M.A.Confidential

Wonderstruck

Director: Todd Haynes

Intèrprets: Oakes Fegley, Julianne Moore, Millicent Simmonds, Michelle Williams, Jaden Michael, Amy Hargreaves.

Gènere: Drama. USA, 2017. 120 min.

L’any 1927, la petita Rose, una nena sordmuda de bona família però incompresa en els seus desitjos i somnis, fuig de casa seva a Nova Jersey per a viatjar a Nova York i retrobar-se amb la seva mare, una de les grans estrelles de Hollywood de l’època. Per la seva banda, l’any 1977, Ben és un nen de Minessotta que s’acaba de quedar orfe i també sord després de patir un accident, i que també decideix viatjar a Nova York per a mirar de conèixer més coses sobre el seu pare, de qui ningú mai li vol explicar res.  

Fa dos anys, el londinenc Todd Haynes ens regalava un brutal exercici de narrativa visual a través de Carol, una història d’amor relativament senzilla a nivell estructural, però que amagava un món de mirades i instants capaços de transmetre molt més. Amb Wonderstruck, el director aposta per un tipus de pel·lícula força diferent, per contingut i per objectius, i tot i seguir donar mostres de la seva qualitat, es queda a mitges a l’hora de tancar una història prou potent per a ser recordada. Plantejada com un exercici de simetria narrativa que eventualment està destinat a unificar-se, Wonderstruck recull l’aventura de dos nens que necessiten obrir les ales i fugir dels seus respectius nius per a viatjar a la gran ciutat, en el que es podria definir com una mena d’American dream en versió infantil. Ara bé, tot i que de virtuts no n’hi falten, el film perd pistonada a nivell de rellevància i d’impacte emocional just quan menys ens ho esperem.

La primera hora de Wonderstruck és una meravella. Todd Haynes avança a partir de dues trames separades per mig segle, però carregades d’elements comuns que es van manifestant de diferents formes. Alguns són més evidents o explícits, com el problema auditiu dels dos protagonistes o les respectives mancances a nivell paternal que els porten, respectivament, a viatjar a Nova York. Però on Todd Haynes dóna més mostres del seu talent és en els subtils nexes i correspondències visuals o contextuals que conté cada salt de muntatge entre ambdues trames, sobretot en els primers compassos de Wonderstruck. D’aquesta manera, la tempesta que Rose està veient a una pantalla de cinema s’enllaça amb el soroll de trons a l’exterior de la casa on és Ben, per posar un exemple. També la banda sonora, que sovint flueix entre les dues trames, serveix com a cohesió entre les accions dels dos nens.

També destaca la representació que Haynes fa de la mirada infantil, que resulta delicada però en cap cas fràgil. A nivell de direcció, és significatiu constatar com el director mai vol empetitir els protagonistes en relació al seu entorn, sinó més aviat el contrari; per això fa ús majoritari de plans contrapicats o simplement ens situa a la seva alçada. La fotografia, cuidada a l’extrem, també ajuda a contextualitzar les respectives èpoques en què té lloc Wonderstruck. Els fragments dels anys 20 son, a més, tot un homenatge al cinema mut i a l’star system de Hollywood, font de somnis i il·lusions per a tots els infants de l’època. Aquí, el film té certs paral·lelismes amb Hugo de Martin Scorsese. Pel que fa a la trama de Ben, Wonderstruck també sap entrar amb delicadesa a la ment d’un nen que sembla perseguit per la desgràcia, i no necessita caure en grans subratllats melodramàtics o fer-nos sentir llàstima. Les pròpies imatges i situacions ja parlen per ells.

Wonderstruck ens demana que ens posem a la pell dels protagonistes, que tornem a tenir 12 anys i afrontem els fets amb la ingenuïtat i fascinació pròpies d’aquella edat, però no aconsegueix convèncer-nos perquè ho fem de principi a fi. Un cop la pel·lícula creua el seu equador, els efectes de la seva fantàstica primera meitat es van esvaint. I no és tant perquè els dos joves protagonistes deixin de comportar-se com els pertoca, sinó per la manca d’exigència que acusa el film. Més enllà del nexe narratiu entre les dues línies temporals (que a partir de cert moment és força deduïble, tot sigui dit), Wonderstruck no sap donar a la història tota la dimensió o la màgia que en podíem esperar, tot i que mai deixa de ser admirable a nivell visual. La pel·lícula exposa les seves revelacions sense cap gràcia especial i de forma gairebé atropellada; fins al punt que acaben semblant sorprenentment poc rellevants en relació a com se’ns havien plantejat inicialment.

Així doncs, un cop el film passa a tenir una sola trama temporal, comença a estovar-se i a caure en tots els paranys que havia evitat anteriorment. De cop, Wonderstruck es torna una pel·lícula que semblar voler adornar de forma melodramàtica un contingut força discret. No s’acaba d’entendre l’evolució que han experimentat els dos nens protagonistes, no hi ha una lliçó específica darrere. Sí que hi ha, això sí, una reivindicació de la cultura i l’art com a nexe d’unió entre generacions, així com cert relat social de l’evolució de la ciutat de Nova York. Però aquella emoció que havíem d’experimentar després de posar-nos a la pell dels dos nens no acaba d’aparèixer per enlloc. La sensació és que, en algun moment del camí, Wonderstruck es converteix realment en una pel·lícula per a nens de 12 anys i s’oblida d’aquests extres que també hauria pogut tocar la fibra al públic adult. I és una llàstima, perquè aquest viatge simètric i intergeneracional proposat per Todd Haynes es presentava molt més atractiu del que acaba sent.