M.A.Confidential

Que Dios nos Perdone

Director: Rodrigo Sorogoyen

Intèrprets: Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Javier Pereira, Luis Zahera, José Luis García Pérez, Mónica López, María Ballesteros

Gènere: Thriller, policíac, drama. Espanya, 2016. 125 min.

No seria estrany que 2016 es recordés com l’any daurat del thriller espanyol. I és que, en tan sols dos mesos, el gènere s’ha adjudicat un autèntic ‘hat-trick’ gràcies a la fúria i cruesa de Tarde para la Ira, l’elegant astúcia d’El Hombre de las Mil Caras, i ara Que Dios nos Perdone com a complement perfecte. La segona pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen parteix d’una base narrativa relativament més convencional -trama d’assassinats en sèrie i parella policíaca darrere el cas- però focalitza la seva essència en l’autenticitat; és a dir, en la imperfecció. A les seves imatges no hi ha lloc per l’estètica “perquè sí”, ni tampoc hi trobem personatges que marquin un paradigma de comportament. La de Que Dios nos Perdone és, per sobre de tot, una història propera, que respira el mateix aire i trepitja el mateix terra que nosaltres, i per això és tan fàcil enganxar-se a ella des del primer minut.

La història combina un context històric real (estiu de 2011 a Madrid: onada de calor + moviment 15M encara latent + visita del Papa a la ciutat) amb la trama fictícia relacionada amb l’assassí d’ancianes i la seva persecució policial. No obstant, la integració no té fissures gràcies a la naturalitat amb què Rodrigo Sorogoyen retrata els diferents elements que composen el guió. Que Dios nos Perdone és una pel·lícula on no hi ha elements falsejats, i on tot se’ns mostra tal com raja. El cos de policia és totalment auster, amb cotxes sense aire condicionat i màquines cutres de vending a les seves oficines; els agents tenen l’aparença menys professional del món, sempre vestits de qualsevol manera, suats i escollint el bar menys apetitós de tot el barri per fer la seva pausa; i la major part de l’acció té lloc en escenaris poc cuidats i sense cap mena d’encant. Tot plegat recorda lleugerament a la sensació que produïa Seven, tot i que aquí el to és menys obscur i la pluja és substituïda per la calor sufocant de Madrid.

En aquesta tendència “poc agraciada” que segueixen tots els elements que apareixen a Que Dios nos Perdone, els dos protagonistes n’ocupen el nucli. Són com la nit i el dia, no mostren cap mena de complicitat i majoritàriament només es preocupen per ells mateixos, però Sorogoyen aconsegueix construir una relació molt particular entre els dos; i és aquest el que acaba sent el veritable motor de la pel·lícula. Si Roberto Álamo imposa com ningú gràcies a un agent Alfaro que és tot impuls, múscul i força bruta, Alberto de la Torre ho contraresta amb tota la fredor, la meticulositat i també l’opacitat emocional que presenta l’agent Velarde. Però aquesta no és una complementació d’aquelles de manual de “buddy movie” policíaca, sinó que el film ens dóna suficients raons per detestar-los, i molt, a ells dos, quan se suposa que hauríem d’estar de part seva. Un cop els coneixem i veiem la seva situació personal, no és estrany pensar que, de no haver estat policies, és molt probable que la seva vida fos bastant problemàtica.

La intenció amb la qual Que Dios nos Perdone busca equiparar el perfil psicològic dels policies amb el de l’assassí demostra la voluntat de Rodrigo Sorogoyen de fugir de qualsevol etiqueta marcada de bons i dolents. És evident que qui es dedica a carregar-se dones velles i indefenses va molt més enllà que segons quins comportaments pertorbats puguin tenir els altres personatges, però queda clar que la distància que els separa no és massa àmplia. En tot cas, el pes narratiu que aporten els dos policies és en tot moment molt més atractiu, i per aquest motiu Que Dios nos Perdone passa per un cert entrebanc quan decideix canviar el seu punt de vista i advoca per ser més explícita. Tot i que aquí Sorogoyen segueix creant bons moments de tensió, l’acció ens descol·loca i es torna un pèl imprecisa, i fins i tot certs fets d’enorme importància succeeixen de forma tan sobtada que costen d’assimilar.

A pesar d’aquests petits alts i baixos, juntament amb algun detall de guió que es podria discutir respecte algun personatge, Que Dios nos Perdone sap concloure el seu camí de forma notable i també coherent. A banda de la seva solidesa com a thriller policíac, amb bon ritme i sense cap pudor a l’hora de mostrar el que faci falta, la pel·lícula va llançant puntualment petites píndoles que fan referència al seu títol, ja que és evident que l’Església no surt massa ben parada de la història. Tot sorgeix bàsicament de la interpretació de certs detalls, però no hi ha dubte que Sorogoyen dispara subtilment cap al suposat comportament exemplar dels qui representen aquesta entitat. Més enllà d’aquests aspectes, el que millor pot explicar el títol de Que Dios nos Perdone és l’enfoc que el film acaba fent sobre la redempció; sobre aquelles persones que mereixen una nova oportunitat, a pesar de tot. En aquest sentit, a Déu -o qui sigui- se li ha girat força feina.