M.A.Confidential

Sully

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Tom Hanks, Aaron Eckhart, Laura Linney, Anna Gunn, Autumn Reeser, Sam Huntington, Jerry Ferrara

Gènere: Drama. USA, 2016. 95 min.

La construcció de l’heroi americà a partir d’una figura anònima és un procés que sempre ha format part de la societat d’Estats Units, necessitada de figures que l’enorgulleixin i en les quals emmirallar-se. Clint Eastwood ja va abordar el concepte fa any i mig a El Francotirador i no ens va fer tirar coets amb el resultat, però quan semblava que Sully podria ser una bona revàlida, el veredicte no ha estat gaire més satisfactori. El film és un interessant testimoni dels fets d’aquell 15 de gener de 2009 i de la investigació que se’n va dur a terme les setmanes següents, i a la vegada ens fa una presentació més íntima de qui en va ser el gran protagonista, el capità Chesley “Sully” Sullenberger, però Eastwood no realitza una declaració prou potent que porti la història una mica més enllà. Tot queda en una extrema correcció que, sincerament, fa sortir del cinema amb un punt de decepció.

La sensació que deixa Sully és que, o bé els fets i el personatge no tenien una dimensió suficient per a fer-ne una pel·lícula amb entitat pròpia, o bé Eastwood no ha sabut treure més suc del principal conflicte que planteja la història. I és que els diferents elements que formen el film queden un pèl curts a l’hora d’assolir els seus respectius objectius. D’una banda, la recreació de l’aterratge al riu és acurada i realista, però no impressiona, no et fa vibrar ni t’introdueix dins de l’avió. Tampoc s’entén massa la decisió d’Eastwood de repetir-nos la seqüència sencera dues vegades, sobretot perquè la segona no aporta cap novetat rellevant, més enllà d’oferir un punt de vista diferent en algunes parts. D’altra banda, el seguiment posterior a Sully i el seu copilot durant la investigació on es posa en dubte la seva reacció en ple vol no acaba de transmetre tota la rotunditat que pretén.

De la mateixa manera que exposa la citada creació d’un heroi per als ciutadans, Sully també evidencia la voluntat de desmuntar aquest heroi per part dels qui en poden sortir amb la imatge (o la butxaca) danyada. En aquests casos, és millor un cap de turc que carregui amb la culpa, que no pas un heroi a la lleugera. La pel·lícula manté cert suspens en la resolució d’aquesta polèmica, però aquesta té lloc de forma massa òbvia, i sense un excessiu impacte emocional. Clint Eastwood busca la reivindicació del factor humà, de la necessitat de raonar i analitzar mínimament les opcions davant una decisió crítica, i ho enfronta a l’exactitud i les matemàtiques fredes amb què treballen les màquines. Ara bé, no deixa de ser contradictori que la forma de mostrar-ho a Sully sigui tan sòbria i desproveïda de passió, sense que la tonalitat de la pel·lícula s’adapti a cada moment.

Un dels símptomes d’aquesta poca emotivitat de Sully és, sense anar més lluny, l’actuació de Tom Hanks. Els qui esperin una rèplica del carisma i lideratge que mostrava, per exemple, a Capitán Phillips, quedaran decebuts. Tot i que la seva caracterització com a Sully està perfectament aconseguida, la interpretació de Hanks és força plana, bàsicament perquè no hi ha escenes on puguem copsar realment la personalitat del personatge. Fins i tot les trucades a la seva dona (per cert, calia contractar Laura Linney per només tres escenes idèntiques de dona-que-agafa-el-telèfon?) resulten fredes, com si res hagués passat. Passa una cosa semblant amb Aaron Eckhart, qui bàsicament es dedica a acompanyar Sully, però que almenys aporta l’únic apunt humorístic per a tancar la pel·lícula. Globalment, els personatges no ofereixen gaires matisos, i la seva evolució de principi a fi és escassa.

És complicat parlar d’una mala pel·lícula de Clint Eastwood, bàsicament perquè el talent darrere la càmera el manté i s’agraeixen les seves dosis de classicisme, però sí que cal lamentar el nivell de qualitat mitja en què s’ha estancat el director els últims anys. És cert que Sully no presenta cap defecte en el relat dels fets, i que consumeix la seva hora i mitja sense que l’interès trontolli en cap moment; ara bé, la sensació de “bé, i prou” no és massa satisfactòria veient els actius amb què es presentava la pel·lícula. Falta la imatge que ens remogui, el diàleg que ens provoqui o un veritable cop de puny a la taula. Un detall curiós, però significatiu: Eastwood aprofita que la història va tenir lloc l’any 2009 per a inserir un “auto-cameo” en forma de cartell de Gran Torino, però el somriure que provoca el moment de la seva detecció es trenca quan ens adonem que, en realitat, aquella va ser la última pel·lícula en què el director ens va deixar realment marcats. I ja fa massa temps d’això.