M.A.Confidential

Elle

Director: Paul Verhoeven

Intèrprets: Isabelle Huppert, Laurent Lafitte, Anne Consigny, Charles Berling, Virginie Efira, Judith Magre, Christian Berkel

Gènere: Drama, thriller. França, 2016. 130 min.

El dia que Paul Verhoeven va decidir posar-se a fer pel·lícules, tenia molt clar que la seva tasca havia de remoure d’una forma o altra la realitat de l’espectador i trencar-li els esquemes. I no es pot negar que, amb més o menys fortuna en el resultat final, el director holandès ho va aconseguir repetidament durant les seves dècades daurades dels 80 i els 90. Ara, després d’una pírrica collita durant el segle XXI que es redueix a la notable El Libro Negro, Verhoeven ens deixa anar una nova i inesperada bufetada amb Elle, un thriller provocador i incòmode amb el qual apunta al costat més obscur de la societat actual, on sembla que la racionalitat ha deixat de ser un factor dominant. Amb unes considerables dosis de mala llet i exposant-nos contínuament a comportaments difícils d’acceptar així com així, el film ens fa retrobar amb la cara més provocadora del director.

Pocs cineastes s’atrevirien a obrir la seva pel·lícula amb l’escena d’una violació, en qüestió de pocs segons i sense cap mena d’escalfament previ, però Verhoeven ens ho planta als morros conscient que ens enganxa en fred, quan la nostra ment encara està en procés d’implicació amb el film. Condicionada per aquest fet d’aquí en endavant, Elle inicia el retrat d’una dona que de seguida dóna mostres d’una actitud força particular, i que poc a poc anirem desxifrant a partir de la seva evolució individual, però sobretot mitjançant la seva relació amb la resta de personatges; els masculins, en particular. Després de lluïr-se a El Porvenir, Isabelle Huppert torna a carregar-se la pel·lícula a les espatlles amb una magnífica interpretació de Michèle, que va molt més enllà de les reaccions més òbvies en una dona a qui fa poc que acaben de violar. De la mateixa manera, el seu caràcter i les seves accions de dubtosa moralitat fan que la nostra relació amb ella sigui molt més complexa del que es podria esperar als 10 minuts de pel·lícula.

De fet, aquesta relació estranya i ambigua que adquirim amb Michèle s’estén a pràcticament tota la resta de personatges d’Elle. Paul Verhoeven demostra que vol dur a terme la seva idea a tots els efectes, de mode que construeix un col·lectiu de personatges força detestable, ja que tots deixen en evidència el pitjor de nosaltres. La hipocresia, l’engany, la falsedat, el xantatge, la ignorància, l’egoisme, la manipulació… pocs se salven de no mostrar quelcom reprovable en el seu comportament, però a la vegada és significatiu com el director els ajunta i els mostra sense propiciar que aquesta negativitat se’ls girin realment en contra, almenys de forma explícita en el si del film. Enmig d’aquest escenari, dominat per la infelicitat, Elle situa la seva protagonista com un peix a l’aigua, que fa i desfà amb la única motivació de satisfer l’instint gairebé felí -no és casualitat que visqui amb un gat negre- que li ha despertat el succés inicial.

Elle és una pel·lícula en què el propi espectador es pot preguntar en més d’una ocasió si els seus sentiments cap a la protagonista són els adequats. No oblidem que és una dona que ha iniciat la història rebent la pitjor de les agressions, però la voluntat provocadora de Verhoeven fa que la seva condició de víctima no quedi gens clara. En realitat, no és estrany que acabem veient Michèle com una espècie de “psychokiller” silenciosa i calculadora, però no perquè aquesta sigui la seva forma de venjança, sinó perquè realment és aquesta la seva personalitat. Seguint l’estela de Haneke, però amb un estil menys sec i incorporant-hi més humor negre, el director holandès posa a prova diversos cànons morals i aprofita les constants actituds menyspreables dels seus personatges per a buscar la nostra reacció. I la veritat és que, amb aquesta estratègia, Elle acaba generant un magnetisme molt particular.

El film es pot interpretar com una crítica de Paul Verhoeven cap a l’actitud impassible que predomina davant els fets i les persones que són com les que reflecteix en pantalla. I és que en la societat actual la majoria d’elles, lamentablement, s’acaben sortint amb la seva sense que el seu mal exemple se’ls giri en contra. En aquest sentit, una bona il·lustració del que vol transmetre Elle és el moment en què Michèle agafa el seu gat i li retreu, en un to mig de broma, que es quedés allà mirant i ni tan sols es molestés en intimidar una mica el seu agressor. Potser a Verhoeven no li feien falta els 130 minuts, relativament llargs per un film d’aquestes característiques, però no hi ha dubte que cal celebrar el retrobament amb ell. La seva mirada agressiva i malintencionada sempre és, i serà, un actiu molt valuós per al cinema actual.