M.A.Confidential

No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas

Directora: Maria Ripoll

Intèrprets: Verónica Echegui, Álex García, David Verdaguer, Alba Galocha, Jordi Sánchez, Cecilia Freire, Elvira Mínguez

Gènere: Comèdia. Espanya, 2016. 95 min.

Avui dia, no hi ha “best-seller” per a adolescents que no tingui la seva adaptació cinematogràfica, amb la consciència que tots aquests lectors es convertiran en espectadors. Però en territori espanyol no s’hi troben jocs de la fam, divergències, corredors de laberints i d’altres, sinó que s’aposta pel to més naïf, immadur i festiu d’obres com No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas, la novel·la de Laura Norton que Maria Ripoll ha dut ara a la gran pantalla. La història no amaga les seves prioritats des d’un bon principi: amors, desamors, anades, vingudes i, per sobre de tot, un embolic darrere l’altre. Una fórmula que busca la identificació i complicitat per part del citat públic objectiu adolescent, però que òbviament resultarà una mica massa lleugera per a segons quin espectador no massa informat del què va a veure.

A pesar d’aquesta desigualtat a l’hora de congeniar amb un tipus de públic o un altre -que d’altra banda és inevitable tenint en compte la naturalesa de la novel·la en què es basa-, No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas se les empesca per a transmetre una simpatia global gràcies a un bon grapat d’escenes ben resoltes humorísticament, i també de la bona feina de part del seu repartiment. És obvi que una trama com aquesta requereix ser vista des de fora, fugint de tot realisme estricte i sense demanar massa explicacions als personatges per les respectives decisions que prenen i deixant-se portar una mica per la superficialitat de la pel·lícula. Aquesta circumstància provoca, això sí, que costi percebre amb una mínima gravetat els entrebancs pels quals passa la protagonista, ja que un no pot evitar pensar que No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas està destinada a acabar d’una forma molt concreta per a ser fidel a si mateixa.

La pel·lícula té un avanç irregular en alguns trams. El pròleg ens introdueix a la història de Sara amb un muntatge un mica massa atropellat, mesclant estils visuals de forma un tant confusa i amb una atmosfera “instagramer” que tira un pèl enrere, però el film millora quan l’acció arrenca de veritat. No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas funciona molt millor per la forma amb què es resolen diverses escenes o diàlegs, que no pas per un avanç narratiu que al final acaba sent massa arbitrari. Sobresurten escenes com el dinar familiar, que s’acaba convertint en un efectiu “running gag” per a la pel·lícula, o qualsevol altre moment on hi aparegui Jordi Sánchez fent l’idiota en el paper del pare de Sara. En realitat, la inclusió de personatges secundaris com ell, l’amiga Inma o el visitant estranger amb permanent cara de “què pinto jo aquí” aporten un punt humorístic que rarament sol fallar.

Aquest fet és força simptomàtic respecte el paper de Verónica Echegui, a qui la pel·lícula se li fa una mica llarga per a dur el pes durant tota l’estona. La seva continua inseguretat, els constants canvis de parer i el seu cap ple de pardals fan entrar ganes d’agafar-la per la solapa i demanar-li que es decideixi d’una vegada. En realitat, la sensació és que per culpa d’això el tram final de No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas dóna massa voltes, duent alguns personatges i el seus “ara sí, ara no” una mica massa enllà, i de forma cada vegada menys creïble. En tot cas, és evident que la història és força autoconscient del seu objectiu, encara que això sacrifiqui qualsevol voluntat de ser veritablement trencadora o gamberra; i per si no quedava clar, la última escena ho confirma sense cap mena de vergonya, mentre alguns no podem evitar posar-nos les mans al cap.

No dubto que No Culpes al Karma de lo que te Pasa por Gilipollas sap parlar el mateix llenguatge dels lectors que han devorat la novel·la, i que entre aquest públic fins i tot hi haurà algú que es veurà reflectit en la història, però per als qui som incapaços d’implicar-nos a aquest nivell, sempre ens quedaran les rialles que el film ens ha aixecat en el seu transcurs. I és que a pesar de la seva narrativa relativament lleugera i la ingenuïtat del seu pretès missatge final, no hi ha dubte que de simpatia no n’hi falta.