M.A.Confidential

Última ració del menú que vam poder degustar al Festival de Sitges durant nou dies de “non-stop”. I no per ser l’últim és el pitjor, sinó tot el contrari, ja que hi trobem dues de les pel·lícules més destacades del festival (probablement la millor que s’hi ha pogut veure), i també una de les més controvertides. A banda de la col·laboració del Breixo, també la Susana ha volgut aportar-hi el seu granet d’arena, encara que sigui per deixar per terra una de les propostes més fluixes. Ens veiem a Sitges 2017!

Arrival (Denis Villeneuve, 2016)

Serà Arrival la gran pel·lícula de ciència-ficció dels últims anys? Sens dubte té potencial de sobra perquè així sigui, però també és veritat que la seva naturalesa corre el perill de xocar amb les expectatives del gran públic. La nova pel·lícula de Denis Villeneuve, probablement el director més complet de l’actualitat, impressiona per la seva gran elegància visual i la textura amb què construeix l’atmosfera de cada escenari de l’acció, però a la vegada busca una sorprenent introspecció cap dos elements tan propis de la nostra espècie com són el llenguatge i la memòria.

Arrival parteix d’un plantejament de ciència-ficció tan recurrent com la invasió al·lienígena, però el director canadenc demostra que la història no serà usual quan posa de protagonista una experta lingüista que haurà de desxifrar les raons per les quals aquests éssers han arribat a la Terra. Tot i que el film va en contra de molts convencionalismes, Villeneuve sap com tenir-nos expectants i arrapats a la butaca en tot moment, revelant poc a poc el veritable propòsit de la història. A pesar que el tram final té algun detall discutible, i que globalment requereix certa digestió posterior, Arrival està destinada a quedar-se al cap de l’espectador durant una bona temporada. (Martí)

The Neon Demon (Nicolas Windign Refn, 2016)

Only God Forgives va ser una gerra d’aigua freda pels qui esperàvem una successora de la magistral Drive, però si algú pensava que aquesta decepció majoritària faria que Nicolas Winding Refn es replantegés la seva evolució estètica, no podia estar més equivocat. The Neon Demon suposa una volta de rosca més en la filmografia d’un director que sembla empatxat de si mateix, que s’entesta en dotar de profunditat totes i cadascuna de les seves imatges però acaba aconseguint l’efecte contrari. La seva suggestió es converteix en pretensió, i el fons del missatge queda eclipsat per la permanent prioritat que es dóna a la forma.

The Neon Demon busca la màxima ferocitat en el seu retrat del món de la moda i ens situa als ulls d’una nouvinguda destinada a apartar totes les seves rivals per a arribar al cim, però Winding Refn acaba caient en tot allò que ell mateix ataca mitjançant la pel·lícula: estètica, estètica i més estètica. Una decisió irònica? Doncs no li surt massa bé, ja que el seu missatge (res de nou, d’altra banda) queda empetitit darrere de tantes capes de maquillatge i de tanta coreografia impostada. No negaré que The Neon Demon conté idees potents i que Winding Refn té un talent enorme, però el caire narcisista que agafa tot plegat acaba cansant i fa que no ens prenguem seriosament el que ens explica. (Martí)

31 (Rob Zombie, 2016)

La última película de Rob Zombie viene acompañada de un insistente sabor de vuelta a los orígenes. Zombie la financió a través del “crowdfunding” y repite que es su film más “loco” y “brutal”, lo que contribuye a dar esa impresión de libertad creativa que, al final, puede que perjudique más que ayude. Porque al acabar de ver 31, la sensación más clara es que si podía hacer lo que le viniese en gana, ¿por qué se ha quedado a medias en casi todos los aspectos?

Zombie despliega todo su talento visual y crea una atmósfera de locura agobiante muy trabajada, pero que nunca termina de explotar hasta sus últimas consecuencias. Los asesinatos se van sucediendo sin que ninguno nos impacte en exceso ni por salvaje, ni por inventivo, ni divertido, ni por gore… Ni mucho menos aún por su carga dramática o porque nos importen algo los personajes que van siendo aniquilados. 31 no es en ningún caso aburrida, pero tampoco nos ofrece ningún elemento nuevo, sorprendente o suficientemente carismático al que agarrarnos… Excepto, quizás, un villano, Doomhead, que aparece demasiado tarde y al que le falta un punto de imprevisibilidad (sobre todo en su última aparición) para ser realmente memorable. (Breixo)

Raw (Crudo) (Julia Ducournau, 2016)

Semblava que exposar-se a Raw era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Raw decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent vegetariana que comença la seva etapa a la universitat. Per a relatar el seu particular “despertar carnal”, Julia Ducournau recorre a una elegància estranya: salvatge i gairebé sense concessions quan la noiaentra en acció, però suggeridora i rica en matisos quan els impulsos van per dins.

Raw es focalitza en les sensacions oposades i complexes que provoca l’alliberament experimentat en aquesta etapa de la vida, i la directora ho va evidenciant a través de les diferents posades en escena que utilitza. Això sí, aquí abordem el conflicte interior de la jove protagonista d’una òptica que resulta més propera a la d’un cadell de depredador que un dia descobreix què és allò que necessita per poder sobreviure. No ens enganyem, és una pel·lícula visualment dura, amb imatges puntuals realment incòmodes i angoixants, però que està al servei d’allò que vol transmetre. En realitat, quant a ritme i narrativa, esdevé força més accessible del que es podria pensar, i segurament no és tan, tan profunda com alguns la volen veure. En tot cas, conforma una òpera prima insòlita i molt valenta. (Martí)

Anguish (Sonny Mallhi, 2015)

Si és veritat que Anguish està basada en un fet real, es podria dir que aquesta realitat és tan avorrida com la tarda d’un diumenge, ja que aquesta és la franja horària més adient per a aquest drama amb tocs fantàstics que pretén ser molt més del que en realitat és. El film agafa recursos propis de pel·lícules de terror i d’altres propis de gran melodrama, però aquests acaben sent simples excuses per a allargar una història que al final no acaba sent ni terrorífica ni dramàtica. L’arrencada és prometedora, però la sensació és precisament que la pel·lícula crema el seu únic cartutx a l’inici, ja que a partir de la mitja hora perd tota la seva força i es dedica a reiterar-se.

L’altre gran problema d’Anguish és la previsibilitat de les seves escenes teòricament impactants, que perden tota efectivitat per culpa de la citada dilatació a què les sotmet el director Sonny Mallhi. El director tampoc està massa encertat amb la direcció, a la qual li falta mala llet per posar l’espectador en veritable tensió, i no és que rebi massa ajuda de la seva protagonista, incapaç de transmetre la suposada “angoixa” que pateix durant la pel·lícula i superada per les dues secundàries que interpreten les dues mares. La seva comparació amb It Follows, mencionada com a part de la seva carta de presentació, resulta gairebé ofensiva, ja que el text que li pertocaria és completament oposat a aquest. (Susana)

I Am Not a Serial Killer (Billy O’Brien, 2016)

Esta pequeña película consigue varias cosas muy complicadas. Construye un entorno y unos personajes llenos de encanto, que nos interesan desde un principio y con los que consigue que empaticemos a pesar de sus rarezas y psicopatías. I Am Not a Serial Killer mezcla de manera natural dos géneros imposibles, la deconstrucción de “serial killers” con la invasión de los ultra cuerpos, en una trama de tensión progresiva en la que resulta fácil implicarse.

El problema llega, una vez más, en un desenlace apresurado y que no consigue estar a la altura, seguramente porque a I Am Not a Serial Killer le falta un poco de mala baba. Cuando tu héroe es un asesino en serie en potencia, es un crimen desperdiciar las características que lo hacen único, para darle un final genérico que cualquier otro personaje podría haber llevado a cabo. (Breixo)

The Limehouse Golem (Juan Carlos Medina, 2016)

El segell propi de les històries detectivesques britàniques és adoptat de dalt a baix pel director hispanofrancès Juan Carlos Medina a The Limehouse Golem. El film, ambientat al Londres de finals del segle XIX, es presenta com una típica intriga al voltant d’un assassí en sèrie que té terroritzada una part de la ciutat i que amaga la seva identitat sota la figura d’un golem. A pesar de les bones intencions de Medina per a filar una trama que ens mantingui expectants, la pel·lícula no aporta res de nou i es perd en una història sense ànima i del tot irrellevant.

The Limehouse Golem fa gala d’una cuidada producció a l’hora de generar una atmosfera entre gòtica i “burlesque”, que posa en contrast la lluminositat dels espectacles de varietats amb la grisor dels hostils carrers de la capital londinenca. El problema és que tot queda en un estat de correcció i prou, sense personatges que destaquin especialment, ni escenes que sobresurtin, ni cap enginy especial en la trama detectivesca. Es podria dir que Medina ha volgut fer un capítol de Sherlock sense que s’assemblés massa a Sherlock, i al final li ha acabat sortint un producte mediocre i, en gran mesura, fallit. (Martí)