M.A.Confidential

CALL ME BY YOUR NAME

Posted by Martí on 26 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Amira Casar, Armie Hammer, Call Me by Your Name, drama, Esther Garrel, homosexualitat, Luca Guadagnino, michael stuhlbarg, Timothée Chalamet. 4 comentaris

Call Me by Your Name

Director: Luca Guadagnino

Intèrprets: Timothée Chalamet, Armie Hammer, Michael Stuhlbarg, Amira Casar, Esther Garrel, Victoire Du Bois.

Gènere: Drama. Itàlia, 2017. 125 min.

Elio és un noi de 17 anys que viu amb la seva família, d’origen jueu i nord-americà, en una casa rural a Itàlia. Acostumat a passar les vacances entre llibres, banys i flirteigs a les festes del poble, Elio veu com la seva calma es trenca l’estiu de 1983 quan apareix Oliver, un estudiant de postgrau a qui el pare ha convidat perquè li faci d’ajudant en els seus projectes arqueològics. Tot i els recels inicials, Elio se sent cada cop més atret per la personalitat d’Oliver.

Hi ha pel·lícules que realment esperen fins la seva ultimíssima escena per a acabar d’expressar-se de forma completa. Un dels exemples recents més significatius és Estiu 1993, on la reacció de la petita Frida enmig d’una improvisada guerra de coixins desferma unes emocions que ens fan rememorar, i potser entendre millor, tot els fets que hem presenciat fins llavors. Tot i les evidents diferències, és curiós comprovar com Call Me by Your Name fa el mateix. No només presenta una clara semblança pel que fa a la imatge final protagonitzada pel jove Elio, sinó que també ens situa en un període estiuenc capaç de posar un punt i a part clau a la vida d’una persona, i de fer-li prendre consciència d’una realitat que encara no s’havia manifestat. A Call Me by Your Name, el director italià Luca Guadagnino ho trasllada a una història d’adolescència amb tota la complexitat pròpia d’aquesta edat, però amb un aire natural com la vida mateixa.

LOS ARCHIVOS DEL PENTÁGONO

Posted by Martí on 22 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Alison Brie, Bob Odenkirk, Carrie Coon, drama, Jesse Plemons, Matthew Rhys, meryl streep, michael stuhlbarg, periodisme, Sarah Paulson, steven spielberg, The Post, tom hanks. Deixa un comentari

The Post

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Tom Hanks, Meryl Streep, Jesse Plemons, Bob Odenkirk, Matthew Rhys, Michael Stuhlbarg, Sarah Paulson, Alison Brie, Carrie Coon, David Cross.

Gènere: Drama. USA, 2017. 115 min.

L’any 1965, en plena guerra de Vietnam, el Secretari de Defensa dels Estats Units encarrega a l’analista Dan Ellberg un estudi per a avaluar la participació del seu exèrcit en aquest conflicte. Tot i que l’informe conclou que no hi ha cap opció de guanyar, el govern nord-americà decideix explicar una versió diferent i mantenir la guerra. Sis anys després, Ellberg decideix filtrar part del seu informe al New York Times perquè destapi la història.

La crisi que travessa el sector de la premsa escrita no només s’explica per la potent irrupció dels suports digitals, sinó també per un latent conflicte de credibilitat. Cada cop resulta més difícil no intuir un deute amb certs interessos polítics i/o econòmics darrere el tractament d’una o altra notícia, i rara és l’ocasió en què es percep la figura del periodista com a defensor del dret dels seus lectors a saber la veritat. Vist això, els fets reals que relata Los Archivos del Pentágono pràcticament semblen de ciència-ficció; si més no, sonen a enorme excepció dins del funcionament habitual de les coses. En aquest context, l’aparició del film és rellevant, no tant perquè hagi de provocar un canvi substancial, sinó per a mirar de dignificar la professió. I si bé Spielberg aconsegueix un retrat rigorós i sòlid dels protagonistes i els seus principis, no acaba de donar a Los Archivos del Pentágono cap element extra que la faci destacar pròpiament com a pel·lícula.

12è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2018

Posted in: General. Tagged: aniversari, cinema, M.A.Confidential. 2 comentaris

Infiltrados, El Laberinto del Fauno, La Vida de los Otros, Apocalypto, Cartas desde Iwo Jima… a banda de ser fantàstiques pel·lícules, comparteixen un denominador comú: es van estrenar fa 12 anys. És a dir, tenen la mateixa edat que aquest blog. Aquesta dada, a banda de fer-nos sentir una mica vells a tots, comença a fer certa impressió per com s’està allargant la brometa aquesta d’obrir un blog per a comentar coses de cine durant les estones lliures. Sí, M.A.Confidential arriba als 12 anys de vida. I diria que en plena forma, ja que, tot i que el volum de visites no acaba de ser el desitjat, sí que considero que ofereix una mostra bastant representativa de tot el cinema que s’estrena cada any. I més o menys aquest era l’objectiu quan el vaig iniciar, així que em dono per satisfet.

MOLLY’S GAME

Posted by Martí on 16 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Aaron Sorkin, biopic, Chris O'Dowd, drama, Idris Elba, Jessica Chastain, Kevin Costner, Michael Cera, Molly's Game, Samantha Isler. Deixa un comentari

Molly’s Game

Director: Aaron Sorkin

Intèrprets: Jessica Chastain, Idris Elba, Kevin Costner, Michael Cera, Samantha Isler, Chris O’Dowd, Graham Greene.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2017. 140 min.

Quan encara és una adolescent, Molly Bloom aspira a ser una de les grans estrelles de l’equip olímpic d’esquí dels Estats Units, concretament a la categoria d’esquí sobre bamps. No obstant, una caiguda en la última prova de classificació deixa Molly sense el seu somni. Més endavant, Molly viatja a Los Ángeles i es busca la vida com a cambrera, però la seva visió de vida canvia quan comença a treballar per un home que organitza partides clandestines de pòquer.

Sens dubte, la de Molly Bloom és una d’aquelles històries vitals que valia la pena descobrir i portar al cinema. I la veritat és que resulta força adequat que Aaron Sorkin l’hagi escollit per a estrenar-se com a director. Convertit en un dels guionistes més reputats de Hollywood (La Red Social, Steve Jobs, Moneyball), ara Sorkin pren el control absolut i aconsegueix amb Molly’s Game un film d’allò més dinàmic i sòlid en el seu conjunt, tot i que queda a les portes de ser realment memorable. A la ja coneguda lucidesa i velocitat dels seus diàlegs com a marca de la casa del guionista, s’hi afegeix l’agilitat del muntatge i també l’interès d’una trama força insòlita i entretinguda. Aaron Sorkin encara no és capaç de transmetre un segell personal darrere la càmera de la mateixa manera que ho fa per escrit, però com a opera prima, Molly’s Game resulta prou meritòria.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

Posted by Martí on 13 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Abbie Cornish, Caleb Landry Jones, comèdia, drama, Frances McDormand, humor negre, John Hawkes, Martin McDonagh, Peter Dinklage, sam rockwell, Three Billboards Outside Ebbing, thriller, woody harrelson. 2 comentaris

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Peter Dinklage, John Hawkes, Abbie Cornish, Caleb Landry Jones.

Gènere: Thriller, drama, comèdia negra. USA, 2017. 115 min.

Farta de veure que la investigació de l’assassinat de la seva filla porta temps en punt mort, Mildred Hayes decideix llogar tres tanques publicitàries a les afores d’Ebbing per a acusar el cap Willoughby de la policia local de no fer res al respecte. La reacció no es fa esperar, i Willoughby mira de convèncer Mildred perquè retiri les tanques, però la negativa d’aquesta comença a crear un estat de nerviosisme dins del cos de policia, que no té sospitosos a qui investigar, i també a incomodar tota la població d’Ebbing en general.

El cognom McDonagh comença a demanar a crits una posició preferent en l’escena cinematogràfica actual. El germà gran, John Michael, ha focalitzat el seu cinema a la seva Irlanda natal i ens ha ofert drames tan notables i contundents com El Irlandés o Calvary. Però ha estat el petit, Martin McDonagh, qui ha apuntat més amunt quant a ambició i voluntat de trobar un estil propi. I només ha necessitat tres títols per a consolidar-se. Després d’Escondidos en Brujas i Siete Psicópatas, el director rubrica amb Tres Anuncios en las Afueras la que possiblement és la seva pel·lícula més complexa i madura. De nou, ens trobem amb un còctel de gèneres, tonalitats i personatges tan imprevisible com, en ocasions, desconcertant, però McDonagh troba l’equilibri perquè tot acabi funcionant i encaixant. Això sí, Tres Anuncios en las Afueras és força més fosca i desoladora que les seves antecessores.

LOVING VINCENT

Posted by Martí on 11 de gener de 2018

Posted in: Animació, Cine - 2017. Tagged: Aidan Turner, Animació, biopic, Chris O'Dowd, Dorota Kobiela, Douglas Booth, Eleanor Tomlinson, Helen McCrory, Hugh Welchman, Loving Vincent, pintura, saoirse ronan, Vincent Van Gogh. 1 comentari

Loving Vincent

Directors: Dorota Kobiela i Hugh Welchman

Intèrprets: Douglas Booth, Helen McCrory, Saoirse Ronan, Aidan Turner, Eleanor Tomlinson, Chris O’Dowd, Jerome Flynn, John Sessions.

Gènere: Animació, biopic. Polònia, 2017. 95 min.

Un any després de la mort de Vincent van Gogh, el carter Joseph Roulin li demana al seu fill Armand que lliuri personalment l’última carta de Vincent Van Gogh al seu germà, Theo, després que els seus intents previs d’enviar-la haguessin fallat. Tot i no haver apreciat massa a Van Gogh, Armand accepta amb disgust, conscient de l’afecte que hi havia entre el seu pare i el pintor holandès. Quan Armand descobreix que Theo també ha mort, viatja al poble d’Auvers, al centre de França, per a trobar la vídua d’aquest últim.

Traslladar la vida d’un artista a la gran pantalla requereix sempre una combinació entre la seva vessant personal i una mínima anàlisi de les seves obres; dos aspectes que, en el fons, es retroalimenten. Quan aquest artista és un pintor, la segona part pot quedar un pèl relegada, ja que una pel·lícula no es pot permetre un pla fix d’un quadre i una explicació de fons, com si d’una audioguia de museu es tractés. Loving Vincent troba una forma insòlita de resoldre-ho: convertir-se en una gran pintura en moviment. El film rememora les últimes passes de Van Gogh abans de la seva mort i deixa que siguin els propis quadres del pintor els que s’expressin. I ho fa a base de pintar a mà, literalment, totes i cadascuna de les imatges que conformen la pel·lícula, de manera que si deixem Loving Vincent en pausa en qualsevol moment, n’obtindríem un presumpte quadre a l’oli.

WONDERSTRUCK

Posted by Martí on 8 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: anys 20, anys 70, drama, Jaden Michael, Julianne Moore, Michelle Williams, Millicent Simmonds, Oakes Fegley, Wonderstruck. Deixa un comentari

Wonderstruck

Director: Todd Haynes

Intèrprets: Oakes Fegley, Julianne Moore, Millicent Simmonds, Michelle Williams, Jaden Michael, Amy Hargreaves.

Gènere: Drama. USA, 2017. 120 min.

L’any 1927, la petita Rose, una nena sordmuda de bona família però incompresa en els seus desitjos i somnis, fuig de casa seva a Nova Jersey per a viatjar a Nova York i retrobar-se amb la seva mare, una de les grans estrelles de Hollywood de l’època. Per la seva banda, l’any 1977, Ben és un nen de Minessotta que s’acaba de quedar orfe i també sord després de patir un accident, i que també decideix viatjar a Nova York per a mirar de conèixer més coses sobre el seu pare, de qui ningú mai li vol explicar res.

Fa dos anys, el londinenc Todd Haynes ens regalava un brutal exercici de narrativa visual a través de Carol, una història d’amor relativament senzilla a nivell estructural, però que amagava un món de mirades i instants capaços de transmetre molt més. Amb Wonderstruck, el director aposta per un tipus de pel·lícula força diferent, per contingut i per objectius, i tot i seguir donar mostres de la seva qualitat, es queda a mitges a l’hora de tancar una història prou potent per a ser recordada. Plantejada com un exercici de simetria narrativa que eventualment està destinat a unificar-se, Wonderstruck recull l’aventura de dos nens que necessiten obrir les ales i fugir dels seus respectius nius per a viatjar a la gran ciutat, en el que es podria definir com una mena d’American dream en versió infantil. Ara bé, tot i que de virtuts no n’hi falten, el film perd pistonada a nivell de rellevància i d’impacte emocional just quan menys ens ho esperem.

WIND RIVER

Posted by Martí on 5 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Elizabeth Olsen, Graham Greene, jeremy renner, Jon Bernthal, Julia Jones, policíac, Taylor Sheridan, thriller, Wind River. 1 comentari

Wind River

Director: Taylor Sheridan

Intèrprets: Jeremy Renner, Elizabeth Olsen, Julia Jones, Graham Greene, Jon Bernthal, Matthew Del Negro, Kelsey Chow.

Gènere: Thriller, policíac. USA, 2017. 110 min.

En ple hivern, una noia apareix assassinada al mig d’una muntanya a la reserva indígena de Wind River, a l’estat nord-americà de Wyoming. L’FBI envia la jove agent Jane Banner per a dirigir la investigació, però quan aquesta arriba a la zona constata que mai podrà resoldre el cas si no compta amb l’ajuda de Cory Lambert, un experimentat caçador que coneix tots els racons i habitants de la zona. Poc a poc, l’agent Banner descobreix que la vida a aquella desconeguda regió és especialment dura.

L’any passat, Comanchería convertia una trama policíaca relativament convencional en un film de gran entitat gràcies a la dimensió dels personatges i al retrat de les particularitats de la vida a l’estat de Texas. Ara, el seu guionista Taylor Sheridan aconsegueix un efecte semblant posant-se darrere la càmera a Wind River, un thriller impregnat de la neu abundant i el fred gèlid de les muntanyes de Wyoming. La historia no només relata la investigació de l’assassinat que ho origina tot, sinó que ens descobreix un racó d’Estats Units on la vida és especialment difícil i cruel, fet que té una clara afectació als seus habitants. Mitjançant el contrast entre la visió de la jove agent de l’FBI acabada d’arribar de Las Vegas i la de l’experimentat caçador autòcton, Wind River ens permet anar aprenent les particularitats que regeixen la convivència en aquella regió. Uns condicionants que, tot i no anar sempre estrictament lligats a la llei, acaben sent determinants per a la resolució del cas i donen un aire especial a la pel·lícula.

THE DISASTER ARTIST

Posted by Martí on 3 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Alison Brie, comèdia, Dave Franco, james franco, Josh Hutcherson, paròdia, Seth Rogen, Sharon Stone, The Disaster Artist, The Room, Tommy Wiseau, Zac Efron. Deixa un comentari

The Disaster Artist

Director: James Franco

Intèrprets: James Franco, Dave Franco, Alison Brie, Josh Hutcherson, Seth Rogen, Zac Efron, Sharon Stone, Bryan Cranston, Kate Upton.

Gènere: Comèdia, biopic. USA, 2017. 100 min.

Després de forjar una peculiar amistat a San Francisco, Tommy Wiseau i Greg Sestero es traslladen a Los Ángeles disposats a redreçar la seva carrera frustrada com a actors, que és fruit del seu escàs talent interpretatiu. Donat que allà la cosa no millora, Wiseau decideix escriure i produir la seva pròpia pel·lícula, anomenada “The Room”, i que protagonitzaran ell i el seu amic Greg. No obstant, la incompetència i les excentricitats de Tommy faran que el rodatge no sigui gens fàcil.

A banda de les grans obres mestres que han deixat la seva empremta, la història de cinema també es pot explicar a partir d’aquelles pel·lícules de sèrie B –o directament dolentes– que, per una raó o altra, han acabat esdevenint de culte. Una de les més recents és The Room, dirigida per Tommy Wiseau l’any 2003, especialment popular als Estats Units. Amb The Disaster Artist, James Franco en fa un homenatge a base de recrear-ne la gestació i el rodatge, i a la vegada es posa a la pell del propi Wiseau per a descobrir-nos la seva peculiar personalitat. A primera vista, podria ser una simple paròdia amb certa mala llet, però acaba contenint diverses lectures: des de la més superficial en forma de comèdia fins a la més reflexiva sobre l’èxit i el fracàs a Hollywood. Tot i això, la sensació és que The Disaster Artist no va massa més enllà d’una anècdota curiosa, amb els seus tocs brillants, però lluny de tota l’enorme rellevància que se li ha atribuït.

Com cada any, no va gens malament fer un repàs general de les pel·lícules més importants que ens arribaran en el transcurs del recentment estrenat 2018. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, la qual cosa implica que podria haver-hi modificacions, així que no m’ho tingueu en compte. Clicant al títol es pot accedir al tràiler de la pel·lícula en qüestió, o a informació extra sobre aquesta.

Tres Anuncios en las Afueras (Martin McDonagh). Thriller negre sobre una mare que vol que es resolgui l’assassinat de la seva filla. Amb Frances McDormand.
Los Archivos del Pentágono (Steven Spielberg). Sobre el procés d’una publicació històrica del NY Times i el Washington Post. Amb Tom Hanks i Meryl Streep.
Call Me by Your Name (Luca Guadagnino). Drama sobre una relació entre un noi i un home força més gran que ell. Seriosa aspirant a tots els premis.
El Museo de las Maravillas (Todd Haynes). Explica una estranya connexió entre dos nens que viuen en dues èpoques diferents i busquen una vida millor.
El Instante Más Oscuro (Joe Wright). Drama històric centrat en la figura de Winston Churchill en un moment crucial de la 2a GM. Amb Gary Oldman.
120 Pulsaciones por Minuto (Robin Campillo). Sobre el naixement del moviment contra la SIDA a París, a principis dels 90. Candidata de França als Oscars.
Molly’s Game (Aaron Sorkin). Sorkin debuta a la direcció amb el biopic de Molly Bloom, una esquiadora que es va fer rica amb el póker. Amb Jessica Chastain.
Sin Amor (Andrey Zvyagintsev). El director de la brillant Leviatán torna amb un drama sobre una parella que perd el seu fill durant una discussió.
Loving Vincent (D. Kobiela, H. Welchman). Sorprenent film pintat a mà fotograma per fotograma que repassa els últims dies del pintor Vincent Van Gogh.
El Pasajero (Jaume Collet-Serra). El director català torna a aliar-se amb Liam Neeson per a un nou thriller que promet ser tan elèctric com inversemblant.