M.A.Confidential

Carol

Director: Todd Haynes

Intèrprets: Cate Blanchett, Rooney Mara, Sarah Paulson, Kyle Chandler, Jake Lacy, Cory Michael Smith, Carrie Brownstein

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2015. 115 min.

L’expressió anglesa “Christmas carol” -que aquí traduiríem com a nadala o cançó nadalenca- podria ser un bon simbolisme per a plantejar l’arrancada de Carol, la nova pel·lícula de Todd Haynes després d’un munt d’anys dedicat sobretot a les sèries televisives. El film, que adapta una novel·la de Patricia Highsmith de 1952, ens trasllada a aquella mateixa època per a afrontar una temàtica llavors tan tabú i tan rebutjada com era l’homosexualitat, però ho fa amb unes propietats i una posada en escena que converteixen la seva essència en única i atemporal. Haynes no només ens obre les portes a un relat amorós teòricament clandestí o prohibit, sinó que ens introdueix un cúmul de sentiments amb una capacitat descriptiva tan subtil com intensa, propiciant que cada escena i cada diàleg aportin la seva porció de rellevància i fugint de qualsevol adornament innecessari. Una pel·lícula que amaga un gran pes darrere la seva aparent senzillesa.

No m’atreveixo a considerar que Carol ens vulgui explicar una història d’amor pur. Això no és un “girl meets girl” com el que ens oferia, per exemple, La Vida de Adèle, sinó que ens trobem amb un encontre on prima molt més el desig i la necessitat que ambdues protagonistes tenen de fer un pas endavant a les seves vides. És per això que la relació entre Carol i Therese es percep sobretot com una simbiosi, com la troballa d’aquella persona que podrà posar llum a la grisor que està vivint cadascuna. No és, doncs, una química que sorgeixi de forma instantània i que ens haguem de creure al moment, sinó una connexió que va creixent a mida que les dues dones constaten que són allò que estaven buscant, respectivament. Per aquest motiu, a vegades costa considerar Carol i Therese com un tot, sinó més aviat com dues individualitats que resplendeixen molt més quan tenen l’altra al costat, i això afecta a la credibilitat o naturalitat d’algunes situacions.

A pesar d’aquestes petites irregularitats, Todd Haynes interpreta de forma magistral tota l’evolució de la relació gràcies a un element tan clàssic i elemental com és el control de la mirada. En realitat, Carol es podria definir com un gran joc de mirades a quatre bandes: la de les dues protagonistes, la del director i la de l’espectador; i fins i tot s’hi podria introduir una altra “mirada secundària” a través de la càmera fotogràfica d’una d’elles. En aquest entorn, Haynes demostra un talent i una delicadesa enormes, aconseguint que Carol i Therese parlin molt més a través dels seus ulls que no pas de les paraules que intercanvien. I és així com, al llarg de la història, sentiments com el citat desig, la fragilitat, la innocència, la superioritat, la il·lusió, la desesperació o el desconcert són sentiments que van evolucionant i traslladant-se d’una mirada a l’altra, sense necessitat que tot plegat quedi explicitat al text. La impressió és que el director britànic sempre sap on posar la càmera per a expressar-ho tan sols amb un enquadrament.

En aquest joc hi resulta vital, òbviament, la comprensió i absoluta entrega de les dues actrius principals, i aquí ningú guanya Cate Blanchett en capacitat per a transmetre sensacions a flor de pell i omplir tota la pantalla. Ningú com Blanchett ens pot fer rememorar les mirades clàssiques de Marlene Dietrich o Shirley MacLaine en ple 2016, i a Carol ho aconsegueix de nou amb una presència física i una personalitat que avui dia sembla inigualable per cap altre nom femení. No és estrany, doncs, que la discreta Rooney Mara quedi sempre un pas per sota de la seva parella de repartiment, però a la vegada cal apuntar la millora de la seva -a vegades flagrant- inexpressivitat i també la solvència amb què acaba tirant endavant el seu paper de contrapunt davant Blanchett. La posició de les dues actrius, la direcció dels seus ulls i el punt de vista des del qual Todd Haynes ens ho mostra conformen el veritable motor de la pel·lícula.

Darrere de la seva història amorosa principal, Carol mostra clarament les connotacions socials que aquesta comporta en una època com els anys 50 en plena ciutat de Nova York. I no estem parlant d’un to reivindicatiu, sinó d’una explicació més de les ganes d’escapar que s’amaguen a l’interior de les dues protagonistes. En un entorn on es veuen obligades a amagar o fingir el que realment són, trobar una vàlvula d’escapament pot fer que sigui fàcil deixar-ho tot enrere, sense raonar en excés; és, en realitat, la única forma de ser veritablement feliç. És per això que Carol i Therese semblaven destinades a trobar-se, però a la vegada és per això que el desenllaç de Carol queda molt més obert i dependent de l’opinió de cadascú del que en realitat podria semblar. Potser perquè, tal com apuntava al principi, aquí són el desig i la llibertat, i no tant l’amor, els veritables protagonistes de l’aventura i de determinar si aquesta ha tingut èxit o no.