M.A.Confidential

A Monster Calls

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Lewis MacDougall, Sigourney Weaver, Felicity Jones, Liam Neeson, Toby Kebbell, Geraldine Chaplin, James Melville

Gènere: Drama, fantàstic. Espanya, 2016. 105 min.

Si hi ha una virtut que es pot destacar de Juan Antonio Bayona com a director, és que és un gran narrador d’històries. No només mitjançant el que seria pròpiament el guió, sinó dotant de contingut cadascuna de les seves escenes, de mode que els detalls, els enquadraments, els formes i els colors ens aportin informació sobre els personatges. A Un Monstruo Viene a Verme, aquest caràcter artesà del director català, en què cada pla rep una cura especial, adopta el seu màxim esplendor per a introduir-nos en una ment infantil que es veu abocada de forma prematura a una sèrie de pors i inseguretats de gran transcendència. No obstant, la pel·lícula també conté de forma especialment subratllada aquella vessant amb la qual Bayona no pot evitar perjudicar el resultat final de les seves obres: l’excés melodramàtic i la manca de subtilesa amb l’espectador.

Un Monstruo Viene a Verme és una constant separació -i a la vegada una posada en comú- del món adult i l’infantil a partir d’un sentiment tan inevitable com és el dolor. Bayona destina una particular sensibilitat en la presentació i caracterització de Connor, sense mostrar-se condescendent ni tampoc exagerant la situació dramàtica per la qual passa el personatge, i permetent que establim una fàcil identificació amb ell. També l’aparició del monstre i la seva funció a la història, tot i ser un pèl brusca en alguns aspectes, s’assimilen prou bé dins del conjunt, de mode que els fragments en què Un Monstruo Viene a Verme es converteix en un film completament d’animació s’integren amb naturalitat amb la resta d’acció. No se li pot negar a Juan Antonio Bayona que sap portar el control de la narració en tot moment, i que a pesar que els fets que succeeixen en el fons no són tants, l’evolució emocional de la història es percep de forma clara.

Els problemes arriben, però, al tercer acte. Potser perquè el director intueix que el desenllaç ja és bastant previsible des de l’inici del film, o bé perquè creu no haver deixat prou clar el missatge amb què treballa, Bayona es veu amb la necessitat de fer-ho tot massa evident i de recalcar-ho una i altra vegada, a banda de recargolar excessivament els vincles entre els diferents elements de la història. Un Monstruo Viene a Verme té un parell de moments en què podria haver acabat perfectament, deixant suficientment clara la seva premissa i a la vegada donant peu a cert treball mental posterior per part de l’espectador, però no ho fa i s’entrega inexorablement a un clímax del tot contraproduent. L’exaltació del dramatisme, l’ús potenciador de la banda sonora i aquesta volta de full extra amb què s’intenta tancar el cercle de la narració acaben per tacar el que fins llavors havia estat un bon retrat sobre els monstres interiors del seu jove protagonista.

De la mateixa manera que Bayona no pot evitar el temut atac indiscriminat al lacrimal durant els minuts finals de pel·lícula, cal dir que sorprèn l’eficàcia amb què el seu particular conte havia funcionat fins aleshores. Perquè més enllà de contes, el que destaca el film és la importància de la creativitat, de com la capacitat de fer viatjar la ment a altres móns imaginaris pot arribar a pal·liar els mals de la veritable realitat. En aquest cas, Connor -per cert, interpretat per un molt convincent Lewis MacDougall- recorre a la figura del monstre com a conductor de les seves pors i els seus malsons; i no precisament perquè n’hagi de fugir, sinó tot el contrari: perquè està obligat a afrontar-los. En aquesta vessant, i tot i que no es manifesti sempre amb el mateix grau d’encert, Un Monstruo Viene a Verme ofereix un enfocament interessant sobre la por a la pèrdua, vista des d’un punt de vista infantil.

El film deixa una sensació curiosa: allà on Bayona creu que posa tota la carn a la graella, és precisament on no aconsegueix l’objectiu que es proposa; en canvi, quan la càrrega emotiva és menor, és molt més fàcil connectar amb el que se’ns explica. El problema amb les pel·lícules que porten associat l’imperatiu d’emocionar-se amb elles, que en el cas d’Un Monstruo Viene a Verme ha estat una constant des de l’inici de la seva promoció, és que sembla que aquesta sigui la única opció possible davant d’ella. Potser si el film no hagués estat plantejat des d’aquest punt de vista, hauria guanyat en potència. Si enlloc de buscar aquesta mena de satisfacció final entre llàgrimes, hagués promogut un treball una mica més reflexiu (com fa durant els seus dos primers terços), o fins i tot hagués mantingut un to més fosc, hauria resultat una obra molt més rodona i sincera fins el final. Era possible abordar aquesta història sense la necessitat d’haver de plorar, però aquí sembla que tot es redueixi a això.