M.A.Confidential

American Sniper

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Bradley Cooper, Sienna Miller, Luke Grimes, Jake McDorman, Kyle Gallner, Keir O’Donnell

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2014. 130 min.

Potser no és del tot just exigir sempre obres mestres als grans directors de la història del cine, però el cert és que l’etapa de desencís a la qual ens ha acostumat Clint Eastwood en els últims sis o set anys comença a allargar-se una mica massa. Des de Gran Torino –que casualment (o no?) és la última pel·lícula dirigida per ell on també era protagonista davant la càmera–, les propostes del director californià segueixen atesorant bona part del seu talent darrere la càmera, però deixen la preocupant sensació que no perduraran massa temps a la nostra memòria. Ara, tot i les esperances dipositades perquè apaivagués aquesta tendència, la història s’ha repetit amb El Francotirador. El nou gir de Clint Eastwood cap el gènere bèl·lic –l’últim va ser aquell magnífic duet dedicat a la batalla d’Iwo Jima– funciona a nivell de factura tècnica, però presenta una alarmant falta d’emotivitat.

El Francotirador arribava precedida de numeroses crítiques que lamentaven un to excessivament patriòtic davant la intervenció de l’exèrcit dels Estats Units a Iraq, provocada pels atemptats de l‘11-S. No obstant, si bé és cert que Eastwood no dóna masses mostres de voler discutir els motius i suposats èxits del seu protagonista, resulten força més alarmants les constants mitges tintes que es detecten a la narració. La presentació i l’evolució del personatge de Chris Kyle és neutra i poc elaborada, de manera que mai tenim la sensació d‘arribar a conèixe’l del tot ni, per tant, de saber exactament els motius que l’empenyen a fer el que fa. El “tot per la pàtria” que entona de forma reiterada és significatiu, però no es recolza en res més; és així perquè sí. Eastwood explica les contradiccions en què cau el protagonista, però sempre de passada i de forma poc rellevant per al conjunt.

La pel·lícula, inspirada en la biografia del seu protagonista, combina les missions militars de Kyle a l’Iraq amb els períodes que intermedis que passa amb la seva família a Estats Units, i mostra els conflictes que afloren degut a aquesta dicotomia; centrats especialment en qui ho ha de patir més, la seva dona. El problema és que El Francotirador no va més enllà de la simple exposició, i que a l’hora de la veritat, el comportament dels personatges no sembla tan afectat per tot el que passa. Això contribueix a que el rumb dramàtic de la pel·lícula sigui pla, fet que afecta sobretot a la relació que establim amb els personatges: ni fu ni fa. En canvi, sí que se’n salven els trams d’acció bèl·lica, on Eastwood demostra que als 84 anys sap dirigir amb tot el nervi i l’atreviment que es requereix en aquest gènere. Aquí, el ritme i la brillant construcció d’algunes escenes revalora el conjunt.

Com era d’esperar, Clint Eastwood no s’enfanga de forma explícita en termes polítics o socials, però és evident que a El Francotirador es detecta més d’un tret significatiu de la mentalitat d’Estats Units. D’una banda, la posició paternalista que adopten els soldats quan marxen a la guerra, com si fossin ells els encarregats de vetllar pel benestar de tothom, fins i tot de les seves pròpies famílies que es queden a casa; de l’altra, la necessitat de crear heroïs que té la societat nord-americana i ensalçar-los de forma desmesurada, cosa que il·lustren sobretot en els crèdits finals del film. En aquest sentit, el poc carisma que la pel·lícula confereix a Chris Kyle, que a més és interpretat per un insuls i sobrevalorat Bradley Cooper –la seva nominació a l’Oscar fa riure–, ajuda a neutralitzar tota opció d’èpica o de proesa personal que pugués presentar la història.

Voleu una retrat recent sobre l’obsessió que l’adrenalina de la guerra pot provocar als qui en prenen part? Mireu l’oscaritzada En Tierra Hostil. Voleu un veritable duel de franctiradors d’elit? Poseu-vos Enemigo a las Puertas. Voleu saber més coses sobre la relació entre els soldats nord-americans i els civils iraquians? Descobriu Redacted, de Brian de Palma. Voleu un pur thriller bèl·lic de ritme frenètic sobre l’ocupació de Bagdad? L’opció idònia és The Green Zone. Tots ells sobressurten en aquella vessant que volen potenciar; El Francotirador inclou continguts equiparables a cada una d’elles, però sempre en queda per darrere. És una pel·lícula correcta, però no aporta res de nou, res que la diferenciï o li atorgui una posició vistosa dins la seva estirp. Un balanç impropi d’un cineasta que ens ha demostrat vastament la seva capacitat d’oferir-nos molt més.