127 Hours

Director: Danny Boyle

Intèrprets: James Franco, Kate Mara, Amber Tamblyn, Clémence Poésy.

Gènere: Drama, aventures. USA, 2010. 90 min.

Plantejar una pel·lícula basada en fets reals i, per tant, de desenllaç ja conegut pràcticament per tot el públic sempre és un repte interessant. I si parlem de la història d’Aron Ralston, amb una resolució especialment dramàtica, aquest camí fins a arribar-hi resulta encara més valuós, ja que no compta amb l’efecte sorpresa final. Danny Boyle ha assumit aquest repte i, amb el més pur estil de la “generació Youtube” de Hollywood, ha conformat un film trepidant, esgotador i sense cap mena de mirament vers l’estómac de l’espectador. Mantenint el seu barroquisme visual, però lluny de Trainspotting o La Playa i situant-se en l’espectre més comercial, Boyle ens fa viure a flor de pell una història extrema, que el mateix director s’encarrega d’accentuar encara més. A pesar d’un ocasional excés d’efectisme i algunes contradiccions en la forma, l’impacte del film no desapareix amb facilitat un cop vist.

127 Horas es converteix en 127 minuts sense treva. Des de la primera escena, la velocitat dels plans i del muntatge, combinada amb un efecte de pantalla dividida en tres (del qual abusa un pèl, pel meu gust), aporta un dinamisme molt alt i accelera de seguida les pulsacions de l’espectador. L’elevat ritme narratiu permet al film avançar de forma molt ràpida cap al moment clau, però al mateix temps genera aquella estranya tensió que apareix quan sabem què passarà, però no en quin moment. A partir d’aquí, i després del detall de la brillant aparició del títol de la pel·lícula en un moment molt adequat, l’angoixa es va apoderant poc a poc de nosaltres, tant pel que veiem, com pel que sabem que acabarà succeint al final. Boyle desplega aquí tots els seus recursos com a director per narrar-nos de la forma més propera i sensorial possible (propiciant moments força desagradables) la situació, sense poder sortir d’aquella esquerda.

Dins de l’objectiu global de no donar cap concessió a l’espectador, cada pla té una intencionalitat molt clara, fins i tot exagerada, i és aquí on el fantasma de l’artificialitat apareix. I és que 127 Horas peca d’un excés de maquillatge amb l’objectiu de no molestar l’estètica, i això li resta realisme. No es gaire creïble que la pell de James Franco pateixi tan poques variacions tot i portar cinc dies atrapat al desert, com per exemple que mantingui la mateixa barba, el mateix color o la mateixa hidratació. Per no parlar de la perfecció de la seva roba en tot moment. És per això que l’arribada del moment crucial del film és tot un contrast, per l’obsessió de Boyle de mostrar-ho de la forma més crua possible i des de tots els angles. El director es recrea en la mutilació, amb imatges més pròpies de la saga Saw, i fa passar una molt mala estona (reconec que em va costar aguantar-ho) fins al punt de plantejar-nos si realment era necessari.

Si alguna cosa no es pot negar és l’immens treball de la víctima de tot plegat, James Franco a la pell d’Aron Ralston. L’actor californià presenta la seva millor actuació, i també indubtablement la més difícil. La mescla entre el lògic i extrem dramatisme de la situació i el cert humor amb què el protagonista intenta prendre-s’ho, així com les seves ganes de recordar els bons moments que ha viscut fins el moment, dóna lloc a una actuació molt creïble, sense caure en l’exageració. Llàstima d’aquesta falta de demacració que li resta versemblança. La participació de la resta d’actors és testimonial, i això dóna més mèrit encara a James Franco, degudament nominat a l’Oscar (curiosament, en una gala que ell mateix co-presentarà). Es podria dir que el segon protagonista és la imponent banda sonora, que aporta una força i emotivitat molt importants, però que també cau en l’efectisme en algun moment, tapant el so ambient quan potser no havia de fer-ho.

Tot i recordar força a Buried per l’escenari que presenta amb un sol personatge que no es pot moure, 127 Horas aposta per l’espectacularitat i l’estètica en detriment del realisme, cosa que la fa oferir-nos una fotografia molt vistosa i plans força originals i enginyosos, però també certa desnaturalització del que deuria ser la història real d’Aron Ralston. Una bona pel·lícula, moderna, amb un gran ritme narratiu i factura visual impecable, però massa condicionada per una intencionalitat que li juga males passades. Danny Boyle segueix demostrant que és un gran director i que és capaç de seguir sorprenent-nos amb la seva tècnica, llàstima que cada cop sigui més a prop d’un Hollywood que es preocupa més per la forma que pel fons. Encara no em puc treure del cap la imatge del braç… calien aquests dos minuts de terror, Danny?