M.A.Confidential

LA LLEGADA

Posted by Martí on 19 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: alienígenes, amy adams, Arrival, ciència ficció, Denis Villeneuve, Forest Whitaker, jeremy renner, Mark O'Brien, michael stuhlbarg, thriller. Deixa un comentari

Arrival

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker, Michael Stuhlbarg, Mark O’Brien, Tzi Ma, Nathaly Thibault, Pat Kiely

Gènere: Ciència ficció, thriller. USA, 2016. 115 min.

Dotze naus extraterrestres han arribat a la Terra i s’han quedat estàtiques sobre diferents punts del planeta. Davant el que semblen intents per a comunicar-se amb els humans, la Dra. Louise Banks, possiblement la lingüista i traductora més experimentada del món, és cridada per a ajudar a entendre perquè aquests extraterrestres han arribat de cop i quines són les seves intencions. Un cop arribada a una de les localitzacions, la Dra. Banks haurà de treballar juntament amb el físic Ian Donnelly per a trobar una resposta abans que l’exèrcit decideixi atacar les naus.

A vegades la veritable grandesa d’una pel·lícula no es percep o es fa present tan sols durant el seu visionat, sinó que es va coent poc a poc durant els dies posteriors. En el cas de La Llegada, aquesta doble experiència es materialitza exactament així: l’atmosfera i l’emotivitat de la pel·lícula t’inunda mentre ets assegut a la butaca del cine, però les seves múltiples vessants segueixen desenvolupant-se a nivell mental un cop acabada. I és llavors quan un s’adona de tota la riquesa que conté el film de Denis Villeneuve, que possiblement es consagra, ara sí, com el director més complet de la dècada que vivim. El director canadenc impressiona per la gran elegància visual i la textura que imprimeix a les imatges, però evita acomodar-se en una mentalitat de “blockbuster” de ciència ficció qualsevol. La vessant més introspectiva que planteja a partir de cert moment duu la dimensió de La Llegada molt més enllà quan menys ens ho esperem.

NO CULPES AL KARMA DE LO QUE TE PASA POR GILIPOLLAS

Posted by Martí on 15 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Alba Galocha, Álex García, comèdia, David Verdaguer, Jordi Sánchez, Laura Norton, Maria Ripoll, No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas, Verónica Echegui. Deixa un comentari

No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas

Directora: Maria Ripoll

Intèrprets: Verónica Echegui, Álex García, David Verdaguer, Alba Galocha, Jordi Sánchez, Cecilia Freire, Elvira Mínguez

Gènere: Comèdia. Espanya, 2016. 95 min.

La vida no li posa les coses fàcils a la Sara: la seva botiga d’articles elaborats amb plomes no té clients, el seu nòvio Roberto marxa un any a París per una oportunitat de feina, el seu pare marxa a viure amb ella en descobrir que la mare l’enganya i la seva germana petita Lu també s’instal·la a casa seva perquè no té on anar. Per acabar-ho de rematar, la Sara descobreix que Lu està compromesa amb el seu amor platònic d’infància. La Sara creu que tot plegat és cosa del karma, però poc a poc alguns indicis semblen apuntar a una possible millora de les coses.

Avui dia, no hi ha “best-seller” per a adolescents que no tingui la seva adaptació cinematogràfica, amb la consciència que tots aquests lectors es convertiran en espectadors. Però en territori espanyol no s’hi troben jocs de la fam, divergències, corredors de laberints i d’altres, sinó que s’aposta pel to més naïf, immadur i festiu d’obres com No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas, la novel·la de Laura Norton que Maria Ripoll ha dut ara a la gran pantalla. La història no amaga les seves prioritats des d’un bon principi: amors, desamors, anades, vingudes i, per sobre de tot, un embolic darrere l’altre. Una fórmula que busca la identificació i complicitat per part del citat públic objectiu adolescent, però que òbviament resultarà una mica massa lleugera per a segons quin espectador no massa informat del què va a veure.

SULLY

Posted by Martí on 11 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Aaron Eckhart, Anna Gunn, Autumn Reeser, Chesley Sullenberger, clint eastwood, drama, Laura Linney, Sam Huntington, Sully, tom hanks. Deixa un comentari

Sully

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Tom Hanks, Aaron Eckhart, Laura Linney, Anna Gunn, Autumn Reeser, Sam Huntington, Jerry Ferrara

Gènere: Drama. USA, 2016. 95 min.

El 15 de gener de 2009, el vol 1549 de US Airways s’enlaira des de l’aeroport de La Guardia de Nova York i rep l’impacte d’un grup d’aus que deixen inservibles els dos motors de l’avió. Davant aquesta situació límit, el capità Chesley Sullenberger, conegut com a “Sully”, comprova que la millor opció que tenen de sobreviure és fer un aterratge al riu Hudson. Després de completar la maniobra amb èxit, Sully és considerat tot un heroi, però alguns òrgans com la Junta Nacional de Seguretat del Transport no ho veuen igual, i posen en dubte que la decisió del capità fos la més encertada.

La construcció de l’heroi americà a partir d’una figura anònima és un procés que sempre ha format part de la societat d’Estats Units, necessitada de figures que l’enorgulleixin i en les quals emmirallar-se. Clint Eastwood ja va abordar el concepte fa any i mig a El Francotirador i no ens va fer tirar coets amb el resultat, però quan semblava que Sully podria ser una bona revàlida, el veredicte no ha estat gaire més satisfactori. El film és un interessant testimoni dels fets d’aquell 15 de gener de 2009 i de la investigació que se’n va dur a terme les setmanes següents, i a la vegada ens fa una presentació més íntima de qui en va ser el gran protagonista, el capità Chesley “Sully” Sullenberger, però Eastwood no realitza una declaració prou potent que porti la història una mica més enllà. Tot queda en una extrema correcció que, sincerament, fa sortir del cinema amb un punt de decepció.

QUE DIOS NOS PERDONE

Posted by Martí on 9 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: antonio de la torre, drama, Javier Pereira, José Luis García Pérez, Luis Zahera, Mónica López, policíac, Que Dios nos Perdone, Roberto Álamo, Rodrigo Sorogoyen, thriller. Deixa un comentari

Que Dios nos Perdone

Director: Rodrigo Sorogoyen

Intèrprets: Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Javier Pereira, Luis Zahera, José Luis García Pérez, Mónica López, María Ballesteros

Gènere: Thriller, policíac, drama. Espanya, 2016. 125 min.

L’inspector de policia Alfaro és a punt de ser expulsat del cos degut a una baralla interna on va deixar ferit un company en plena comissaria, però en els pocs dies que li queden en actiu inicia la investigació d’un assassinat d’una dona gran en ple centre de Madrid. Juntament amb l’inspector Velarde, molt més meticulós i reservat que ell, miren de descobrir l’autor del crim tot i la falta de proves. Sembla un cas puntual, però tot canvia quan al cap de poc es produeix una altra mort en condicions molt semblants.

No seria estrany que 2016 es recordés com l’any daurat del thriller espanyol. I és que, en tan sols dos mesos, el gènere s’ha adjudicat un autèntic ‘hat-trick’ gràcies a la fúria i cruesa de Tarde para la Ira, l’elegant astúcia d’El Hombre de las Mil Caras, i ara Que Dios nos Perdone com a complement perfecte. La segona pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen parteix d’una base narrativa relativament més convencional -trama d’assassinats en sèrie i parella policíaca darrere el cas- però focalitza la seva essència en l’autenticitat; és a dir, en la imperfecció. A les seves imatges no hi ha lloc per l’estètica “perquè sí”, ni tampoc hi trobem personatges que marquin un paradigma de comportament. La de Que Dios nos Perdone és, per sobre de tot, una història propera, que respira el mateix aire i trepitja el mateix terra que nosaltres, i per això és tan fàcil enganxar-se a ella des del primer minut.

ELLE

Posted by Martí on 7 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Anne Consigny, Charles Berling, drama, Elle, Isabelle Huppert, Laurent Lafitte, Paul Verhoeven, thriller. Deixa un comentari

Elle

Director: Paul Verhoeven

Intèrprets: Isabelle Huppert, Laurent Lafitte, Anne Consigny, Charles Berling, Virginie Efira, Judith Magre, Christian Berkel

Gènere: Drama, thriller. França, 2016. 130 min.

Michèle, una empresària d’èxit, és assaltada i violada a casa seva per un home encaputxat. Tot i la violència de l’atac, la seva reacció és estranyament continguda. El primer dia que ho explica als seus amics, amb tota la tranquil·litat del món, assegura que no pensa posar cap denúncia i que seguirà amb la seva vida de forma natural. No obstant, el caràcter de Michèle i la seva relació amb les persones que l’envolten comença a canviar poc a poc.

El dia que Paul Verhoeven va decidir posar-se a fer pel·lícules, tenia molt clar que la seva tasca havia de remoure d’una forma o altra la realitat de l’espectador i trencar-li els esquemes. I no es pot negar que, amb més o menys fortuna en el resultat final, el director holandès ho va aconseguir repetidament durant les seves dècades daurades dels 80 i els 90. Ara, després d’una pírrica collita durant el segle XXI que es redueix a la notable El Libro Negro, Verhoeven ens deixa anar una nova i inesperada bufetada amb Elle, un thriller provocador i incòmode amb el qual apunta al costat més obscur de la societat actual, on sembla que la racionalitat ha deixat de ser un factor dominant. Amb unes considerables dosis de mala llet i exposant-nos contínuament a comportaments difícils d’acceptar així com així, el film ens fa retrobar amb la cara més provocadora del director.

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS

Posted by Martí on 4 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Alberto Rodríguez, Carlos Santos, drama, Eduard Fernández, El Hombre de las Mil Caras, Emilio Gutiérrez Caba, José Coronado, Luis Roldán, Marta Etura, thriller. Deixa un comentari

El Hombre de las Mil Caras

Director: Alberto Rodríguez

Intèrprets: Eduard Fernández, José Coronado, Carlos Santos, Marta Etura, Emilio Gutiérrez Caba, Luis Callejo

Gènere: Drama, thriller. Espanya, 2016. 120 min.

Després que una crisi derivada del cas GAL el deixi pràcticament a la ruïna, Francisco Paesa, antic agent secret del govern espanyol, rep una petició d’ajuda de l’exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, que necessita amagar 1.500 milions de pessetes de diner públic. Davant l’oportunitat de guanyar un milió de dòlars per la seva tasca, i a més a més de poder venjar-se del govern, Paesa idea un complex pla per a col·locar els diners i a la vegada ajudar Roldán a amagar-se de la policia espanyola.

Si hi ha una imatge recurrent a El Hombre de las Mil Caras, aquesta és la de Francisco Paesa (Eduard Fernández) sol, pensatiu, seriós, encenent un cigarret i dirigint la seva mirada cap un punt llunyà. L’escena, que es repeteix ben bé quatre o cinc vegades, encaixa perfectament amb una de les frases que Luis Roldán (Carlos Santos) deixa anar durant la pel·lícula: “me gustan los hombres de pocas palabras; se dedican a pensar, mientras los otros no paramos de hablar y hablar”. I és que aquest és exactament el perfil de Paesa, un home que fins ara s’havia mantingut a l’ombra de la història recent de la política espanyola, però que el director Alberto Rodríguez ha decidit posar en primer pla per a mostrar-nos la rellevància que van tenir les seves accions durant els anys 90. Vista la pel·lícula, no hi ha cap dubte que era un personatge digne de ser conegut.

DOCTOR EXTRAÑO

Posted by Martí on 2 de Novembre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Benedict Cumberbatch, còmic, Chiwetel Ejiofor, Doctor Strange, Mads Mikkelsen, Marvel, michael stuhlbarg, Rachel McAdams, Scott Derrickson, superherois, tilda swinton. Deixa un comentari

Doctor Strange

Director: Scott Derrickson

Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Chiwetel Ejiofor, Rachel McAdams, Mads Mikkelsen, Tilda Swinton, Benjamin Bratt, Michael Stuhlbarg, Scott Adkins

Gènere: Fantàstic, còmic, acció. USA, 2016. 115 min.

La vida del neurocirugià Stephen Strange, el millor de la seva especialitat, canvia per complet quan pateix un espectacular accident de cotxe que el deixa sense moviment a les mans. Tot i que els metges fan tot el que poden, el Dr. Strange veu que no podrà tornar a operar amb l’estat amb què li han quedat les mans. És per això que, després que un antic pacient en parlés, se’n va al peu de l’Himàlaia a una comunitat espiritual anomenada Kamar-Taj. Allà, una mestra a qui anomenen l’Anciana li mostrarà un món i uns poders en què el Dr. Strange no havia cregut mai.

El martelleig de Marvel cada vegada que estrena una de les pel·lícules del seu univers cinematogràfic (MCU) està sent especialment intens des de fa un parell d’anys, però un cop vistos els resultats més recents hi ha el perill que se li acabi girant en contra. Ni Capitán América: Civil War era “la millor pel·lícula de Marvel fins el moment”, ni X-Men: Apocalipsis era “el punt àlgid de la saga”, ni ara Doctor Extraño ha estat “una experiència visual mai vista”. Si bé és cert que explora nous camins –dins de l’univers Marvel, s’entén– en matèria d’efectes especials i de tractament de la relació espai-temps, aquesta introducció d’un nou superheroi torna a caure en les mancances ja vistes en algunes antecessores seves. L’argument es limita a complir i la falta de rellevància global ho redueix tot a la bona estona que fa passar, sense arribar gaire més enllà.

UN MONSTRUO VIENE A VERME

Posted by Martí on 30 d'Octubre de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: A Monster Calls, drama, fantàstic, Felicity Jones, Geraldine Chaplin, Juan Antonio Bayona, Lewis MacDougall, liam neeson, Sigourney Weaver, Toby Kebbell, Un Monstruo Viene a Verme. Deixa un comentari

A Monster Calls

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Lewis MacDougall, Sigourney Weaver, Felicity Jones, Liam Neeson, Toby Kebbell, Geraldine Chaplin, James Melville

Gènere: Drama, fantàstic. Espanya, 2016. 105 min.

Amb només 12 anys, Connor té una vida força complicada degut a la greu malaltia de la seva mare, la difícil relació amb la seva àvia i el maltractament que rep a l’escola. Això fa que sovint se li repeteixi el mateix malson, i que visqui sota un patiment i una ràbia constant. Una nit, mentre està dibuixant a la seva habitació, se li apareix un monstre sortit de l’arbre que hi ha alturó de davant de la seva finestra, i li diu que li explicarà tres històries amb les quals entendrà una mica millor què li passa.

Si hi ha una virtut que es pot destacar de Juan Antonio Bayona com a director, és que és un gran narrador d’històries. No només mitjançant el que seria pròpiament el guió, sinó dotant de contingut cadascuna de les seves escenes, de mode que els detalls, els enquadraments, els formes i els colors ens aportin informació sobre els personatges. A Un Monstruo Viene a Verme, aquest caràcter artesà del director català, en què cada pla rep una cura especial, adopta el seu màxim esplendor per a introduir-nos en una ment infantil que es veu abocada de forma prematura a una sèrie de pors i inseguretats de gran transcendència. No obstant, la pel·lícula també conté de forma especialment subratllada aquella vessant amb la qual Bayona no pot evitar perjudicar el resultat final de les seves obres: l’excés melodramàtic i la manca de subtilesa amb l’espectador.

FESTIVAL DE SITGES 2016 – Crònica (part IV)

Posted by Martí on 26 d'Octubre de 2016

Posted in: Sitges 2016. Tagged: 31, Anguish, Arrival, Festival de Sitges 2016, Grave (Raw), I Am Not a Serial Killer, Sitges 2016, The Limehouse Golem, The Neon Demon. Deixa un comentari

Última ració del menú que vam poder degustar al Festival de Sitges durant nou dies de “non-stop”. I no per ser l’últim és el pitjor, sinó tot el contrari, ja que hi trobem dues de les pel·lícules més destacades del festival (probablement la millor que s’hi ha pogut veure), i també una de les més controvertides. A banda de la col·laboració del Breixo, també la Susana ha volgut aportar-hi el seu granet d’arena, encara que sigui per deixar per terra una de les propostes més fluixes. Ens veiem a Sitges 2017!

Arrival (Denis Villeneuve, 2016)

Serà Arrival la gran pel·lícula de ciència-ficció dels últims anys? Sens dubte té potencial de sobra perquè així sigui, però també és veritat que la seva naturalesa corre el perill de xocar amb les expectatives del gran públic. La nova pel·lícula de Denis Villeneuve, probablement el director més complet de l’actualitat, impressiona per la seva gran elegància visual i la textura amb què construeix l’atmosfera de cada escenari de l’acció, però a la vegada busca una sorprenent introspecció cap dos elements tan propis de la nostra espècie com són el llenguatge i la memòria.

Arrival parteix d’un plantejament de ciència-ficció tan recurrent com la invasió al·lienígena, però el director canadenc demostra que la història no serà usual quan posa de protagonista una experta lingüista que haurà de desxifrar les raons per les quals aquests éssers han arribat a la Terra. Tot i que el film va en contra de molts convencionalismes, Villeneuve sap com tenir-nos expectants i arrapats a la butaca en tot moment, revelant poc a poc el veritable propòsit de la història. A pesar que el tram final té algun detall discutible, i que globalment requereix certa digestió posterior, Arrival està destinada a quedar-se al cap de l’espectador durant una bona temporada. (Martí)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2016 – Crònica (part III)

Posted by Martí on 23 d'Octubre de 2016

Posted in: Sitges 2016. Tagged: Detour, Dog Eat Dog, Festival de Sitges 2016, Sitges 2016, Swiss Army Man, The Eyes of my Mother, The Wailing, Train to Busan. Deixa un comentari

Penúltima ració de la collita del Festival de Sitges, aquest cop amb les guanyadores a Millor Pel·lícula i Millor Direcció, així com un parell de les eleccions més desafortunades que vem fer en aquesta edició del festival. De nou, la sempre particular visió del Breixo complementa les pel·lícules vistes per un servidor.

The Eyes of My Mother (Nicolas Pesce, 2016)

Esta película corta (76 minutos) recuerda poderosamente a una vista también el año pasado en Sitges: The Boy. Ambas son estudios pausados sobre la psique dañada de sociópatas en la América más rural y aislada. Donde aquella funcionaba gracias al realismo extremo y a una lenta acumulación que explotaba únicamente en el clímax, The Eyes of my Mother opta por ir dejando caer giros despreocupadamente cada diez minutos, con el ritmo de un metrónomo tranquilo pero constante.

Eso hace que el proceso que lleva a la conversión en asesino en serie sea aquí un poco más inverosímil que en el primer caso y también que algunas de las consecuencias de los giros no se exploren tanto como cabría esperar por falta de tiempo… Pero todo se termina perdonando, porque esa tendencia tan poco indie a buscar el impacto hace la película mucho más entretenida, sorprendente e incluso pulp de lo que parecía en un principio. (Breixo)

Continue Reading