s’encarreguen de donar joc a tota la història.

Com ja he destacat al principi, la invitació a seguir aquest joc s’accepta molt més fàcilment si el nostre guia és Liam Neeson. Amb 62 anys, segueix sense decebre gens ni mica i demostra un cop més que tan sols la seva presència ja és motiu per anar a veure una pel·lícula així. A Non-Stop, mostra una intensitat enorme de principi a fi tot i portar el pes del film pràcticament en solitari, amb una gran solvència en les escenes d’acció i a la vegada desprenent un cop més una empatia molt especial. I si Neeson es reafirma com una aposta guanyadora, contràriament sobta la presència de Julianne Moore en un paper que acaba resultant molt més intranscendent del que la categoria de l’actriu feia esperar. La sensació és que la seva presència bàsicament vol augmentar el prestigi del repartiment, on també hi és la recentment oscaritzada Lupita Nyong’o, tot i que té un protagonisme pràcticament nul.

Podria ser perfectament una integrant de la saga Speed o una seqüela més d’Aeropuerto, o ens podrien dir que el protagonista és el mateix de Taken i ens ho creuríem perfectament. En resum, queda clar que Non-Stop és un film molt semblant a molts d’altres que ja hem vist, cosa que el fa previsible dins de la seva condició, però no per això menys apreciable si el que busquem és augmentar pulsacions i gaudir d’un “blockbuster” eficaç. Llàstima, això sí, que Jaume Collet-Serra no sigui especialment transgressor darrere la càmera, i que fins i tot acusi certa precipitació en els minuts finals, on la brusquedat del muntatge i la inutilitat dels últims diàlegs dóna a entendre que no sabia molt bé com tancar el film. Són més detalls d’imperfecció que, de sumar-los tots, potser castigarien massa una pel·lícula que, en realitat, resol amb força destresa el seu repte d’entretenir-nos durant una bona estona.